Xuclets al clatell

No és el reguitzell d'hores que sobrevolem, absents de qualsevol deure, la terra des del nostre cel, el miracle dels cossos que s'acoblen, paraules i silencis amatents al caire de la tendresa més intangible. No és la rialla del vent que, per atzar, ens enlaira i ens empeny devers noves dimensions. No, no és res d'això, ni tan sols la complicitat dels déus que ens besen el front i ens regalen aquest camí ple de flors enmig de la tardor. És el teu bes, el teu lliurament, la teva infinita generositat. És el que em deixes quan te'n vas, aquesta ressaca de mel als llavis, xuclets al clatell, l'enyor del que som. És tot això que no sé aparaular: la certesa dels batecs, el perfum a la pell, la mirada... I saber que no puc fugir dels teus braços.

CIBERPOESIA

Bones persones

Els que no poden presumir de res més, presumeixen de ser bones persones. Encara que siguis un zero a l'esquerra, sempre pots enorgullir-te dels veïns o dels amics que la sort o l'atzar t'ha concedit. El pitjor de tot és quan aquests manefles es posen moralistes. No hi ha res més insuportable.

L'últim rebut

Una de les satisfaccions més grans que conec és deixar de pagar un crèdit que fa anys que pagues religiosament mes rere mes. Quan veus que només et queda un rebut, sents una alegria indescriptible. Aquest últim rebut esdevé un símbol d'alliberament. Els usurers ja no et munyiran més. Et costa de creure: a partir d'ara seré més ric! És com si, de sobte, t'apugessin el sou. ¿Què faré amb aquests diners sobrers? Jo ho tinc molt clar: gastar-me'ls. Els diners no serveixen per a res més.

Ens agradi o no, en aquesta maleïda societat capitalista només pots ser lliure si tens diners, tants diners que no hagis de dependre dels usurers, tants diners que no et calgui treballar, tants diners que ja no hi pensis, en els diners.

No m'ha tocat la loteria. Mai en compro. No compro ni la de l'insti. Des del punt de vista de la probabilitat matemàtica, la possibilitat de què et toqui és pràcticament zero. A més, no crec en l'atzar. La loteria (i qualsevol joc d'atzar) és una engalipada monumental. És tan fàcil manipular les il·lusions humanes...

La Clara-Simó i servidor no som parella

La lengua natal...

La lengua natal (materna y paterna) no se elige. Lo que se elige es qué vas a hacer con esa lengua que has recibido en herencia. Hay gente que la cuida y la mima, y gente que la traiciona, que le repatea, incluso que se avergüenza de ella. Pocas cosas son tan valiosas com la lengua que recibimos de nuestros antepasados. Ser català no té cap mèrit. És un atzar: la loteria del destí genètic + geogràfic. Però val a dir que podem prendre consciència de la nostra responsabiblitat històrica davant la situació més o menys fràgil de la nostra cultura, i actuar en conseqüència. Ser català implica una lluita constant enmig de l'agonia certa. Anit, al Festival d'Eurovisió, la majoria de les cançons eren en anglès! ¿Per què no l'anomenen USAvisión? El problema del català ja no és l'amenaça del castellà (peix gran afamat), sinó de l'anglès (balena globalitzadora). M'entesto a seguir escrivint i parlant en la llengua en què em va alletar ma mare. ¿Tossut? ¿Suïcida? Potser sí. Però morirem amb la paraula a la boca i els dits tacats de tinta... That's our condemnation.

P.S. Un poco de épica no le va mal a la vida.

agraïments