Fer l'hort

He llegit massa llibres i n’he escrit massa, he visitat països, he seduït femelles, he llaurat camins, he pujat muntanyes, sempre empaitant els somnis i perpetrant-los impunenement

I què queda? Fer l’hort, com mon pare... i recordar que vaig ser sublim, efímer i humà, massa humà

Al capdavall no són les grans gestes, sinó les petites coses, els moments precisos en els quals assaboreixes el pur present sense ambicions ni recances, amb una pau senzilla: el sol tímid de febrer, la cantúria dels ocells, les primeres flors dels ametllers, les tulipes...

I saps que arriba la primavera, encara que tu siguis un any més vell, encara que el mestral recargoli les branques, saps que els llucs tornaran a brullar, que menjarem cireres, que res no s’atura enmig de la impermanència de tot plegat...

I que callin els profetes maldestres que anuncien apocalipsis de fireta, colla de ganàpies, que callin per sempre, perquè la Vida continua i continuarà, regalant-nos flors i fruits i fills i esperances, i tant que sí, com no pot ser d’una altra manera, divinalment...

Plantar la llavor mentre creus en el futur, perquè creure-hi és crear-lo, aquest és el Secret, no defallir, repetir el ritual ancestral dels rebesavis: plantar la llavor encabat de preparar la terra i agrair la Força Suprema que ho fa néixer i créixer tot...

En el cel ras, blavíssim, en el silenci dels cors apaivagats, en el desdesig madur, fitar l’Horitzó i respirar la dolçor del gessamí que s’entossudeix a florir, el Miracle, de ser-hi i de sentir que som només una part, un caire, una espurna minúscula i conscient...