Diumenge de Resurrecció

Ressuscita ENTRELLUM després d'una llarga setmana de recés (del qual no explicaré res perquè ha estat quelcom estrictament privat). Ressuscita també la Natura després de la pedregada d'ahir i la benèfica pluja posterior. Ja ho va dir Tales, el vell savi de Milet: l'aigua és el principi (ἀρχή) de tot, la font de la vida...

Diumenge de Resurrecció. Floreix la glicina. Han tornat les orenetes. Matí radiant, nítid, meravellós. M'he llevat i he caminat dues hores i mitja. Quin gust endinsar-se pel bosc xop! El Montseny nevat. La mar grandiosa i blava. La molsa sobre la Pedra del Diable. Déu és la Natura. La φύσις sagrada i adorable. La resta galindaines i antropomorfismes ridículs. A la tarda el cel s'ha tornat a ennuvolar...

A Catalunya l'únic beneficiari del tripartit és el PSC

Escolta l'últim programa

(EG4) Blau de Rodes

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n'hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).

El primer que em crida l'atenció és el color de l'aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m'agrada sobretot la tonalitat que agafa l'aigua amb una mica de profunditat.

Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l'hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates...

Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà. El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l'ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies... Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l'una té un mussol al capdamunt i l'altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l'illa de Kos (pàtria d'Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s'agraeix). Baixem pel Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!

Davant el Temple d'Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil...

A prop hi ha un arbre en el qual s'han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el Colós de Rodes. Dues columnes a l'entrada del port assenyalen l'indret on estaven els peus del llegendari Colós...

Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells... El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d'aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges...

Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient... El pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l'aigua (νερό).

L'aigua de l'Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d'un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades

M'arriba la revista del Regal...

M'arriba la revista del Regal (Regal Magazine, núm. 54) i em trobo la Ruscadella a la portada amb la seva carona de garsa somrient. Li fan una entrevista de tres pàgines. La frase que escullen és genial: "Cal saber interpretar l'ànima d'un tomàquet".

Que t'hagin concedit tres estrelles Michelin i vulguis ser la Ferrana Adriana d'Espanya no et dóna dret a construir frases absurdes amb ínfules de filòsofa barata. ¿Interpretar l'ànima d'un tomàquet? Perlamortdedéu. Hermenèutica de pa sucat amb oli. Aristòtil diria que els tomàquets tenen ànima vegetativa, sí, una psiché vermella plena de suc i llavors que acaba ben esclafada i rebregada sobre la llesca de pa segons l'inveterat costum de la nostrada taula. Pobre ànima tomàquica! Oli i sal i gola avall... ¿En què es reencarnarà l'ànima entomatada després de ser digerida i evacuada? ¿En cuinera honoris causa? Perlamortdedéu, Ruscalleda!

Des que els filòsofs de referència de la nostra societat són els futbolistes milionaris, les models anorèctiques, els metereòlegs calamarsats i els cuiners estrellats, que anem de mal borràs... Ja ni Ruvert de Bentós (Ruperto Ventoso) se salva.

L'ànima dels tomàquets. Sí, Ruscalleda, sí. I l'ànima dels cogombres i l'ànima de les maduixetes de bosc... Ara ens farem animistes. Com deia Tales de Milet: tot està ple d'ànimes. Resulta que hi ha ànimes en els raves i ànimes en les faves i ànimes amagades dins el pinyol de les olives arbequines... No et fot. Ànimes a dojo, pertot arreu, menys on n'hi hauria d'haver de debò, és a dir, dins la humana misèria des-animada.

Més et valdria, Ruscalleda, no allunyar-te dels fogons i deixar de banda aquestes subtileses mediàtiques; però clar, s'acosta la Diada del Llibre Mercaderia i cal promocionar els teus bunyols literaris... ¿En vendràs molts, enguany?