La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser. Dit en termes orteguians: que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets ("nosce te ipsum"). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure ("modus vivendi") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten. És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis al balcó de casa. Hi ha ocells que no canten dins una gàbia i alguns es moren de pena o de fàstic. Cadascú ha de trobar el seu espai i el seu temps per a poder desenvolupar les seves millors possibilitats. T'has d'adaptar al medi, sí, però també has de fer que el medi s'adapti a tu. Moltes persones són desgraciades perquè no saben que en una situació diferent els seus problemes desapareixerien. Si no la canvien és per ignorància, per rutina, per por... Malviuen dia rere dia, s'hi resignen, s'acostumen a la grisor i a la mediocritat perquè pensen que aquest és el seu destí. Només la lluita per arribar a ser un mateix justifica qualsevol intent de trobar el nostre lloc en el món, aquella situació òptima en la qual podrem florir i podrem fruitar com a éssers humans realitzats. Renunciar a això és renunciar a l'impuls fonamental que ens diferencia dels animals. Per això felicitat i llibertat són indestriables, cares d'una mateixa moneda sense la qual la vida humana no mereix ser viscuda. Sovint l'estar ens limita, ens estreny, ens coarta... Però, si ens ho proposem, podem crear un estar a la mesura del nostre ésser on puguem fluir sense entrebancs i ser nosaltres mateixos d'una puta vegada. ¿Impossible? No pas...
