Un any a Palau

L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19

NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

T-35

El més important és el retrobament amb la natura i amb un mateix a través de la solitud. Les ciutats allunyen les persones de les coses senzilles, convertint-les en contenidors foscos i buits, aparadors envoltats d'aparadors. L'artificialitat de la vida urbana ens separa de l'autèntica vitalitat, confinant-nos dins el cercle viciós de les necessitats innecessàries. Cal escapar de la ciutat per a retrobar els espais oberts i el batec del propi cor. En la cova més pregona, en el bosc més frondós o en el cim més elevat, la qüestió és sentir que formem part d'un tot amb la resta d'éssers vius, que no som superiors, sinó simplement humans, amb defectes humans i virtuts humanes. Cal retirar-se, almenys unes hores, uns dies, per a prendre consciència de la realitat real, que no és pas la que surt a la TV o als diaris. Ell ja fa mesos que no llegeix la premsa ni mira la TV. Escolta els ocells i fita l'horitzó. S'ha fet amic de les mallerengues i del pit-roig. Aquest matí, quan la boirina s'ha esvaït, el cel ha aparegut esquitxat de núvols. Subtil, ineluctable, la tardor s'ensenyoreix dels encontorns.

Llegeix tota la sèrie T

1,5 tones d'or

La dona del president de Tunísia Ben Alí, Leila Trabelsi, va treure una tona i mitja d'or d'un banc tunisià just abans d'abandonar el país, ha revelat el diari Le Monde, que cita fonts dels serveis secrets francesos.

Ben Alí va abandonar el país, després 23 anys de fèrria dictadura, pressionat per una revolta popular instigada per la crisi i per les evidències de corrupció en el poder.

Pel que sembla, "Leila Trabelsi, la dona del president de Tunísia, va anar al Banc de Tunísia i va demanar al director que li lliurés l'or. El director del banc s'hi va negar, però al final li'l va donar després que truqués per telèfon el president ", diu Le Monde.

Amb els lingots a la maleta (deu ser una Vuitton de les grosses), Trabelsi va volar a refugiar-se a Dubai. Dies després va partir a l'Aràbia Saudita per trobar-se amb Ben Alí. "Pel que sembla, la dona de Ben Ali va abandonar el país amb una tona i mitja d'or valorada en 45 milions d'euros", li va dir una font al diari francès.

Aquest dissabte, un cop es va conèixer que la família Ben Alí havia abandonat el país, nombroses persones van carregar contra les propietats privades de la família, considerada la més corrupta del país.

I la xiqueta va començar fent de perruquera....

11.1.11

Avui és un dia farcit de números uns: 11.1.11

Rebo un mail d'un mitjà digital demanant-me un article per al seu anuari. Responc el següent:

Hola,

Un dels meus propòsits per l'any 2011 és escriure només si em paguen. Ja no tinc edat per a fer el passerell. Si he d'escriure de franc, doncs ho faig al meu blog, on no tinc limitació ni de caràcters ni de temes ni de res. A més, em consta que al blog em segueixen una bona colla de lectors fidels d'ençà que fa 7 anys vaig començar a bloguejar. La resta no em crida gaire l'atenció, sincerament.

Una cordial salutació

Entrevista a BTV

www.btvnoticies.cat

making off

AraPonent

Des aquest divendres ja és operatiu AraPonent.cat, el primer diari concebut i editat exclusivament en format digital a les comarques lleidatanes. AraPonent.cat promourà de manera prioritària la cobertura informativa de les comarques de la futura vegueria de Ponent: Segrià, Garrigues, l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera i la Segarra.

Des dels impulsors del projecte es pretendrà generar debat a la xarxa en aspectes d'especial interès ciutadà i traslladar aquestes temàtiques també a les principals xarxes socials. És per això que l'apartat d'opinió adquirirà un protagonisme especialment rellevant en la publicació.

AraPonent se suma a d'altres diaris d'àmbit territorial com AraVallès i AraGirona o el sectorial Jornal.cat -entre altres- que tenen com a referent nacional el digital directe!cat, tots ells vinculats al grup Catmèdia.

A més de galeries fotogràfiques i vídeos d'edició pròpia, AraPonent.cat també inclou entrevistes, enquestes, una tira còmica, un aparador de llibres i una secció que engloba els blogs de Ponent, sota el domini TerraFerma.cat.

Ara Ponent vol ser el primer mitjà de comunicació exclusivament digital en informar i crear debat a les nostres comarques. Amb tota la modèstia i amb respecte pels que ja hi són en paper, ràdio o televisió. Volem sumar. Venim a aportar. A donar espai i teixir complicitat amb els sectors emergents, amb la gent inquieta que és la que té voluntat de canviar les coses per seguir anant a millor.

Creiem en aquesta Lleida de primera que té un horitzó de futur il·lusionant sense més límits que els que vulguem autoimposar-nos.

És per això que les noves tecnologies estan canviant la nostra manera de viure i relacionar-nos. Estem convençuts que ens trobem davant l’equivalent a la revolució industrial i volem aprofitar-ho perquè Ponent també estigui liderant aquesta nova etapa.

Si algun fet diferencial aporta la revolució 2.0 és que aquesta es basa en la complicitat, la conversa, la participació. Només amb vosaltres, amb les vostres crítiques i aportacions podrem construir el digital de les Terres de Ponent. Ens hi acompanyes?

El meu primer article:
"Màrius, Mahalta i jo"

Volar des de Lleida

Amb aquest article m'estreno a la premsa lleidatana, concretament al diari gratuït Bondia, on col·laboro amb un blog propi. El text va sortir publicat el 26 de febrer dins l'Anuari 2009 i parla del flamant aeroport d'Alguaire-Lleida...

La Mañana 5-12-09

SEGRE

PREMSA
POST

Segre 3-12-09

LA MAÑANA
PREMSA
POST

Ara és l'hora...

Vivim un moment històric. Després de 30 anys de constitucionalisme borbònic postfranquista, la via autonòmica ha resultat nefasta per a Catalunya en tots els sentits, sobretot l'econòmic. Ha arribat l'hora d'actuar en conseqüència. L'editorial d'avui demostra que si els catalans ens unim, no ens pararà ni Déu. No cal esperar la sentència de cap tribunal. La data clau és el 13-D. La nostra causa és justa, pacífica i democràtica. El món ho sap. Espanya no té res a pelar. Fora victimismes, fora escepticismes. Ho tenim a tocar de la mà. Només depèn de nosaltres. No n'hi ha prou amb paraules, declaracions, bones intencions o editorials. El que cal són fets, fets consumats. Cal consumar la nostra legítima aspiració malgrat que això impliqui revoltar-se contra la legalitat vigent. No hi ha cap llei ni cap constitució ni cap jutge que pugui aturar la lliure voluntat d'un poble. Catalunya serà rica i plena si deixa de ser espanyola. La dependència d'Espanya ens buida i empobreix, i esdevé insostenible. Per pura supervivència, cal reaccionar. ¿Encara dubtes? Ara és l'hora... O ara o mai. Que Pere el Gran ens empari.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

The dignity of Catalonia

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

(Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt)

Comentari: Trobo el text massa "light"... Té el to d'un prec, pressuposa que hem de continuar dins l'Estat espanyol sense trencar el marc constitucional. Després de 30 anys, la via autonomista s'ha demostrat completament perjudicial per a Catalunya, gairebé suïcida. Ni preocupació ni atipament, sinó EMPRENYAMENT! Desitjo que la sentència sigui el més adversa possible contra la DIGNITAT del nostre poble, a veure si per fi reaccionem i trenquem la baralla. S'ha acabat el bròquil. 13-D.

va a ser la más grave crisis de Estado que va a afrontar España desde la Transición

e-notícies

Massa tard

I like your style

Internet és l'últim reducte de llibertat que ens queda. Ho deia fa tres setmanes a València:

Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.

GRÀCIES!

Sala de premsa

Los blogs serán pronto clásicos de la literatura

Nota de premsa

webliter.blogspot.com

El relat mallorquí

Twiter
Fotos meves

Fotos Benjamí

Són les 6 del matí i ja he dormit prou, malgrat que vaig retirar-me tard després de penjar les últimes fotos del dia. Encara no ha sortit el sol. La finestra de l'habitació 205 dóna al pati interior d'aquest hotelet urbà en el que es respira una calma monàstica. Encara em queden unes hores a Palma fins que l'avió JK 5711 d'Spanair s'enlairi a les 11:25 de tornada cap a casa.

Abans de les vacances, Elisenda Farré em va proposar de fer la presentació de LCL a Can Alcover. N'Elisenda és una dona eficient i molt preparada. Ella és la que dirigeix aquesta casa-museu on es venera la memòria d'un dels grans escriptors mallorquins. Gràcies, Elisenda, pel teu tracte exquisit i per la bona feina que has fet! I a veure si t'animes a fer un blog del centre... Aquí la teniu al jardí alcoverià:

Casualitats de la vida han volgut que n'Elisenda sigui filla d'una de les blogaires mallorquines que han participat en el llibre, Mª Victòria Secall, d'El pèndol de les petites oscil·lacions. Ahir, per tant, estàvem en famíla. La Victòria, tisores en mà, es va lluir en la seva intervenció a la taula... És tota una poetessa.

El mestre Biel, plaguetaire prologuista, va arribar puntual a la cita. Ja tenia ganes d'abraçar-lo. M'havia acompanyat en la meva darrera estada en aquesta illa i plegats vam tornar a passejar pels carrerons de la vella Palma. Mallorca i Biel Mesquida són noms inseparablement units en el meu cor de poeta maleït.

Més puntual havia estat en Llorenç, d'eLiteratura, un altre dels blogaires catosfèrics al qual vaig desvirtualitzar ahir; igual que a na Caterina, de No diguis que és un somni, jove i tímida, que al final va llençar-se a llegir un fragment del seu text. L'últim a arribar -i això que venia en moto-, va ser al gran Benjamí, il·lustre bitasser, amb el seu petit portàtil que no va deixar descansar en cap moment de la presentació.

Érem sis blogaires i la sala plena de públic. Vam començar amb el PWP que vaig preparar per a la presentació de Vallromanes. Citacions, mapa de LCL i les captures de pantalla dels 100 blogs participants, tot amanit amb el fons musical de All we have de Brett Dennen. A continuació en Biel va glossar el seu pròleg. Vam parlar tots sis, debatent alguns aspectes del fet blogològic...

Pica-pica al jardí. La xafogor no volia anar-se'n. Ventalls i dedicatòries dibuixades i escrites als llibres. Una vetllada entranyable, agradable, memorable. Jo era el "principatí" (mai abans no m'havien anomenat així). Amigues i amics mallorquins, mil gràcies per la vostra acollida!!!

Comença a llostrejar. Obro els finestrals de bat a bat perquè entri la fresca. Esmorzaré, compraré la premsa local, buscaré en una llibreria Pèls i senyals de Sebastià Perelló (ens el vam trobar anit i me'l van recomanar molt vivament), a la Plaça Espanya agafaré el bus número 1 que em portarà a l'aeroport i volaré...

Deixo aquí el relat d'aquestes 24 hores a Mallorca. La vida és aquesta cosa estranya que, sovint, em fa tan feliç.

PREMSA

Diario de Mallorca

Última Hora
Diari de Balears

dBalears.cat

Jo també faig ESD

Avui s'acaba l'agost i s'acaben les vacances, però comencen coses noves... La rentrée ens regala una nova presentació literària i un nou disseny d'El Singular Digital. Toni Aira -el director- ha apostat pels blogs incloent-hi una secció específica: Els blogs singulars.

"La mirada autèntica, desenfadada i en ocasions transgressora dels blogs..."

ENTRELLUM formarà part d'aquesta singularitat juntament amb altres col·legues catosfèrics. Des d'aquí els desitjo molta sort en aquesta nova singladura que farem plegats.

Los 'blogs' también 'hablan' en catalán

Aunque la brecha digital persiste, la 'catosfera' es al fin una realidad. Cada vez son más las voces que afirman que el catalán es una lengua importante en Internet...

Alguns ja fa 5 anys que hi són

BLOGOLOGIA CATOSFÈRICA

L'Accent Catalan

L'Accent Catalan és la revista del Consell General dels Pirineus Orientals. Fa un mes em van telefonar per a fer-me una entrevista... El que ha sortit publicat és això:


Fixeu-vos en la "traducció al català" que hi ha davall de la versió francesa... Perquè després diguin que Montilla destrossa el català! No us perdeu la carta que Renada Portet, afligida i desolada, ha enviat al President del Consell General protestant per aital exploit. Aquí la teniu:


La constitució francesa ja reconeix la nostra llengua com a regional, però si la manera de promoure-la és perpetrar textos com aquest, millor que la deixin estar...

El cap d'ERC a Vallromanes insulta els seus companys de partit

Ho he vist a l'e-notícies:

I m'he quedat de pedra. David Ricart és el cap d'ERC al meu poble. Que era íntim de Xavier Vendrell ja ho sabia...


Però que fos capaç d'autodefinir-se com a "sectari" mentre insulta tots els companys de partit que no van votar Vendrell titllant-los de "majaras" i "freakis", em sembla una cosa realment greu que diu molt poc a favor de la seva concepció de la democràcia...

La cosa encara és més greu perquè el partit al qual insulta l'acaba de nomenar per un càrrec: Coordinador Territorial de Barcelona a la Secretaria de Joventut. O sigui, que en senyal d'agraïment per aquest càrrec, va i insulta els no-vendrellistes. Tot un exemple, sí senyor, per al jovent.

T'has cobert de glòria, xaval!

We'll always have Catosfera

Ells tenen seleccions nacionals (Deutschland über Alles!), el control de la majoria de mitjans de comunicació (i ara més que han liquidat en Bassas), la complicitat del botiflerisme i de la immigració (l'antiga i la nova), tota la maquinària de l'Estat (Constitución & Ejército) i la clau de la caixa forta (els patacon$$$)... I nosaltres què tenim? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.

Manifest contra el cinisme dels botxins

Retalls de premsa

He passat la tarda de dissabte ordenant papers vells. Sóc dels que ho guarda tot. Els anys corren de pressa i, quan mires enrere, t'envaeix la boira de la nostàlgia. Vaig començar a sortir als diaris l'any 1998... He creat un àlbum en el qual he posat els retalls de premsa més significatius d'aquesta dècada...

Retalls de premsa