Our Rainbow

Cada segon tic-tac-tic-tac deixem de ser una mica allò que érem. Cada segon tic-tac-tic-tac una altra passa ens mena al centre del laberint. Cada segon tic-tac-tic-tac fonent tots els colors en blanquíssima puresa. Cada segon tic-tac-tic-tac records i llum i violins esmolats que empaiten les estrelles. Cada segon tic-tac-tic-tac manuscrits oblidats, cal·ligrafies alienes, silencis i enyors i aquesta brutal certesa que som allò que no som perquè som molt més que mots i que carn i que màscares i que somnis i que cendra...         

Of you and me, ever changing, moving on now
 

Cada segundo tic-tac-tic-tac dejamos de ser un poco lo que éramos. Cada segundo tic-tac-tic-tac otro paso nos conduce al centro del laberinto. Cada segundo tic-tac-tic-tac fundiendo todos los colores en blanquísima pureza. Cada segundo tic-tac-tic-tac recuerdos y luz y violines afilados que persiguen las estrellas. Cada segundo tic-tac-tic-tac manuscritos olvidados, caligrafías ajenas, silencios y añoranzas y esta brutal certeza de que somos lo que no somos porque somos mucho más que palabras y que carne y que máscaras y que ceniza y que sueños... 

Every second tick-tock-tick-tock we are being a bit less what we were. Every second tick-tock-tick-tock another step is leading us to the center of the maze. Every second tick-tock-tick-tock all the colors are melting in the whitest purity. Every second tick-tock-tick-tock light and memories and sharp violins chasing the stars. Every second tick-tock-tick-tock forgotten manuscripts, someone else's calligraphy, silence and longing and this brutal certainty that we are what we are not because we are much more than words and meat and masks and dreams and ash...

Tardes així

Tardes així, a l’hora de la posta, ens confirmen que estem sols, que els altres són un decorat més o menys amable i prescindible; sols com ocells sense brúixola, vaixells sense timó, víctimes del passat, esclaus del present, enigmes del futur; sols amb música o sense, amb fred als peus, a les mans, al cor, parlant llengües inintel·ligibles; sols al capdavall i al capdamunt, ànimes atrapades en un cos, ombres maleïdes; sols com mussols, instruments ineptes, confusos, atemorits, perduts, agonies que s’allarguen, silencis tan profunds que ens esgarrifen, deixalles d’il·lusions; sols en el precís instant que renunciem a ser lliures a canvi del plat i el llit calents; sols en el precís instant de ser valents i engegar-ho tot a rodar: el que fem i el que tenim, el que som i el que serem; sols en la boira més espessa, improvisant el camí, somiant un altre destí que mai serà definitiu; tardes així, òrfenes de petons, plenes d’absències i de distàncies i de fredors, quan el sol s’ha fet fonedís, ens confirmen que el desig de volar és una quimera suïcida, com els amants que signen promeses amb sang calenta; sols, innocents, ineptes, confusos, atemorits, perduts, cerquem la manera d’escapar del laberint; borden els gossos, ploren els nens, cauen les estrelles, la nit és la mare de totes les pors; només sobreviuràs si et menteixes.

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

Recital poètic 7 de maig

És així

És així que et trobes al caire de l'abisme, conscient que, en qualsevol instant, els esdeveniments poden precipitar-se esqueixant l'aparença de seguretat que t'envolta, fent que la tramoia caigui sobre l'escenari ferint de mort actors i públic.

És així que no ets capaç de mantenir l'equilibri necessari que et demana el guió, conservar la calma; cel nítid, blavíssim; i trontolles amb genolls tremolosos; ensulsiada existencial; de cop i volta tot perd el seu sentit, tot se'n va en orris; i et demanes què sents, què penses, què esperes, què caldria fer per a trobar la sortida d'aquest laberint...

És així que no vols que la teva vida sigui una muntanya russa, una guerra contínua contra tu mateix i contra els altres; el dilema; sempre el dilema; la histèrica condició femenina; la neurosi dels mascles; ells ejaculen; elles ploren; massa punts i comes;;;;

És així que allargues més el braç que la màniga per veure si a l'altra banda del teló encara queden figurants; un altre punt i coma; hi ha una noia tímida que no sé ben bé què espera; diu que vol sortir més tard, quan l'orquesta toqui Clar de lluna.

És així que prospera la desesperació més íntima, la que no pot ser aparaulada; el sol llueix per damunt de totes les misèries; no és una qüestió de confiança, sinó de dignitat; n'estic més que fart, dels teus numerets.

És així que et somio: lliure i solitària com una nimfa encimbellada; te'n vas riera avall... No estic segur que tornis.