In vino vanitas

M'ho expliquen i no m'ho acabo de creure, no sé si riure o plorar, pero l'anècdota s'ho val. Resulta que tres parelles, després d'estar a la llista d'espera dos anys, per fi van a "menjar" a El Bulli. Un cop entaulats, plens d'il·lusió, un d'ells diu: va, ja que estem aquí i avui és un dia molt especial, demanem un vi bo... I demanen una ampolla de 600 euros. Com que són sis, se l'acaben de seguida i en demanen una altra. No ve d'aquí, un dia és un dia i estem a El Bulli. Llavors apareix Ferran Adrià in person per a saludar-los... Flipen. Quina emoció. Podran explicar als amics que han donat la mà al millor cuiner del mon! Tot són flors i violes fins que els porten la factura. El total puja 14.000 euros. Hòstia! Co-llons!! S'han equivocat, no? Criden al cambrer. No, no hi ha cap error. Resulta que el vi que havien demanat no costava 600 euros, sinó 6.000. L'espavilat que va mirar la carta de vins es va deixar un zero. Ai, caram. Potser que anem a l'oculista. La hipermetropia dels pobletans nous rics. In vino vanitas.

Petites corrupcions

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)