Potser no calen

Potser no calen tantes paraules, aquest desfici de dir allò indicible, aquesta fal·lera per comprendre el que és incomprensible, com si volguéssim tocar els somnis amb el tou dels dits, més enllà dels cims nevats, a l'altra banda de l'horitzó, on els secrets es revelen, on la mar és un mirall que ens retorna la mirada. 

Potser no calen tantes paraules. ¿Què t'empeny a fugir d'aquesta solitud? ¿Per què basteixes tants ponts allunyant-te de tu mateix? ¿Què veus quan tanques els ulls? ¿Quin és el color que inunda aquest miratge? ¿Per què descreus del poder de l'amor? 

Potser no calen tantes paraules. El capvespre t'embolcalla amb tremolosa incertesa. Ella és la idea que t'has fet d'ella. Tu ets la idea que ella s'ha fet de tu. ¿Qui sou realment? ¿Qui podria saber-ho?

No pas les paraules. Tal vegada els llavis, els braços, els dits, els ulls, la pell... La mínima distància possible. Tal vegada la fe en nosaltres. 

Potser no calen tantes paraules. Saber i comprendre que som allò que vulguem ser: flama inevitable, allau, impuls, anhel, el vent que s'endu les fulles seques del passat tot encetant noves rialles. 

Saber i comprendre que som. Admetre-ho. Per què no? Per què sí? 

Potser no calen tantes paraules.

POEMES

Dietari de Terradets

Objectes de companyia

Aquest divendres vam inaugurar al Casal de Vallromanes una exposició de poesia visual de Guillem Viladot. Es titula "Objectes de companyia" i la tindrem fins al 21 de juliol. Les obres que s'hi exposen provenen de Lo Pardal. Montserrat Felip, la seva vídua, va estar present en l'acte i la vam entrevistar al programa de ràdio "Capvespre".

Vaig tenir el privilegi de conèixer personalment GV en una trobada literària a Les Pallargues (9.11.97). Qui m'havia de dir que deu anys després estaria penjant quadres seus davant de casa meva. Aquell matí assolellat de diumenge, Guillem em va regalar i dedicar l'exemplar que portava de la que per a mi és la seva millor obra: Rés comú.

Viladot ha estat un dels meus mestres. A ell li dec part del meu esperit. M'havia promès un pròleg per a la meva primera novel·la, un text que, malauradament, no va tenir temps d'escriure...

... va provar d'aconseguir unes paraules de presentació a cura d'en Guillem Viladot, el qual, tan bon punt va llegir l'obra, les hi va prometre de bon grat. No obstant això, la malastrugança del destí ho va estroncar tot, atès que en Guillem va transir sense haver pogut acomplir la seva promesa (...) Em pregunto què hagués dit el savi apotecari de Riella tocant a aquesta novel·la... Potser que referma aquell tòpic segons el qual tot poeta és un neuròtic. O potser hi ensumaria una oculta reminiscència del complex edípic... Qui sap.

(Pròleg de Darrer poema)

Parlant amb la Montserrat, vaig tenir la sensació d'estar amb ell, com si ens hagués vingut a fer una visita. Sempre recordaré les paraules que em va dir l'últim cop que vam parlar per telèfon: "Toni, escriu, escriu cada dia, així agafaràs ofici; i, sisplau, fes-me el favor de ser feliç". Dos savis consells que intento seguir al peu de la lletra (mai millor dit).

Podria escriure un llibre sencer sobre GV. Potser ho faré algun dia. Ara us deixo un fragment seu que és la millor definició de Poesia que he llegit mai:

Poesia és l'acte de tirar una moneda enlaire per verificar, un cop més, que mai no sortirà ni cara ni creu. Poesia és referir-nos a allò que no existeix. Poesia és la voluntat de no trencar mai el mirall. Poesia és admetre la igualtat de les persones i quedar-nos amb la diferència. Poesia és agafar una paraula, estripar-la i veure que dins hi ha el poeta. Poesia és saber viure millor perquè el somni sigui més llarg. Poesia és obrir una porta i adonar-nos, com sempre, que som nosaltres que hem trucat per entrar.

Premi Viladot de Poesia