Connexió. Silenci. Fer callar la ment. No exigir res a ningú. Estimar la solitud. Estimar-te. Ets llum i amor. No has de patir per res. Escull cada dia la teva alegria. Decideix cada passa conscient. Guanyes el que dónes. Respecta tots els éssers. No jutgis els altres. Tots manifesten l'essència divina. Connexió. Silenci.
Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.
Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos...
(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)
Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.
La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món.
Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari.
París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
Abans que surti el sol recullo pedres, les acarono, les apilo l'una sobre l'altra, fent composicions, figures que agafen entitat pròpia, que s'enlairen cap al cel amb un equilibri de bellesa intangible. Medito concentrat en el pur present. És teràpia zen. Els pensaments no poden interferir en els gestos, no hi caben dubtes ni sospites. Cada pedra es quedarà en la seva posició idònia, reposant sobre el punt de massa, desafiant la gravetat. No hi ha trucs. Només fe, paciència, confiança, màgia. Quan apartes les mans de la pila, en aquell instant que t'adones que se sosté sola, aguantes la respiració i agraeixes de tot cor el miracle. Cada pila és diferent, única, meravellosa. Que sigui efímera significa que, tard o d'hora, caurà. De vegades et dóna temps de fer la foto, de vegades dura dies i dies contra tot pronòstic.
Ho anomenen Stone Balancing. Nosaltres en diem Fer pedres. On és el Toni? Fent pedres. En realitat les pedres ja estan fetes, el que faig és ajuntar-les, reordenar-les, inventar una figura amb la suma de totes. Perquè les pedres són com les persones: soles tenen la seva gràcia, però quan s'ajunten amb harmonia el resultat és d'una bellesa corprenedora. Efímera i fràgil és tota unió o reunió de persones. Des d'una parella fins a una família, un grup, una tribu, un poble... El mèrit rau en la conjunció que permet que cada peça continuï sent ella mateixa enriquint-se amb la presència de les altres. Com un castell humà, les piles de pedres representen el poder de la unitat, l'elevació a través de la sinergia, la combinació de forces que produeixen un resultat superior. Per això les contemplem amb respecte i adoració.
Abans que surti el sol i després de pondre's. La resta del dia no faig pedres. Si cauen no les refaig, sinó que en basteixo de noves. Fa mesos que hi estic enganxat. Quan ho proven, moltes persones (sobretot els nens) s'hi enganxen de seguida. La ment diu NO, és difícil, impossible... però els dits són savis i descobreixen la manera de desafiar les limitacions mentals. La pràctica ho és tot. Si aconsegueixo fer algunes composicions, sé que la resta del dia mantindré l'equilibri, l'estabilitat. El que està fora és el que està dins, el que hi ha a dalt és el que hi ha a baix. Les pedres m'han ensenyat moltes coses. Es tracta de trobar el punt exacte en el qual és possible compartir sense desequilibrar-se, estimar sense deixar de ser tu, créixer sense perdre's...
Què és una pedra sola? Ben poca cosa. Si som capaços de configurar plegats un NOSALTRES, obtindrem l'Obra Magna. El castell més alt és el que té la pinya més grossa. La pila més ferma és la que conté les pedres més estables. Si balla una, ballen totes. De la teva estabilitat depèn l'estabilitat dels altres.
Prova-ho. És fàcil. La pedra et cridarà, escolta-la, ella et dirà on vol posar-se, deixa-la ser com és, no hi oposis resistència... Quan la pila estigui acabada, ajunta les mans, venera-la, dóna-li les gràcies. Tu no has fet res. Ella s'ha fet a través teu. Ara ella és sense necessitar-te. Te'n pots anar. Qui la vegi sentirà quelcom especial. Així contribueixes a l'embelliment del món i a la meditació dels altres. Stone Balancing. Fer pedres.
- Bon dia, desitjo que el Sol i la Pau t'acompanyin al llarg del teu camí. Camina sense mi i vindran coses noves... El meu camí segueix com sempre, dia i nit, i l'afronto amb tot el desig de millorar.
- Gràcies!
"Camina sense mi" vol dir que m'oblidi de tu? Em temo que això és i serà IMPOSSIBLE.
- Gràcies, però necessito que també m'alliberis; em pots recordar i desitjar el millor, jo també ho faig, però els nostres camins se separen.
- De què t'he d'alliberar?
- Entre nosaltres hi ha fils que cal tallar amorosament...
- Alliberada estàs. Sempre ho has estat. No espero res de tu. No t'exigeixo res. No hi ha expectatives, perquè el meu és un amor incondicional. Si et molesta la meva sola presència, llavors desapareixeré, si així m'ho demanes.
- De vegades em molesta, de vegades m'alegra, de vegades m'exalta el to i les paraules, de vegades m'entristeix que travessis les barreres del respecte, de vegades ets entranyable i de vegades ho dónes tot. De vegades ho espatlles amb una sola paraula, de vegades plores sense saber per què, de vegades ets llum, brilles i estimes, i jo de vegades tan sols et miro...
- I què he de fer, si sóc així?
- Res, caminar molt.
- Porto tota la vida caminant. La meva vida és una peregrinació, i ara torno a carregar la motxilla un altre cop... Saps el que sento per tu. En canvi, no sé exactament el que tu sents per mi. Però això no deu ser important.. Què és important, Nua? Què?
- Caminar sempre.
- Sol o acompanyat?
- Hem nascut sols i morirem sols, hem d'aprendre a viure sols per a conèixer i sentir el valor de la companyia. Després se'ns donen les coses quan estem preparats de veritat.
- Segueix comptant amb mi, jo m'ocuparé de les teves cendres....
- Jo no moriré, aixo ja ha passat.
- Sé que si el destí t'ha fet aparèixer ara a la meva vida és per alguna cosa. I no perquè demà m'oblidi de tu com si no et conegués.
- Per alguna cosa que ja hem viscut. Demà t'oblidaràs de mi sense adonar-te'n.
- D'acord, no t'empiparé tant, em veuràs poc, però et tindré present a cada instant. Hi ha fils que no poden ser escapçats. I no accepto que el millor ja hagi succeït. No No i NO. NO PAS.
- No parlis tant, saps que la vida ens fa callar.
- Només tinc paraules, Nua. Sóc paraules.
- S'acabaran i et sentiràs bé.
- Vipassana?
- Inici.
- Demà, quan lliuri les claus, vindré a acomiadar-me.
Vaig prometre a la Montse que li faria uns cartells nous per al jardí. Els que té no són gaire bonics i estan fets malbé. El jardí més ben cuidat de tot el camí de ronda del Cap Ras es mereix un cartells com cal. Ella es queixa que alguns passejadors trepitgen les plantes, se les emporten o deixen que els gossos hi facin les seves necessitats. Vaig cercar fustes amb base plana per a poder escriure-hi. El color taronja (groc valència 481W) s'ha convertit en el color oficial de CaP RaS aRT. A banda de les bases de bois flotté i els "respecteu" habituals, m'he empescat un cartell que diu: TU ETS EL JARDÍ. Va en la línia del Ta Tvam Asi... A veure com reacciona la Montse demà quan se'ls porti. I a veure si tenen més èxit que els anteriors.
