Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estil. Mostrar tots els missatges

25.2.14

Walkabout in the Outback


Avanço en la lectura d'En la barrera. Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil. 

El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure. 

A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors. 

Entenc el que vol dir perquè ho visc.  

Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà on m'assec per a llegir. No tinc cortines. La nevera fa soroll.

25.11.07

Passió i autoritat

Llegeixo aquesta frase escrita en una vinyeta d'Hugh MacLeod que Shel Israel projecta en una pantalla que apareix en una fotografia que Enrique Dans ha posat en un post:
Blogging requires passion and authority
which leaves out most people
Passió i autoritat. Sí. I més coses: temps, constància, disciplina, treball, creativitat, talent, estil propi... I allò que Marc Vidal em va dir l'altre dia: "T'ho has de creure". Fe, doncs, també fe...


[En castellano]

15.1.07

La crítica de la crítica

Al darrer número del setmanari El Temps trobo la crítica que fa Lluís Bonada del llibre d'Albert Villaró: Blau de Prússia, premi Carlemany.

El text és impagable, començant pel títol: "L'escriptor que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Bonada deixa a parir el llibre ("relat convencional, sense mirada, sense estil") i, oh miracle, cita un altre crític -Guillamon-, per tal de refermar el seu punt de vista. Convindreu amb mi que no és gaire normal que un crític literari citi en una crítica un altre crític. Al següent paràgraf, Bonada pontifica (amb exemples eximis) que "els grans autors són fidels al seu estil". Després ve a dir que Villaró hauria de seguir escrivint com al seu primer llibre (Obaga) i que l'ha espifiat allunyant-se'n. Per acabar, esmenta el que diu la nota biogràfica del llibre: "Sap fer pastissos i assegura que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Segons Bonada, posar això no és seriós i desqualifica l'autor. Fins aquí la crítica.

La tiorba és un instrument greu de la família del llaüt. Jo mai no posaria a la meva nota biogràfica que faig les millors truites amb patates de la comarca o que m'agradaria saber tocar el piano. No estic d'acord amb això de la fidelitat a l'estil. Crec que els escriptors (i els creadors en general) hem d'arriscar, innovar, obrir camins nous, renovar-nos... El pitjor que ens pot passar és repetir-nos o, com diu Bonada, escriure sempre el mateix llibre.

Tret d'algun article a Presència, no he llegit Villaró. Amb ell comparteixo edat (bé, ell és 5 dies més vell que jo), lleidatanitat, la closca pelada i la muntura de les ulleres... Res més, que jo sàpiga. No tinc el gust de conèixer-lo personalment. Em temo que tampoc compartim estil literari, ell és d'història i jo de filosofia. Hi ha gent que ens confon físicament (vid.), però jo sóc molt més xamós i més pinxo i, sobretot, molt més megalòman. També he sentit a dir que és l'Atxaga català i que, fins i tot, s'assemblen els títols de les novel·les (Obabakoak / Obaga). La gent és l'hòstia.

Al Sr. Bonada li demanaria quin és el seu estil i que em digués (sense comptar els llibres sobre Josep Pla) el títol de les novel·les que ell ha escrit per a poder-ne fer la crítica. Sembla que per a fer aquest article l'únic que s'hagi llegit sigui la crítica del Guillamon i la solapa del llibre.

¿Oi que és divertit criticar una crítica? Els escriptors tenim dret a rescabalar-nos, no?
-------------------------------------------
Envio un mail a l'Albert amb l'enllaç a aquest post i ell em respon de seguida:
Ep, Toni, bon dia. Molt de gust de saludar-te.
De vegades passo pel teu blog, i m'ha fet una gràcia especial que hagis dedicat un post a la crítica del Bonada. No l'havia llegida (ni la llegiré), perquè ja m'havien arribat campanes de que seria una mica bèstia. M'hi he d'anar acostumant. Que un parell de patums hagin rebut el llibre amb tanta mala llet deu ser un bon senyal. A veure si ens trobem algun dia i ens fem passar per bessons. Te'n dec una!

Albert

17.1.06

Normalitat i maduresa...



Normalitat i maduresa. Tocar de peus a terra. Adaptar-se a l'entorn. Assolir l'autocontrol. L'antítesi de l'art, doncs.

L'art ens permet escapar de nosaltres mateixos mitjançant la sublimació creativa. Però l'èxtasi creatiu només és una fugida momentània perquè l'art no dura sempre: Vita longa, ars brevis. La vida sense art -com la vida sense amor- és d'una vulgaritat insuportable.

La inspiració existeix. Com existeixen les muses. La musa inspira insistint. La seva inspiració existeix, insisteix i persisteix fins que la museïtat fa figa. Deixar d'inspirar significa el retorn a la vulgaritat, a la trivialitat. Els instants suprems són els únics instants rellevants per a l'artista. L'obra perenne neix en aquests cims. Al fons de la vall no hi ha muses, sinó dones banals preocupades per la bàscula, la moda i les telesèries.

Fer literatura és convertir les paraules en objectes admirables, elevar-les per damunt de la mera condició instrumental (vehicles de comunicació). Pura transsubstanciació: Et verbum caro factum est. El veritable escriptor dignifica els mots fent-los adorables, els fa brillar com perles precioses enmig de la grisor quotidiana. Fer literatura és escriure cercant la màgia que s'amaga dins de cada paraula. Per això, més que del què, cal tenir cura del com. Més important que la història és la manera d'explicar-la. Un escriptor sense estil no és un escriptor, sinó un escrivent o, a tot estirar, un periodista.