El
Fokker 100 de
GIRjet ha sortit amb dues hores d'endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d'emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l'aeroport
Sabiha Gökçen d'Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d'Itàlia, el nord de Grècia, el
Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d'unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N'hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix
El corazón de Ulises de
Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat
El barco de Peter Pan. Mai un viatge m'havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l'esquerra són gais. A
Míkonos xalaran, doncs. M'he pres una biodramina per si de cas. L'últim
aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.
*
Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant
Còrsega i
Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.
Per la finestreta albiro
Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d'altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix
Gökçeada, la primera illa turca abans de l'
Hel·lespont.
Aterratge. Hem d'avançar el rellotge una hora. L'aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa
un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d'immigració on un policia hi estampa dos segells més,
un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l'autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble
(Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a
Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.
La guia ens parla pel micro. Diu que som a l'Àsia i que passarem a Europa pel
pont del Bòsfor (
Bogaziçi Köprüsü).
Istanbul té 15 milions d'habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit...
Mai no havia estat tan lluny de casa i mai no havia trepitjat un altre continent. Aquesta doble sensació d'estranyesa augmenta quan, al bell mig del pont, contemplo la grandiositat del Bòsfor i intueixo aigües amunt el mar Negre...
Ressonen al cap els arxiconeguts versos d'
Espronceda:
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul
A la part europea canvia la fesomia dels carrers i veig la primera bandera turca...
Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l'entrada del
Corn d'Or, magnífic
skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el
palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (
Santa Sofia i la
Mesquita Blava)...
Però el millor de tot arriba quan es fa fosc... Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont
que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l'altre costat la ciutat il·luminada... No gaire lluny sobresurt la
Torre de Gàlata (també anomenada
Torre dels genovesos). La màgia del
luar que pinta d'argent les onades. De nou
Espronceda:
La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
És impossible de no sentir davant aquest panoramael xoc de la grandiositat i de la gràcia(Josep Pla, OC, XIII, 383)
Terrassa de la
coberta 6, quarts d'onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d'Istanbul comencen a cantar la seva pregària... Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se'm posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m'arriben d'arreu com un reclam inintel·ligible...
Istanbul sota la lluna plena... Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa... Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l'albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible...
La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit...
NB: Totes les fotos són meves. Disculpeu la seva qualitat, no sóc professional en la matèria.
Sí, ja tocava jeure tres horetes en una hamaca i remullar-se i descansar de veure coses cuita-corrents. El món està ple de coses que caldria veure, i els ulls no es cansen mai de veure, però sovint necessitem fer net, relaxar el cervell, nedar sense rumb entre peixos que s'esmunyen com els nostres pensaments, deixant que ens bressoli el corrent, les ones transparents... Platys Gialos. Un indret molt recomanable.
Avui toca post curt. Fi.
