He estat el diumenge completament focalitzat en el stone balancing. He omplert el jardí de piles de pedres, millorant la tècnica. La gent preguntava si hi havia truc (tiges, cola). No pas. Es tracta de concentrar-se, trobar l'equilibri, deixar que les pedres s'ajustin de la manera més natural.
La fragilitat del conjunt contrasta amb la solidesa de cada pedra individual. És com les persones: costa encertar l'equilibri de les relacions, l'harmonia amb els altres, però quan es produeix és d'una bellesa corprenedora.
La fragilitat del conjunt contrasta amb la solidesa de cada pedra individual. És com les persones: costa encertar l'equilibri de les relacions, l'harmonia amb els altres, però quan es produeix és d'una bellesa corprenedora.
Estic molt content perquè aquesta tarda he aconseguit bastir el meu primer arc. És un arc petit, modest, irregular, però prou consistent. Era un repte que anava ajornant i que avui s'ha consumat. Després d'un dia plujós, la tarda ens ha regalat una llum magnífica, que ha esbandit tots els colors de la Mar d'Amunt.
Una persona que acostuma a passar sovint pel camí de ronda amb prismàtics m'ha fet veure que no ha sigut una bona idea posar dues piles de pedres a la punta dels esculls del Cros, perquè els ocells (corbs marins i gavines) s'hi posaven per albirar els peixos i per assecar-se les ales i, des que hi ha les piles, els ocells han desaparegut. Li he donat tota la raó i li he promès que demà mateix (o quan baixi el nivell de l'aigua) les desfaré sense cap problema. Els ocells hi estaven abans i jo no tinc cap dret a okupar el seu espai amb les meves collonades. Aquí hem de conviure tots amb harmonia: pedres, ocells, artistes, ornitòlegs i tota la resta. Gràcies, amic!
