La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

Desil·lusions

La paraula exacta és desil·lusió. Millor en plural: desil·lusions. Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes. Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria. Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa. Un gran honor. Chapeau. Després hi ha tota la collonada de la tecnologia, els aparells, les maquinetes, l'apoteosi ultramoderna de l'artifici el qual encara ens fa més inútils i perillosos. Ni intel·lectualment ni moral estem per sobre d'un aborigen australià. Almenys ells saben sobreviure al desert sense cobertura telefònica. Ells mengen formigues, però nosaltres mengem merda-pura-fast-food. Com Gauguin, aspiro al salvatgisme i/o a la bogeria. Que em deixin en pau, els mandarins de lo-que-toca-fer, que els bombin. Sempre seré un heterodox, un dissident, un fugitiu, un outsider perifèric. No pas un poeta maleït, perquè per a ser poeta cal una dosi molt alta d'ingenuïtat, cosa incompatible amb el meu recalcitrant escepticisme, per no dir cinisme o nihilisme. Havent llegit Nietzsche, Pessoa, Stirner, Céline i Henry Miller (per citar-ne només un sarpat), no hi ha marxa enrere. Tot cau pel seu pes. Per a ser poeta cal creure si més no en les paraules i en la seva presumpta bellesa i musicalitat, però servidor ja fa dies que sap que les paraules són màgia barata, truculència, ombrívola pantalla on projectem traumes i repressions, malabarismes psicològics, ambicions egolàtriques i altres mentides pietoses de la claveguera humana. La paraula exacta és desil·lusió. El misteri és saber què fas l'endemà d'aquesta certesa.

Holy Motors

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.

La poesia no existeix

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..."

Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i democràtic. Ningú és més que ningú. Visca la quantitat versus la qualitat. Llistes i més llistes, buides i tedioses. Regles i més regles sense joc. La paràlisi de l'art contemporani. El fracàs de la creativitat. ¿Val la pena deixar-ho tot per la literatura? Vocació de suïcides. Com deia Kundera: la vida está en otra parte. I tanmateix escrivim.

Las listas al Poliorama
FINS AL 14 DE MARÇ
Una crítica

Noves patologies del nihilisme

«O mundo vai tornar-se tremendamente imbecil. Nos próximos anos, a coisa vai ficar muito aborrecida. É uma sorte vivermos agora e não mais tarde» Flaubert

Culpa

«Per a mi l'essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l'estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior ("culpable"). Jo no sóc "culpable" d'haver nascut. Jo no sóc "culpable" de ser com sóc... Sóc "culpable" de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s'autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable... Llavors, el que resta és un abisme d'irresponsabilitat? Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l'ètica laica, els Mossos d'Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L'únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable... perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?

Walking shadow

"Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica."

Francesc Macià, 14 d’abril de 1931

Life's but a walking shadow, a poor player / That struts and frets his hour upon the stage / And then is heard no more: it is a tale / Told by an idiot, full of sound and fury, / Signifying nothing. -

William Shakespeare, Macbeth, Act V, Scene 5

Le corps féminin

Je n'ai un corps, moi, homme, que dans l'exacte mesure où je parviens à dire ce ou ces corps féminins qui sont en face de moi. La preuve de mon corps n'est rien de plus, et rien de moins, que ma parole en train d'essayer de traduire un corps qui n'est pas le mien.

D'un blog francès que he trobat naufragant per la Xarxa

La Cicciolina i jo

Grease

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir, 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease. Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant. Em sembla perfecte.

Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson, caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí. El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Iglesias: de niña a mujer... Hi ha l'himen vaginal i l'himen cerebral. Ambdós han de ser estripats. Ser dona és obrir-se de bat a bat: de cames i de ment. La flor no és flor si no es bada. Aquí rau el poder de la dona sobre l'home. Davant d'una dona oberta, l'home està perdut. Les dones obertes són la perdició dels homes. Al final, Sandy descobreix el camí adient...

Apunts finals per a la reflexió...

Preu de les entrades (platea): Plataforma: 25 €. Grease: 42 €
Tot i ser a Barcelona, ambdues obres són en castellano.

Comparteixo l'optimisme

Magnífica Plataforma

18:15 Falta un quart d'hora perquè comenci la funció. Som a la fila 10. Sobre l'escenari, a l'esquerra, hi ha un piano-barra folrat d'una imitació de pell de tigre; damunt hi ha ampolles; al tamboret, simulant que toca el piano, una nina inflable amb el lligacama a joc amb la pell de tigre. Al bell mig, unes cabines de peep show les quals tenen el vidre vermell i la part de baix lilà, com tot el terra de l'escenari rotatori; dins les cabines, pantalles que emeten porno. A la dreta, unes butaques negres amb cendrers i làmpades de peu, tot vermell. La gent va arribant. La mitjana d'edat és alta. A la fila 12 s'asseuen set iaies seguides. Han anat a la perruqueria. Em pregunto si són conscients del que han vingut a veure. Veig parelles de gais i persones que, mentre esperen, llegeixen llibres. Recordo haver vingut al Romea a veure Un tramvia anomenat desig i Homenatge a Orwell. Ens hem fotut ben xops perquè diluviava. Tinc els texans molls. El Raval (sobretot quan plou) fa pudor de claveguera. Al darrere tinc un estranger que no calla. Parla un castellà prou acceptable. Diu que el Raval és molt underground, que s'esperava una altra cosa... Jo diria que és anglès. Apaguen els llums. Seran dues hores sense entreacte.

He llegado a la conclusión que el arte no puede cambiar la vida de nadie. La magia fácil de los coños en movimiento. Echanove descalç. La guia Trotamundos es pura basura puritana. Ya no queda nada por romper. Tenía una boca tan cálida dispuesta a tragarse todo el esperma de un amigo de verdad. Uno toma conciencia de sí mismo a través de su relación con el prójimo, por eso a veces el prójimo resulta insoportable. Es fácil renunciar a la vida, dejar la vida de lado. Una actriu completament nua (Belén Fabra), que només porta unes sabates negres de taló, evoluciona sobre l'escenari com un autòmat, canta, crida... El seu cos prim, massa evident, no m'atreu gens. M'agrada molt més Valérie (Marta Domingo), l'altra actriu la qual és pastada a una companya del departament que es diu Jara. NIHILISME en estat pur. El futuro del mundo rico: la llamada del coño oriental. Pussy Paradise. Chica 47. Es la feroz competencia por la vagina de las muchachas más jóvenes. Surfing in the USA. Happy New Year 2001. A las mujeres occidentales no les gustan los hombres aburridos. Echanove sobreactua. Sempre està interpretant El Cerdo. Echanoveja. Massa patetisme. Lo más parecido a Dios es el coño de una mujer. No sé si se me va a poner dura. Entonces cómeme el coño. Me sentará bien. Karaoke. L'home és un animal malalt terminal. Encontrar mujeres que sientan placer y tengan ganas de darlo es casi imposible. Me gusta tu sabor salado. Lo necesito dos veces al día. Me dejo ir por completo. Mira: Amor, la muerte és así. El sexo es como el dinero, sólo sirve para crear diferencias sociales. Se quedaba medio dormida con mi sexo en la boca. Se te ve acabado, Michel, pareces feliz. Daniel (Boris Ruiz) llença la nina inflable al públic. Si agredes al mundo con suficiente violencia, éste te escupe la pasta, pero no te devuelve la felicidad. Tengo dudas sobre el interés del mundo que estamos construyendo. Vivimos dentro de un juego, un juego tierno y excitante. Michael Jackson. Este cabrón tiene ideas. En Occidente la liberación sexual se ha acabado para siempre. ¿Y sabes por qué? No. Chúpamela. (Ella s'agenolla i s'hi amorra). ¿Lo ves? Te digo que me la chupes y me la chupas aunque no tengas ganas. Eso es lo más maravilloso de ti, que te gusta dar placer. En Occidente hemos perdido la generosidad, el sentido de la entrega. ¿Y ahora ya puedo chupártela? Eucaristie és la cangur negra dels fills de Jean-Yves (Lluís Villanueva) el qual, el dia que mort son pare, se la carda. El fill els enxampa. Abres el coño fragante de una negra y dentro es rosado. Voyage, voyage. Yo sólo recuerdo el sabor de su piel y la sal que se había secado en su sexo. Me dormí dentro de ella. El capitalismo se basa por principio en un estado de guerra permanente. Yo nunca me he aburrido. No muslims here. Robert (Carles Canut) es declara obertament racista. Lionel (Mingo Ràfols) és guerxo i va amb bermudes, fa fotos al públic. Cuanto más monoteista es una religión, más inhumana y cruel resulta. El Islam nació en el desierto entre escorpiones y camellos. Mientras exista el Islam no podrá existir la concordia en el mundo. Un Dios único, absurdo y mortífero, sanguinario y celoso, que nunca debía haber cruzado la frontera del Sinaí. Es muy raro que la vida nos dé una segunda oportunidad. Lo que me sorprendre es que alguien renuncie a ganar más dinero. ¿Más dinero para qué? Para comprar un bolso de Gucci. Lo único que puede ofrecerte el mundo occidental son productos de marca. Soy una depredadora, una pequeña y amable depredadora. ¿Y tú qué vas a hacer? ¿Yo? NADA. NIHILISME. L'home és un animal que ja fa temps que ha embogit. Ara entenc per què Gauguin va fotre el camp a les antípodes, i Rimbaud a l'Àfrica. Echanove babejant. Es passa tota l'obra que no saps si riu o si plora, foll. Ara li fot hòsties al micro. De pronto sonó una gran explosión. Atemptat terrorista. 117 morts. Houellebecq profetitza el carnatge de Bali. Mort Valérie. Han matat l'amor, que és l'únic que podia salvar Michel, l'únic que ens podria salvar a tots plegats suposant que la salvació d'Occident fos possible. La falta de ganas de vivir no basta para tener ganas de morir. La neurosi occidental. El Islam me había destrozado la vida. Ya no tengo vida. Seguiré siendo siempre un hijo de la vieja Europa, de la angustia y de la vergüenza. No odio Occidente...

Plataforma és la cosa més important que he vist mai sobre un escenari. Fins al 8 d'abril. No te la perdis per res del món.

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ

Tot plegat és un misteri. Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’Emma. No sé qui és la Mireia. L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena.

Ara estic aquí, a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia, presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària.

Tot és misteri. Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria, 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica. Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector.

El primer misteri de L_OI apareix en el seu títol. Aquest títol va sorgir per art de màgia el 24 de febrer a les 10:33 en un comentari que vaig deixar al blog de Biel Mesquida (Plagueta de bord)

Sí. Cibertrobem-nos aquí mateix. ¿Quin lloc millor que Can Mesquida? Bielitzem-nos. Clítote, Aràlia, Mahalta... Totes les muses, musetes i musotes furients i amatents, pítimes píties en aquest akelarre. L'Oracle Imminent.

La citació inicial tampoc no és supèrflua. El llibre més conegut de Golding es titula El Senyor de les Mosques (1954), és a dir, la personificació del Mal: el Diable. L’obra de Golding i L_OI profetitzen el mateix: la fragilitat nihilista de la nostra civilització i la seva imminent ensulsiada. Aquest és L’Oracle.

El segon misteri rau en els personatges: dues bèsties voladores (un ocellot i una mosqueta). Vogel és líricament nietzscheà. Mouchette és petita, però letal. Ambdós es lliuren de ple a l’eròtica caòtica que els condueix irremissiblement cap al desastre. Quan Eros irromp ho destarota tot dinamitant les estructures lògiques. Amb prou feines les paraules aconsegueixen copsar el vertigen de la passió viscuda sense traves. Vogelfrei i mouchette no tenen futur, per això són tan lliures, tan oraculars, tan contradictòriament profètics. Perquè saben que només tenen paraules, estreben les paraules fins a l’extrem més concupiscent, assaborint-les fins a l’espasme.

El tercer misteri és l’argument. Tant se val com es va fer L’_OI. El que compta és el resultat final: una història desconcertant que no deixa ningú indiferent. És tan potent que els seus autors van prendre mal mentre l’escrivien, o millor dit: la història els va posseir de tal manera que, per a sobreviure-la, van haver d’exorcitzar-se dels personatges. Les seqüeles encara duren i duraran. La inspiració existeix, sens dubte, però no totes les inspiracions són benèfiques.

El quart misteri és TOT ALLÒ QUE NO ES DIU I QUE NOMÉS S’INSINUA. Rere els mails, sota les paraules, entre línies, corre un riu de sang bullent, una tenebra suïcida, una enigmàtica boira que s’apodera del cervell, que amara cada batec... No tot és dicible. La raó no arriba arreu (disculpeu l'al·literació). Confiem massa en el llenguatge. L_OI fracassa quan intenta explicar allò que és inexplicable, l’experiència humana fonamental: l’èxtasi eròtic.

El cinquè misteri és el Fatum. No escrivim el que volem escriure. L’escriptor no decideix res. Hi ha "forces superiors" (i també inferiors) que ens mouen i remouen al seu gust. Som titelles que teclegem al ritme de músiques desconegudes, instruments ben afinats que sonen i ressonen dòcilment. Res més. Tota supèrbia creativa és ridícula. Jo no sóc l’autor de L_OI, sinó un simple escrivent.

El sisè misteri és el poder de la ficció que ens arrossega enlairant-nos fins a cims insospitats. Els dos personatges tenen ales. Les ales són voladores. La vida des-erotitzada és una trista vida gallinàcia. Ocell lliure és un epítet. No és tan fàcil matar una mosca en ple vol (a flying fly: fixeu-vos que, en anglès, volar, mosca i bragueta es diuen igual).

El setè misteri és la inversemblança de la veritat, la confusió inevitable entre somnis i realitat. Fugim de nosaltres mateixos per atènyer aquella mirada aliena en la qual poder emmirallar-nos. Tot amor és narcisista. Tot amor és il·lusori. El desig ens allunya de nosaltres mateixos i, en aquesta sortida, perdem més del que guanyem. Buda ho sabia, per això somriu.

El vuitè misteri és la saviesa dels silencis. ¿Què podria dir d’un llibre maleït que m’ha capgirat la vida? Escriure és fer d’advocat del Diable. La gent que és feliç no escriu. ¿Per què llegim? ¿Què busquem en els llibres? La gent que és feliç no llegeix. Compte, doncs, perquè la lectura de L_OI pot tenir efectes secundaris dels quals no em faig responsable.

El novè misteri és la transcendència del sexe, aquesta mania, aquest entusiasme que ens divinitza. Si aconseguim eixir de la caverna, si ens desempalleguem de les ombres somàtiques, podrem albirar l’entrellum d’una dimensió distinta en la qual les aparences ja no enganyen.

El desè misteri ets tu: els teus ulls, els teus llavis, els teus dits... ¿Què hi fas, aquí? ¿Per què has vingut?

El 16.7.1934 (un any abans de morir) Pessoa va escriure aquest deliciós poema:

Não digas nada!
Não, nem a verdade!
Há tanta suavidade
Em nada se dizer
E tudo se entender —
Tudo metade
De sentir e de ver…
Não digas nada!
Deixa esquecer.

Talvez que amanhã
Em outra paisagem
Digas que foi vã
Toda esta viagem
Até onde quis
Ser quem me agrada…
Mas ali fui feliz…
Não digas nada.

(No diguis res!
No, ni la veritat!
Hi ha tanta suavitat
En el desdir-s’ho tot
I entendre’s bé—
A mig camí
Del veure i del sentir…
No diguis res!
Deixa oblidar.

Potser demà
En un altre paisatge
Diràs que fou debades
Tot aquest viatge
Fins on vaig voler
Ser qui m’agrada…
Però allí vaig ser feliç…
No diguis res.)

L_OI conté indicis, vestigis, clarícies... La conjunció d’Eros i Logos. ¿Què són les paraules, sinó efímeres ombres que malden per besllumar la llum definitiva?

L’Emma no hi és i la Mireia tampoc. Només la lluna plena, jo i el llibre. I vosaltres. Tota la resta és misteri.....

But the show must go on...

El "no-lugar"...

El "no-lugar" los griegos lo denominaron U-TOPÍA... Ese mito del utopismo duró, si fa no fa, hasta el mayo del 68. Ahora el no-lugar que mola mazo se llama Port Aventura y Eurodisney, por ponerte dos ejemplos paradigmáticos del diversionismo nihilista postmoderno. O si quieres La Maquinista. Per fas o per nefas, la utopía fue liquidada por los especuladores inmobiliarios en cuya burbuja andamos todos metidos hasta que pete y a tomar por el susodicho. Opá.

NB: O també podria ser que el veritable nowhere (enlloc) sigui la xarxa aquesta en la qual estem tots enxarxats, sí, dedins aquesta pantalla, en la virtualitat sense fons d'aquest pou internètic.

Acantilado ha publicat...

Acantilado ha publicat El regreso de los dioses de Fernando Pessoa (edició i traducció d'Ángel Crespo), una obra que ja havia llegit l'any 1992 a Seix Barral (2º edic. 1988). Es tracta d'un llibre confegit mitjançant la recopilació de textos fragmentaris de l'escriptor portuguès & heterònims. El rellegeixo sencer en aquesta acurada edició de Can Vallcorba (negra i vermella, d'excel·lent qualitat) i corroboro el meu entusiasme pel Pessoa més filòsof que aquí es replanteja l'essència del paganisme.

Perquè la veritable alternativa al cristianisme no és el nihilisme, sinó un neopaganisme que s'adigui a la realitat del segle XXI. En això estem alguns. Pessoa ens dóna les claus en aquest llibre.

Una lectura molt molt molt recomanable.

val + ser un poeta botifarra que una pinya de llauna almivarada

subvenció

Última classe...

Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:

Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.

La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web

Sabem que demà...

Sabem que demà serem morts com papallones que duren un sol dia i a penes tenen temps de mirar el sol. Ho sabem i juguem a amagar-nos rere excuses que ens protegeixen de la pròpia llibertat. Ho sabem i construïm muralles d’obscures raons, maons que ens empenyen a semblar honrats, ciutadans morals i modèlics. Ho sabem i fem veure que tot va bé quan tot és un absolut artifici creat per a dissimular el caos inherent a la nostra condició de micos tecnificats perduts enmig del nihilisme postmodern. Ho sabem i ens agafem a qualsevol nansa per tal de poder sobreviure al naufragi amb una certa ridícula elegància... Sí, sens dubte sabem que demà serem morts i, tanmateix, la vida segueix maquillant-se com una vella meuca que encara ens sedueix quan es fa fosc...

OPUS DA VINCI

Arran del reportatge emès dimecres per la nit al C33 sobre "El Opus Dei i el Codi da Vinci", em veig obligat (malgrat les meves reticències) a postejar sobre aquest tema. Sé que, per aquest motiu, a partir d'avui mateix, ENTRELLUM rebrà certes visites molt concretes l'origen de les quals conec prou bé. Ja em va passar a TdQ.

Els precedents. Juny de 2004. Havent llegit el CdV, vaig escriure una sèrie de 4 posts sobre aquest best-seller. Els podeu llegir aquí. En el primer d'aquests posts (7.6.04) elucidava alguns punts confusos que apareixen a la novel·la tocant a l'OD. L'any següent, en morir el Sant Pare, vaig escriure un post autobiogràfic en el qual relatava alguns aspectes de la meva relació personal amb l'OD...

(punxa la imatge per ampliar-la)

El cas és que, després de veure l'esmentat reportatge, he arribat a una agosarada conclusió que vull compartir amb vosaltres:

El veritable autor del CdV és l'Opus.

Dan Brown és, en realitat, un home de palla rere el qual hi ha "un negre" molt negre, negríssim. Sota l'aparença d'un atac matusser a l'OD, la novel·la esdevé un esquer molt brillant (genial diria jo) per tal d'atreure el gran públic cap a l'OD. L'estratègia és enrevessada, però efectiva:

1- Fabrico un best-seller mundial polèmic.
2- Faig que la gent el compri, el llegeixi, en parli, discuteixi...
3- Després surto a "aclarir" els errors palesant que es tracta d'una "ficció literària".
4- Aprofito l'avinentesa per a captar adeptes, que és l'objectiu primordial de l'Opus: fer proselitisme (= apostolat)

Això trenca amb el tradicional ocultisme que ha caracteritzat aquesta secta destructiva (feixista, integrista, fonamentalista i lliberticida) des dels seus orígens. D'ençà de la santificació del seu fundador, l'Opus s'ha envalentit tot apostant per un màrqueting agressiu mitjançant els instruments més moderns de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, es tracta de "vendre" el seu producte. Estan convençuts que la "decadència espiritual" de la nostra societat, el nihilisme i la desorientació generalitzada, poden ser un bon pathos per tal de "pescar" nous membres i (en terminologia seva) reevangelitzar Europa i el món sencer. L'ofensiva opusiana només ha fet que començar.

Camino 833: ¡Caudillo!... viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo. ¿No ves cómo proceden las malditas sociedades secretas? Nunca han ganado a las masas. -En sus antros forman unos cuantos hombres-demonios que se agitan y revuelven a la muchedumbre, alocándolas, para hacerlas ir tras ellos, al precipicio de todos los desórdenes... y al infierno. -Ellos llevan una simiente maldecida. Si tú quieres..., llevarás la palabra de Dios, bendita mil y mil veces que no puede faltar. Si eres generoso..., si correspondes con tu santificación personal, obtendrás la de los demás: el reinado de Cristo: que "omnes cum Petro al Jesum per Mariam".

Vid. "El nacionalcatolicisme hispànic" (PP = OPUS, article publicat a EL9NOU 20.10.02)

Hi ha alguna cosa invisible...

Dedicat a JPQ i EPB

Hi ha alguna cosa invisible rere l’aura dels cossos, agonia de llum que els núvols s’emporten, rosa que es bada dins el teu úter, martiri d’amor, dubte entranyable.

¿Quin esperit sense déu basteix l’arquitectura dels somnis?

¿Quina clarícia ignota?

Hi ha alguna cosa invisible rere els mugrons de titani d’aquests androides que pul·lulen pels carrers anònims, bombes innocents, criatures bastardes, tota l’abstracció de l’art modern.

¿Quina veu cantarà l’última nota del rèquiem?

¿Qui gosarà negar l’adveniment del silenci?

Hi ha alguna cosa invisible rere l’urinari de Duchamp, en l’espai interior de Chillida, l’anhel tràgic, saturnal i fàustic, els balcons de La Pedrera, les grutes del Parc Güell, el vell Maragall a la font de Camprodon: He assaborit els secrets de la terra misteriosa, la pàtria més antiga, la paraula.

¿Qui ens salvarà de l’infern nihilista, de la tirania de la indústria, la màquina i el comerç?

L’alquímia del verb, la música dels místics, l’àngel missatger: escolta, escolta, la matèria parla, parlen els ocells, parla la fulla verda, la flama que som, el fang, la fesomia del vent: escolta, escolta, la petjada dels morts sota la pluja, el temple solar dels ibers, l’eco de la lluna, litúrgia de mar i d’estrelles, cosmogonia creadora: escolta, escolta, Llull al capdamunt de Randa, entre el cel i l’infern, Al Aaraaf, l’exorcisme de la llengua, la casa de l’ésser, paisatges de l’ànima, atlàntides enfonsades, Machado enterrat a Cotlliure, la sang i la cendra: escolta, escolta, la nova geometria, els noms dels arbres, el miracle de la vida que torna a renéixer, el desig fet carn, un hombre sucesivo que se escribe con sombras, diu Rosales, la casa més íntima de l’home, la pàtria més antiga, la paraula.

versión en castellano