Necessito caminar. Les cames i el cervell m'ho demanen. Prenc l'Avinguda de Vilassar, passo per la bassa de Can Trampis, saludo la Màxima, que escombra les fulles del porxo, i enfilo a mà esquerra el camí de Can Cabrit fins a la Roca Foradada.Hi pujo sovint. Són vint minuts. Aquest és l'indret més sagrat de Vallromanes, on habita el genius loci. Ho vaig saber el primer dia que la vaig visitar. Des d'aleshores, he venerat aquesta Roca emboscada i m'he convertit en el seu custodi. Litolatria neopagana.
L'any 2003, davant l'amenaça d'una urbanització, vaig promoure amb èxit la declaració de la RF com a Bé Cultural d'Interès Local.
Sempre que hi pujo faig el mateix: primer la netejo (sol tenir brossa dins) i després m'hi assec una estona en posició lotus ("sukasana")... La millor hora és quan el sol se'n va a la posta. Medito en silenci dins aquest úter petri. Inspiro la flaire del bosc. El temps s'esmuny de puntetes...
Aquesta tarda, sol i vern dins la Roca, amb la llum del sol ponent enlluernant-me la cara, amb la lluna plena a l'aguait, he pensat que voldria que les meves cendres fossin escampades al voltant d'aquest monument prehistòric...
Potser mai no arribarem a saber qui va perforar la mola granítica i amb quina finalitat exacta ho va fer, però almenys jo li he trobat una utilitat preciosa: la RF em serveix per a esbandir les cabòries, per a trobar la pau quan em manca, per a sentir-me unit a la terra, al bosc, al silenci... I, en tornar a casa, renovellat, sóc un altre.
L'any 2004 em van encarregar el Pregó de la Festa Major i vaig fer un PowerPoint que contenia tot un seguit de poemes acompanyats amb imatges. Un d'aquests poemes estava dedicat a la RF. Diu així:
¿Què hi fas allà dalt tan sola
perduda enmig del boscatge
com una boca afamada
oberta de bat a bat?
¿Qui et va perforar la galta?
¿Qui et va barrinar la panxa?
¿Qui fou el simi malànima
que et va robar sense escrúpols
la pètria tranquil·litat?
¿Què hi fas allà dalt tan sola
lluny del fum i dels sorolls
de la ciutat?
¿Quin misteri ens amagues
en el silenci intangible
de la teva concavitat?
La llum del sol al capvespre
t’il·lumina la mirada
T’embolcalla el pleniluni
amb un llustre diamantat
¿Què hi fas allà dalt tan sola
sota la volta estelada
com un vestigi ancestral
record d’una altra nissaga?
Potser no et podem entendre
El teu secret és tan gran
que passaran segles i segles
i els fills dels nostres fills
encara es preguntaran…
¿Què hi fas allà dalt tan sola
com una fita immutable
com una boca afamada
oberta de bat a bat?
Frase del dia: "Quan l'enemic s'està equivocant, deixa'l fer, no el distreguis"
3 comentaris:
Molt bé, Toni. M'agrada perquè aquest cop n'has après. Relaxació i ment clara. Et durarà molt dies?
(una petita observació: de fet, la postura del lotus és la que adopta el Buda, i s'anomena "padmasana". Creuar les cames tal com ho fas tu s'anomena "sukasana", una variant més light per a qui no està entrenat en el ioga)
Gràcies, Ramon, veig que files prim. Efectivament, és sukasana
Ja ho he posat entre parèntesi al post.
Tots els quòniam, o petits escriptors, vam fer una excurisó a la roca foradada! de nit i la vam trobar! quin cúmul de casualitats!
Publica un comentari a l'entrada