Pessoa i la veritat

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

- Què vol dir "viure veritativament"?

- Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

- O sigui, viure sol, com un ermità...

- Per què ho dius, això?

- Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

- La vida no és un joc.

- Però tu vols guanyar, oi?

- Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

- Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

- No.

- Fernando Pessoa. 

- Ah. I ell va viure veritativament?

- Jo diria que no...

- Per què?

- Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

- Una mica ermità sí, que ho va ser...

- Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

- I doncs?

- Doncs res. Que és complicat...

- Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

- És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

- I tot anirà bé?

- Ho dubtes?

- No, la veritat.      

Identitat digital i literatura. El meu cas.

Aviat faran tesis doctorals sobre el meu cas clínic. Valoro l'esforç d'alguns i em sap greu que algunes donzelles s'emprenyin. La vida és complexa, amics meus, i Internet encara més.

Complexitat

Probablement el repte més gran que a hores d'ara té plantejat la humanitat és gestionar la complexitat. El mateix podem dir de les persones particulars. Hem de ser capaços de viure dins un món cada cop més complicat. Aquesta complexitat és doble: les relacions amb els altres són força complicades i també és complicada l'autogestió de la nostra pròpia interioritat, sovint plena de contradiccions. Podem arribar al col·lapse, naufragar en l'intent de sortir-nos-en, però es tracta de surar, de no defallir, de tocar quatre mil tecles alhora i fer que la melodia soni...

En tot cas, algunes i alguns no tenen cap problema en aquest sentit. Són la gent simple que tot ho arregla amb un parell d'idees simples, la gent que viu tota la vida pensant que el món es divideix en blanc o negre, bo o dolent, dreta o esquerra, déu o dimoni, to be or not to be, m'estima o no m'estima... Aquesta gent simple que ho simplifica tot és la que acaba complicant encara més les coses.

Una molt bona notícia