Neruda

Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:

“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”

Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

Llac Maihue

Enregistrat a Puerto Los Llolles, llac Maihue (mapa). Més sobre la Ruta de Neruda

(vídeo amb Ramón Quichiyao). L'ocell que esmento s'anomena Treile o Queltehue (Vanellus chilensis)

Mawidahue (lugar entre los cerros)

Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta” -escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir” -escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.

(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “La rosa separada”. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:

Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!

Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:

Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,
el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,
sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,
y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:
no me sentí capaz sino de transitorios
edificios, y en esta capital sin paredes
hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,
como todos miré y abandoné asustado
la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.

Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.

Neruda

Vídeo Premi Machado

Gràcies al Joan, hem aconseguit millorar la qualitat del video del lliurament del Premi Machado (24.2.08). Aquí el teniu:

Atenció: de 6:43 a 7:40

Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2008

Notícia al Canal Mollet TV