Agraïment

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares, és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

Vagues

Potser que ens ho fem mirar. No és normal que la mateixa setmana hagin estat convocades vagues que afecten tres dels serveis més bàsics de la societat: el transport públic, la sanitat i l'ensenyament. Aquests governants (tan preocupats per la precampanya) que parlen d'optimisme i d'alegria potser que toquin una mica de peus a terra i mirin quins són els veritables problemes que preocupen el ciutadà, perquè la realitat convida més aviat a la tristesa i al pessimisme. No m'estranya que la política estigui desprestigiada. No m'estranya que l'abstenció augmenti.

Guerracivilisme

El reialme borbònic s'inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta, ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc, aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l'enfrontament entre catalufos i xarnegos.

De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l'independentisme més canyero) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa). Alguns parlen d'un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables.

Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d'escollir en quin bàndol estem. Tu i jo potser ja ho tenim clar, però hi ha una majoria silenciosa (que coincideix més o menys amb els abstencionistes) que encara no s'ha pres la molèstia de decidir. Molts diran: "Jo no milito en el catalanisme, però tampoc no sóc anticatalà. Em sento català i també espanyol. Les coses ja m'està bé com estan..."

La batalla entre catalufos i xarnegos només ha fet que començar. No descarto l'horitzó guerracivilista. Poca broma, doncs. Per un costat creixen els piròmans i per l'altre corren les navalles (más todo el peso de la ley: Estado de Derecho, Marlaskas y Garzones)...

El toro d'Osborne contra el burro de Banyoles. S'accepten apostes.