Vida nòmada

 

Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres, la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública, la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres. Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa. No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzillesa, autenticitat. Ens manca, en definitiva, llibertat. Allò que ocupa espai i pesa s'oposa al nostre avenç. Per cert, ¿algú vol els 46 volums de l'obra completa de Josep Pla o les obres completes de Freud, correspondència inclosa?

Not even one reason to stay

Mentida i veritat

Tot era mentida. 

I el pitjor de tot,

Sabeu què és?

NO HI HA VERITAT.

Només la solitud és llibertat.

La resta: misèria humana. 

TdQ Comiat (30-11-05)

El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake, o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva. 

Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món esclataria com una supernova. O s'esbadellaria com una flor afamada de primavera.

Al capdavall, dins teu, en la pantalla de la teva ment, en un racó profund del teu cervell, habita la certesa més incontestable. Fora només hi trobaràs miratges i esquers. Tingues criteri. No et creguis res. L'única veritat és que no hi ha veritat tret de tu mateix. Fins que la mort s'ho endugui tot a fer punyetes.            

Ens queda el blog

Ens queda el blog com a utopia: l'individu libèrrim que s'adreça al món sencer. Ens queda l'escriptura en línia com a eina revolucionària: ciberliteratura pamfletària. Ens queda el batec efímer, el crit digital, la veu del futur: blogografies insistents, persistents. Som l'escamot que brega contra el sistema obsolet. Poètiques perifèriques. Insolències postejades. Sinceritats iròniques. Llaurem el ciberespai amb dits de foc que cremen dogmes inveterats. Ens queda la fe: tenim la força i la clau. Que tremolin institucions i patums. Una sola línia nostra pot capgirar el món. Ens queda allò que es va pedre, allò que alguns mai no han tingut: la certesa absoluta que avança passa a passa inundant pantalles de mots, imatges i sons. Som l'exèrcit que s'aplega al voltant del nucli veritable. Goliards. Pioners. Viatgers que inventen continents nous. Ens queda la ficció: deliri d'horitzons inabastables.

Fragment II del Tractat sobre la Revolució Intel·ligida

powered by ODEO

Entredir

Allò que no goses escriure al teu dietari és allò que et defineix, no pas el que escrius.

Silencis que entrediuen, paraules que amaguen sentits esotèrics, la ironia -sempre la ironia- gens socràtica, sinó nietzscheana; i el batec de la prosa que balla dins la melodia del destí.

Perquè no pots creure en res més, creus en la paraula.