Pessoa i la veritat

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta:

Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç. 

- Què vol dir "viure veritativament"?

- Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica... 

- O sigui, viure sol, com un ermità...

- Per què ho dius, això?

- Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot, com les cartes en el joc... si vols guanyar, clar. 

- La vida no és un joc.

- Però tu vols guanyar, oi?

- Guanyar què? Jo el que vull és no perdre'm....

- Mai ningú no s'ha perdut. Tot és veritat i camí... Saps qui va dir aquesta frase?

- No.

- Fernando Pessoa. 

- Ah. I ell va viure veritativament?

- Jo diria que no...

- Per què?

- Perquè va confiar massa en les paraules, i les paraules no són la veritat de la vida...

- Una mica ermità sí, que ho va ser...

- Va viure sol, però molt ben acompanyat per les paraules i el seu desassossec... 

- I doncs?

- Doncs res. Que és complicat...

- Que és complicat què? Viure veritativament? Ser lliure? Ser feliç? Entendre Pessoa?

- És complicat trobar la senzillesa, malfiar-se de les paraules, deslligar-se dels lligams, aturar-se un moment, respirar fons, mirar l'horitzó i confiar que tot anirà bé...

- I tot anirà bé?

- Ho dubtes?

- No, la veritat.      

Estona búdica

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Agraïment

T-23

No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

Llegeix tota la sèrie T

And all the rest is hipocrisy

El mal és antimetafòric. No hi ha mal privat. El mal sempre és fruit de l'esbombament públic. És la societat la que criminalitza. Són els altres els que apliquen la llei i dictaminen què és i què no és delicte. El que tu facis -sigui el que sigui- ja t'està bé. El mal habita les ombres i estima el secret. El mal és clandestí. El mal no és mal si no és visible, si resta dins l'àmbit estrictament subjectiu. És quan surt a la llum pública i s'objectivitza que el mal pren cos i ens deixa atònits. Les categories morals -la culpa, l'escàndol, l'escarni, la maledicció-, tot són epifanies de la veritat presumpta que cohesiona la tribu ancestralment tabuada. Sota aquest simulacre d'ordre, sota aquesta artificiosa eticitat, bull la llibertat insubornable, que és la pulsió fonamental que mou el sol i les altres estrelles de la galàxia humana, massa humana. Ningú no viu una sola vida. Ningú no està fet d'una sola peça. El mal no té rostre, sinó màscares diverses, polièdriques. Negres són les flors malèfiques. Podem fer poemes sublims, però també ens agrada el forat del cul. Inquietant, sinistre, corrosiu, lacerant, arravatador, intrèpid, demolidor, temptador, salvatge, cínic, esborronador, indeturable, i tots els adjectius que us plaguin... El mal constitueix allò invisible i indicible que ens atreu sense remei perquè és l'única cosa que ens fa sentir completament lliures, és a dir, Vogelfreis, outsiders. And all the rest is hipocrisy...

[Escrit en el mateix llibre tot just acabat de llegir]

Necessitats

Em preguntes què necessito. ¿Què necessito? ¿Creus que algú sap realment allò que necessita? ¿El que necessitem i el que ens convé s'identifiquen? Estic disposat a admetre que tinc tantes necessitats inconvenients com conveniències innecessàries. La societat està basada en la conveniència mútua, és a dir, en la hipocresia acceptada públicament. Les veritables necessitats de cadascú són privades, molt privades, i sovint inconfessables. Aquell que no tingui vida secreta que llenci la primera pedra. ¿Què necessito? ¿Ho vols saber? T'ho diré amb la tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart:

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós...........

Ei, si pot ser.