Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own, aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb ella.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nuesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nuesa. Mostrar tots els missatges
7.6.17
21.5.17
Tota la pau
Tot el que tenim és efímer, transitori, passatger: el lloc on vivim, els objectes, les relacions, les màscares que portem... Al capdavall, abans o després, ens haurem de despullar de tota aquesta faramalla per a enfrontar-nos a la veritat sense contemplacions. Ho podem ajornar el temps que ens plagui, podem continuar fent i refent castells en l'aire, però arribarà l'hora definitiva en la qual estarem sols davant la nostra pròpia essència. Llavors, sense perdre la calma, serenament, haurem de respondre: Què he fet amb la meva vida? Sóc la millor persona que puc ser? I vindrà la mort, i les ales se'ns obriran de bat a bat, i volarem més enllà de l'horitzó, i trobarem tota la pau que encara ens manca...
21.3.17
Puresa Nuesa Bellesa
PURESA
Retrobar el centre, la mística.
Tu sol en la Natura, el nucli.
El silenci.
Més enllà de les relacions,
de la teranyina de les relacions.
Més enllà de les presumptes
necessitats materials, immediates.
Retrobar-te,
retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,
la divinitat interior,
l'essència íntima.
Més enllà del desig
(el vehicle de l'ego).
Apujar la vibració.
Sobrevolar el món.
Ser pur.
Ser llum.
Ser pau.
Ser amor.
NUESA
M'amago de mi mateix
en la cala que sóc.
El cos nu.
La ment nua.
El cor nu.
La nuesa de l'esperit
que alena en el fons,
insondable, eteri, infinit.
Les ruïnes dels records.
La boira de les il·lusions.
Què queda de tu quan el públic ha marxat
i fa hores que han abaixat el teló?
La nuesa.
El paradís
interior.
El paradís
interior.
Ocells que piulen.
El sol del capvespre.
Aquesta remor lleugera
de les onades anticiclòniques.
A penes un sospir que ens recorda
que el temps passa de pressa
i que el veritable amor no admet
limitacions ni prevencions
de cap mena.
BELLESA
Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe.
Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles.
Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà.
No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.
Simplement, he passat de
pantalla.
21.12.14
Oceà
Aquarel·la pintada el 10-4-1992 i inclosa dins el poemari Kènosi
Però el meu somni sense brúixola
virava cap a altres camins...
... cap a la pàtria eterna de
les sirenes i els dofins
Màrius Torres
11.8.14
Sota un arbre
Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.
(Krishnamurti, El propósito de la educación)
La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.
8.1.14
Generós gener
Pujo al pla de Malpartit i m'assec en un banc de ferro per a contemplar els cims nevats del Pirineu que treuen el cap rere la tanca del Montsec. El cel és una aquarel·la de blaus i blancs aigualits que s'emmirallen en la superfície del pantano. Si l'hivern és això, beneït sigui l'hivern. És aquesta nuesa la que em sedueix. Vindrà la primavera amb la seva luxúria de pètals i colors, fulles tendres, papallones i abelles... I tant que vindrà! Però ara deixeu-me aquest silenci generós de gener i aquesta pàl·lida tebior del migdia, ran de l'aigua, lluny del poble que es desvetlla de les festes. (Per què piulen els ocells fins i tot a l'hivern?) (Per què m'entesto amb les paraules si d'antuvi ja sé que són insuficients?) Deixeu-me aquest silenci i la tebior del migdia. Deixeu-me tancar els ulls i somiar despert.
24.2.12
Vola
VOLA
El món és petit amb les ales esteses
Deixa que els teus somnis t'assenyalin el camí
L'hivern no dura sempre
Tard o d'hora les flors tornen a sortir
La vida és un regal en si mateixa
Fan falta molt poques coses per a ser feliç
Si tens amor, no te'l deixis perdre
Sense amor la vida no té sentit
Dóna gràcies cada dia perquè el cor et batega
perquè fa sol o perquè plou
Dóna gràcies sempre perquè existeix
la bellesa, la bondat, la veritat
Sigues humil
Ajuda els altres a ser millors
No demanis res per a tu
El Sant ja sap el que necessites
El món és petit amb les ales esteses
Vola sense por
17.2.10
La fe en la literatura
No n'hi ha prou amb haver viscut. Escriure afegeix a la vida una pàtina, un rovell que ens fa sentir menys vulnerables a la inclemència de la mort, pura desaparició. Paraules-petjades, empremtes que deixem en el camí. És com anar despullat i posar-se una túnica per a evitar la intempèrie. Silenci-nuesa. Callar és passar desapercebut, desexistir. Continuem escrivint perquè no en tenim prou amb la vida, perquè se'ns queda curta sempre, perquè ens fa por anar a dormir i que l'endemà tot sigui oblit. És la certesa de la mort la que ens empeny a reiterar versos, a imaginar capítols, nous arguments. Escrivim com respirem: per a no sucumbir a la desfeta. Contra la mort no hi ha victòria possible, tret d'alguns gargots engiponats amb un cert estil. O ni tan sols això. La fe en la literatura.
15.5.08
Sota la pell
Has de ser capaç de distingir el que realment ets del que representes. Sota la pell, sota la imatge que dónes davant el mirall dels ulls aliens, hi ha la solitud inextricable de l'home que sap que, malgrat els oripells, res no el salvarà de la nuesa inclement el dia que, a contracor, caldrà estrafer l'últim adéu.
5.9.06
No trobes que ja va sent hora...
―¿No trobes que ja va sent hora de llevar-nos la màscara i esbombar a tort i a dret el que som realment? La gent pensa el que pensa perquè la gent mai no sap què hi ha rere la façana. A internet la cosa encara es complica més. Pots emmascarar-te de mil maneres i fer veure el que et plagui. ¿No trobes que la veritat és la millor drecera cap a l’alliberament total de la humanitat sencera?
―No. M’estimo més la màscara. Hi estic massa acostumada. La veritat és nuesa, pura intempèrie. La màscara ens protegeix. S'acosta l’hivern. ¿Què sóc jo si em llevo la màscara? Res. Un altre ésser humà sense atributs. Xavalla.
―Der Geist geniesst darin seine Masken-Vielfältigkeit und Verschlagenheit, er geniesst auch das Gefühl seiner Sicherheit darin, - gerade durch seine Proteuskünste ist er ja am besten vertheidigt und versteckt!
―Exactament! Gaudim plurificant-nos i les màscares ens protegeixen de la superficialitat de la gent. La nostra pregonesa exigeix l'emmascarament.
―Und vergesst mir den Garten nicht, den Garten mit goldenem Gitterwerk!
―Sí, sí, ara mateix me'n vaig a tallar la gespa!
―Exactament! Gaudim plurificant-nos i les màscares ens protegeixen de la superficialitat de la gent. La nostra pregonesa exigeix l'emmascarament.
―Und vergesst mir den Garten nicht, den Garten mit goldenem Gitterwerk!
―Sí, sí, ara mateix me'n vaig a tallar la gespa!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)