Desesperadament petons

La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.

Nudisme

Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat. El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?

Realitat i ficció

Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta.

Si el amor aún en otra parte...

T-36

Per fi s'ha decidit a fer hort. La lògica dels fets l'empenyia a prendre aquesta decisió. Conrear els teus propis aliments és una de les satisfaccions més grans que podem obtenir a la vida. En un racó rere la casa, al costat del jardí, està preparant un petit rogle seguint la tècnica del bancal profund. Ha fet un clot de 2 x 2,5 m. i dos pams de fondària que ara caldrà reomplir amb terra bona. És conscient que s'enfronta a dos problemes: no hi toca gaire el sol i anem de cara a l'hivern. Simplement es tracta d'una prova. Encara no sap què hi plantarà ni quina viabilitat i productivitat tindrà allò que planti. Sempre havia dit que algun dia faria un hort, com son pare, que és un mestre en aquest sentit. Mira el cel i prega als déus que no plogui fins demà passat, no fos cas que el projecte d'hort acabés esdevenint una bassa. Guaiteu-lo: l'intel·lectual fatxenda s'ha convertit en un neorural peuterrós. Ningú diria que les seves mans són les d'un poeta.

Llegeix tota la sèrie T

Drames

De vegades, davant un problema, no cal fer res tret d'esperar que passi el temps i ho posi tot al seu lloc. De vegades, malauradament, la mort és l'única solució. Intento recordar com era quan tenia 18 anys, com em prenia les coses, com accelerava a fons. Vaig marxar de casa dels pares perquè el poble se'm va quedar petit. Horitzons nous. Els joves han de llegir i veure món. Viatjar per a relativitzar. Viatjar per a valorar de lluny estant les arrels que ens nodreixen. Ales i arrels. Flors i fruits. De vegades, cal trencar-ho tot, escapar de la rutina, sortir per la tangent i aterrar a les antípodes envoltat de persones que parlen una llengua que desconeixes. Només així creixeràs i s'endolcirà la teva mel. Només així, el que ara et semblen drames esdevindran anècdotes més o menys importants. Es tracta de seguir endavant. De vegades, n'hi ha prou amb posar-se a caminar. Tant se val la direcció. No cal prendre decisions. La vida ens guiarà amatent, omplint el camí de sorpreses inesperades.

Espectador

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no.

Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les primeres flors d'aquesta primavera incipient amaguin un altre simulacre de la natura...

Assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador que s'ho mira tot des de la distància, impassible, tranquil. ¿Val la pena fer preguntes? ¿Per què les coses haurien de tenir sentit?

45

Avui faig 45 anys i reconec que no estic en el millor moment de la meva vida. Malgrat que acabo de publicar dos llibres i la primavera ja és aquí, tota una sèrie de problemes m'aclaparen des de fa un temps, problemes que mai vénen sols, entre els quals em preocupa sobretot la salut. Que ningú no s'espanti, eh. Estic bé, però podria estar millor. Com haureu pogut comprovar, això m'ha fet desconnectar bastant d'internet, del blog i d'altres activitats que abans sovintejava. Disculpeu-me si de vegades no responc amb celeritat els vostres mails. Espero refer-me ben aviat per a poder tornar a estar al 100%. Mentrestant, agraeixo les vostres mostres de suport i les vostres felicitacions. Una abraçada!

Un bon regal (1)

PaC i l'amor

"L'amor és molt difícil d'entendre. I saps per què? Doncs perquè l'amor és la cosa més idiota de l'univers, Tommy, però també la més important. Per això costa d'entendre." (pp. 201-202)

"Per entendre la reacció de Marcus només hi havia una resposta lògica: que hi ha coses, com l'amor, que no ho són. L'amor no es pot mesurar amb la racionalitat d'un compàs." (p. 331)

"Hauria admès que l'amor fos una experiència trista, desesperada o cruel. La meva versió de l'amor era boira sota les pedres, i res més." (p. 470)

"Qui ha dit que l'amor és bonic? L'amor és, sobretot, poderós. L'amor pot deformar la nostra moral de la mateixa manera que una biga de ferro, tan dura i sòlida, es retorça en un forn." (p. 523)

"Imaginem-nos que l'amor de la nostra vida s'amaga sota mil milions de pedres. No pot haver-hi res de pitjor. O sí: que visqui a una cantonada de la vida i no vulgui saber res de nosaltres." (p. 524)

"Les històries d'amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d'amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida. " (p. 589)

"Només pensava en ella, en ella. Deixem d'estimar una persona quan ens assabentem que s'ha mort? Per què hauríem de deixar d'estimar-la quan ens assabentem que no ha nascut?" (pp. 591-592)

Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo (2005)

De la problematicitat de la vida

Hi pensava ahir quan caminava pel carril bici: la vida és un seguit de problemes que cal resoldre. Després d'un problema en ve un altre. Els problemes no s'acaben mai. La intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes trobant la millor solució possible. No tots els problemes tenen solució, però un problema insoluble ja no és un problema, sinó una putada grossa. El problemes solubles han de ser resolts. La vida tota és El Gran Problema. Si ets capaç de trobar-hi un sentit, pots dissoldre, fins a cert punt, la perplexitat existencial; si no, hauràs d'aprendre a conviure amb el dubte, amb la boira, amb la confusió... Hi ha gent problemàtica: són els imbècils que en comptes d'ajudar a resoldre els problemes en generen de nous. Hom suposa que la felicitat seria l'absència absoluta de problemes, allò que vulgarment s'anomena "tenir la vida solucionada". Ara bé, una vida sense problemes ha de resultar espantosament avorrida, és a dir, una vida sense problemes pot ser un veritable problema.

Sense solució

Els problemes que tenen solució cal solucionar-los, però què fem amb els problemes sense solució? Assumir-los, ignorar-los, integrar-los, suportar-los, conviure-hi, desesperar-nos? Aquests problemes insolubles conformen la radical imperfecció de la vida. Davant d'aquesta evidència, la mort podria aparèixer com una bona "solució" (la "solució final" a una problemàtica existència insoluble). Els suïcides se la saben llarga...