Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa.
El proper regal-somni és una aurora boreal. Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo.
Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els viatges. La resta és també qüestió de sort, com les aurores boreals. Les persones que hem conegut ens han ajudat a ser com som. Llegeix, viatja i, sobretot, aprèn a escollir les persones adients. Més que sort, és punteria. O ambdues coses.
