#novullpagar

El nostre és un país petit i covard. L'Eix Transversal és una vergonya tercemundista. Trigar tres hores de Cervera a Girona és manicomial. Van estar 14 anys fins que van acabar l'autovia de La Panadella. A veure quan duren les obres de l'Eix. Sort que ja no paguem  peatges [ #novullpagar ] Avui me n'he passat un altre per l'Arc del Triomf. La presència dels Mossos als peatges és només intimidatòria. No patiu, poca cosa poden fer. A veure si us animeu, coi, i la fotem ben grossa. Que els catalanets som una colla de cagacalces. Indignats? Emprenyats, és el que estem. Fins als dallonses! Ja n'hi ha prou, home, de fotre'ns el pèl i els calés. Apa, que passeu un bon dijous. Bona musiqueta:

Conte de Nadal

El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l'Antonio va ser dalt de tot va obrir els braços com si fossin ales d'ocell. L'expectació era màxima. L'Antonio es va situar a la punta de la grua amb els peus penjant sobre buit mentre parlava pel mòbil amb la mestressa del bar: “Fes el favor de baixar, coi, que encara relliscaràs. Si vols pujo a buscar-te, però a mi les altures em fan pànic”. Un metge va trucar a la unitat de psiquiatria perquè preparessin un llit: “Es tracta d'un intent greu d'autolisi. Si se salva us el portarem. Tingueu-ho tot a punt”. (Els metges mai diuen suïcidi, sinó autolisi; ni diuen càncer, sinó neoplàsia. De vegades el llenguatge pot ser molt sibil·lí). Eren quarts de dotze i l'Antonio ni baixava ni es llençava. Si s'hagués volgut suïcidar ja ho hagués fet. La temperatura era de cinc graus. Suposo que allà dalt la sensació de fred devia ser més intensa. El carrer era ple de gent. Quin espectacle. Uns joves no paraven de riure: “Prepara el móvil, que si el pavo este se tira lo grabamos en video y lo colgamos en el Yutuf”. Van arribar dos camions de bombers i més Mossos. Els espectadors tenien el coll destrossat de tant mirar cap amunt. El camió de bombers que tenia l'escala més gran es va situar al bell mig del carrer. L'escala va començar a desplegar-se amb la cistella ocupada per un mosso i un bomber. L'Antonio seguia amb els peus penjant sobre el buit, mirant cap a baix, gesticulant i cridant: “Fins l'any que ve, fins l'any que ve!!”. La cistella s'apropava lentament a l'Antonio. La gent respirava una mica més tranquil·la, però el rescat encara no estava fet. Quan la cistella es va situar a la mateixa altura que l'Antonio, ell es va aixecar i va tornar a obrir els braços... Al final el van poder convèncer perquè pugés a la cistella. La baixada la va fer amb el cap sobre el pit del bomber. Quan va ficar els peus a terra estava plorant com una magdalena. La mestressa del bar va córrer fins a la llitera on l'havien posat i el va abraçar intensament. L'ambulància va marxar amb la sirena encesa.

L'Antonio aquesta nit dormirà calent. L'Antonio menjarà els torrons i el raïm amb les infermeres. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. I si no que s'ho preguntin a la Rosario.

Manifestació 29-O

Cop de moto cap a Barna. Amb 20 minuts em planto a la Plaça Sant Jaume. Són tres quarts de set, aparco entre el Bocatta i les unitats mòbils de TV3. A mà dreta veig les furgonetes blau marí dels Mossos i, enmig de la plaça, grups de manifestants que escalfen l'ambient amb xiulets. Poca gent. Vilaweb diu que un miler, la Guàrdia Urbana 700 els Mossos 400. A les set en punt la plaça està mig plena (o mig buida, depèn de com es miri, com allò del got). Comença la cridòria, les consignes, etc. Els megàfons atreuen càmeres i periodistes. El més curiós és que hi ha diferents nuclis, tres o quatre en total, d'allò més diversos. Per una banda, la pancarta de Catalunya Acció: CATALONIA THE NEXT STATE IN EUROPA. [Discurs de Santiago Espot + vídeo]. Allí em trobo l'Enric Borràs que em presenta el seu fill el qual ens fa una foto. Em regala una estelada. Un altre nucli és el de les associacions veïnals que arboren pancartes de lletra verda en les quals demanen l'AVE pel litoral. Hi ha caricatures d'alguns polítics. Després arriba un grup de joves de les JERC amb una pancarta negra que resa JA N'HI HA PROU. Aturem la incompetència espanyola. Aquests no paren de cridar "In-de-pen-dèn-cia" i "Espanya és fracàs". Una pancarta de la UPD on es demanen dimissions. Més pancartes casolanes de particulars. Molta premsa. Al centre de l'huracà comença la baralla entre els independentistes i el PPeros. Els primers acusen d'oportunistes als segons. De fet, ambdós estan aquí pel mateix motiu, el que passa és que els del PP ho aprofiten per anar contra ZP mentre que els de l'estelada criden contra Espanya. Deu ser la primera manifestació que uneix els dos extrems, però els dos extrems ara es troben massa a prop i comencen els insults... Un home irromp dins el grup del PP brandant l'estelada. Els guardaespatlles el fan fora de males maneres. Una senyora que parla castellà comença a discutir acaloradament amb un noi. Les ulleres de la senyora acaben per terra mentre els periodistes els encerclen com voltors cercant la carronya informativa. Quina vergonya. Quatre gats que, per a més INRI, s'acaben barallant entre ells. Els sociates deuen fregar-se les mans. Toco el dos aviat o encara em posaré a plorar. A les vuit torno a ser a casa. El telenotícies sociata de TV3 comença dient que tot el problema s'està arreglant. Surt el Nadal Brother fent declaracions. Dediquen dos miserables minuts a la manifestació. Alguns s'alegren del fracàs. Perquè ha estat un fracàs. A mi, en canvi, em fa molta, molta pena. Aquest país no té remei ni té futur. Potser sí, que tenim el que ens mereixem. Aquí us deixo algunes fotos...

Video Vilaweb