Retorn a les aules

Deixem la rutina nadalenca per a tornar a la rutina professional. L'edifici és un frigorífic. Bon any, company. Bon any, companya. Estan contents perquè quasi els toca la loteria. Quasi. Jo no en compro mai.

Immersió lingüística. Els alumnes parlen majoritàriament castellà i la meitat dels profes es passen pel folre l'oficiosa llengua vehicular. Per això el vídeo del PPC és indignant. Quina demagògia! Al meu insti amb prou feines enraonen català els quatre profes de català.

Tenim ciclàmens nous, vermells, al pati. Quin gran negoci per algun jardiner. Tenim més ordinadors. Quin gran negoci per alguna empresa d'informàtica. Tard o d'hora, també tindrem el certificat de Qualitat. Quin gran negoci per alguns, perquè això suposarà més diners... Més diners per a ciclàmens i ordinadors i.....

Retorn a les aules.

Avui la meva filla fa 15 anys...

L'últim rebut

Una de les satisfaccions més grans que conec és deixar de pagar un crèdit que fa anys que pagues religiosament mes rere mes. Quan veus que només et queda un rebut, sents una alegria indescriptible. Aquest últim rebut esdevé un símbol d'alliberament. Els usurers ja no et munyiran més. Et costa de creure: a partir d'ara seré més ric! És com si, de sobte, t'apugessin el sou. ¿Què faré amb aquests diners sobrers? Jo ho tinc molt clar: gastar-me'ls. Els diners no serveixen per a res més.

Ens agradi o no, en aquesta maleïda societat capitalista només pots ser lliure si tens diners, tants diners que no hagis de dependre dels usurers, tants diners que no et calgui treballar, tants diners que ja no hi pensis, en els diners.

No m'ha tocat la loteria. Mai en compro. No compro ni la de l'insti. Des del punt de vista de la probabilitat matemàtica, la possibilitat de què et toqui és pràcticament zero. A més, no crec en l'atzar. La loteria (i qualsevol joc d'atzar) és una engalipada monumental. És tan fàcil manipular les il·lusions humanes...

La Clara-Simó i servidor no som parella