Recollim petxines i dòlars de mar, en fem collarets que oferim a Yemayà, avui és la seva festa, flors i escuma, blanques ofrenes, els núvols fugiren horitzó enllà...
L’oceà és una pàtria que no s’acaba mai, com el vent que pentina les palmeres i empeny els velers pels camins de corall...
Ella és el regal. Aparegué un bon dia amb la motxilla a l’esquena i reapareix cada matí quan obro els ulls, com una sirena entre les aigües, amb la mirada salada, vestida d’escates, etèria i radiant...
Ella és el regal. Odôyá Yemanjá! Avui floreix el mar.
Aeroport de Salvador. Un taxi ens trasllada al ferri que travessa la Baia de Todos os Santos fins a l’Ilha d’Itaparica. A Vera Cruz agafem un altre taxi fins a Valença. Allà embarquem en una lanxa ràpida que ressegueix el Rio Grande i ens deixa al port de Velha Boipeba. 20 minuts caminant per la platja de Boca da Barra fins a la pousada. Un noi ens porta les maletes en un carretó que empeny sobre la sorra. Total, unes 5 hores de viatge per arribar a Dendê Loft. Som al paradís.
El bungalou de fusta està completament integrat dins la vegetació exuberant: palmeres cocoteres, palmeres dendê, hibiscus gegants, goiabeiras, bananeres... Vistes al mar des del llit, la platja a 50 metres. A la terrassa: la cuina, l’hamaca, una tauleta i un sofà chill-out.
El vent de l’Atlàntic fa dansar les fulles dels arbres i les teles mosquiteres. L’energia del lloc és increïble. A Boipeba no hi ha cotxes. Barques, motos, bicicletes i uns tractors amb remolc que fan d’autobusos. Pocs turistes. Ens hi estarem una setmana.
Veig el primer beija-flor. Els colibrís demostren que Déu existeix.
La caminada amb la marea baixa recorre les següents platges: Pedrinhas, Tassimirim, Cueira, Moreré, Bainema... Arribem al Pontal, una barraca amb restaurant i càmping. Aquí s’acaba la civilització. Dues hamaques sota un enorme arbre anomenat “chapeu do sol” per la magnífica ombra que fa. Demanem una caipirinha de maracujá i una casquinha de siri (cranc). Música africana. La marea va pujant. Pel camí hem trobat bolachas da praia (sand dollars) i siris que, rapidíssims, s’amagaven als buraquinhos (foradets).
El vent de mar és càlid, enganxifós. El temps desapareix en aquest espai privilegiat. Ens hi podríem quedar sempre. Pertot cartells pintats a mà amb frases inspiradores: “Se permita florescer”, “Gente feliz perto do mar”, “Mar dolce lar”, “Proteja seus sonhos”, “Gente que ama o mar”, “Todo dia é dia de amar”, “Seja voce mesmo”, Nunca é tarde para ser feliz”, “Mar calmo nunca fiz bom marinheiro”, “Cure o seu preconceito”...
Entre l’essència i l’existència, el dolce far niente ocupa les hores despreocupades. Els somnis floreixen per a esdevenir rialles i balls de capvespre sota la lluna plena.
Qui som? Els valents que van saltar a la vida i van confiar. No vam escollir res tret de la llibertat i, per això, vam ser escollits per a gaudir sense límits. En diuen “bogeria”: obrir-se fins a la dissolució total, que l’ego s’expandeixi deixant pas a la transcendència, ser res per a ser-ho tot...
Ella avança entre les ones i es capbussa en el mar. La sirena ara desapareix, adés apareix. Sovint penso que estic somiant-la, creant-la... o que és ella l’escultora del meu marbre imperfecte. Ella qui és? La valenta que va gosar creure en mi. La seva fe és la meva esperança.
Quan decidim tornar, la pleamar és màxima. No podrem passar el riu sense nedar i la motxilla es mullarà. A Moreré agafem un tractor que ens porta a Velha Boipeba. Costa 10 R$ (2,5 €). És un transport rudimentari. El camí és de sorra i sovint està ple d’aigua.
Avui hem caminat uns 10 km. Estem cansats. Prenem un sorvete (gelat) d’açaí i tornem a Dendê Loft. Dutxa. Soparem al restaurant de la pousada Mangabeiras, que té un elevador molt curiós per tal de salvar el desnivell de la muntanya.
Havent sopat caminem per la platja... El luar, la remor del vent i les onades...
Hi ha dies perfectes.
Si alguna cosa crida l’atenció de la gastronomia brasilera és la gran varietat de fruites que pots trobar. Les natives són força desconegudes fins i tot per als brasilers. De moltes en fan sucos els quals, juntament amb l’aigua de coco i el caldo de cana, són una beguda d’allò més sana perquè són liquades al mateix moment amb la polpa inclosa. A continuació teniu la llista de fruites més comuns (no les he tastades totes, però sí algunes):
Abacaxí, açaí, araçá, araticum, ameixa, babaçu, bacupari, buriti, cabeludinha, cagaita, cajá, cajú, cambucá, cambuci, carambola, cupuaçu, goiaba, graviola, grumixama, guabijú, guabiroba, iná, ingá, jabuticaba, jatobá, jenipapo, macaúba, mandacara, mangaba, maracujá, pequi, pitanga, pitomba, sapucaia, serigela, tamarindo, umbu, uvaia...
La llista completa abasta 312 fruites: https://tudosobreplantas.wordpress.com/2009/05/20/lista-com-todas-as-frutas-brasileiras/
Adoro les platges que no s’acaben mai, quilomètriques, per les quals corres descalç com un nen que no cerca res, que és feliç pel simple fet de córrer. Perquè els nens són feliços en el pur present, amb una mica de sorra, empaitant les onades, agafant petxines, carregant un tronc que la marea ha portat. Mireu-los, no tenen objectius ni plans, no en saben res, de les obligacions o les expectatives dels altres, corren i juguen hores i hores fins que la mare els crida perquè és l’hora de sopar...
Recordo quan feia experiments tancat a la cambra, barrejant substàncies, observant a través del microscopi, encuriosit per tot el que no sabia de la natura i dels humans. Recordo els crits de ma mare. Sempre cridava, la pobra. El Tonet estava passejant pels camps o enfilat als arbres i tornava a casa quan es feia fosc. El Tonet no ha perdut l’esperit curiós, la dèria aventurera...
Adoro les platges que no s’acaben mai.
La llibertat és això: no deixar de ser nens i córrer cap a l’horitzó...
Música al carrer
Una de les atraccions màximes d’Arraial d’Ajuda és la profusió de músics que actuen en directe amb diferents performances, des dels que s’estan dins els restaurants fins els que toquen i canten als carrers i places. La varietat d’estils és increïble, predominant la música brasilera.
De tot el que he vist i escoltat, destacaria la festa que es munta cada nit a la cruïlla dels dos carrers principals (São Pedro i Mucugê), a la plaça anomenada broadway dos hippies. És brutal, no solament pels músics, sinó per la gent que s’hi aplega i participa espontàniament. A mesura que avança el frenesí musical i dansaire, amb l’inestimable empenta de l’alcohol i altres substàncies, allò esdevé un ball de freakies surrealista. He gravat vídeos que ho demostren...
L’energia del so i de la dansa són l’essència dels rituals més ancestrals. Dono fe que, si et trobes dins la rotllana, l’energia s’encomana.
Vull esmentar un geni indiscutible que brilla amb llum pròpia entre tots els músics que he vist: Matheus Henrique Almeida, bluesman virtuós de la guitarra que toca amb la banda Try2Experience. A Instagram està com @neygoiaba. És el Jimi Hendrix d’aquí, amb la seva Stratocaster atrotinada. Quin paio. Com he flipat. A més, el seu aspecte és d’allò més escaient al que fa. No entenc com encara no ha estat descobert per les discogràfiques. Hauria d’estar guanyant milions en comptes de xupar carrer fent el mico per als turistes...
Naturalíssima (restaurant vegetarià)
Número 1 a Tripadvisor
Menú de jantar (sopar):
- Suco de melão, uva, gengibre i canela
- Escondidinho de abóbora (carbassa), quinoa, legumes e curry
- Sorbete vegano de amendoim (cacauet)
La cambrera és xilena (Melissa). Veu el meu tattoo i diu: Isla de Pascua! Li pregunto si hi ha estat i respon negativament. Parlem...
Letícia és la creadora d’aquest restaurant. Cabell curt, alto astral, de Belo Horizonte (MG), fa 12 anys que és vegetariana, i un any i mig que va engegar aquest projecte. Parlem...
El cardapio (carta) té coses interessants: sucos prensados a frio, caldos, saladas, suchás, tapioca (crepioca), wraps, escondidinhos, bolos, smoothies, açaí, sorbetes...
Costa trobar vegetarians en el país del churrasco (amb permís d’Argentina). La delicadesa dels éssers vegetarians no té res a veure amb la vibració agressiva dels carnívors. Es tracta de desenvolupament espiritual, de consciència. Si som el que mengem, no podem menjar qualsevol cosa. En realitat, hauríem de menjar menys quantitat i cercar per damunt de tot la qualitat. L’aire que respirem i els aliments que mengem són la base de la salut física i de la salvació anímica. Després estan els pensaments, els sentiments i els relacionaments...
Banda sonora amb música de Costa Rica (Calle 13): “Ahora los sueños son reales porque se sueña despierto, tenemos la barriga llena de mariposas...”
A la paret hi ha un quadre penjat on hi ha escrit en majúscules aquesta frase: TENHO EM MIM TODOS OS SONHOS DO MUNDO. Reconec el vers, el poema i l’autor. Pessoa, al principi de Tabacaria:
“Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo”
La sortida onírica, poètica, l’escapatòria que ens resta davant la realitat indiscutible de la nostra nimietat metafísica: no som res, però podem somiar-ho tot, i aquest TOT és allò que ens fa humans i, àdhuc, divins. La creativitat.
Dues connexions: Rapa Nui i Pessoa. Tela. Letícia vol dir Alegría en llatí. Estic molt alegre per aquestes troballes. Demà hi tornaré. Obren a les 15:30. Ara me’n vaig a passejar una mica i a escoltar els músics del carrer.
La vida és màgica si li deixes portar la iniciativa. Ho volem controlar tot, sempre anem a la defensiva, tibats, porucs... I així no vivim el que podríem viure. Només si confiem i ens deixem anar, la vida en regala experiències extraordinàries.
M’he despertat amb el cant del gall. He sortit rumb a la platja. Pel camí, a la rua do Mucugê (“A rua mais charmosa do Brasil”), jovent que encara no havia dormit, amb cares de ressaca. He caminat cap al sud, recorrent les platges de Mucugê, Parracho i Pitinga fins arribar a la llacuna que forma el riu, on comença la platja Taípe, més salvatge, amb falésias (espadats) vermells i blancs que foren descrits per Pedro Vaz en la primera visita dels portuguesos a aquesta terra (tot i que el primer a desembarcar va ser Pedro Cabral, a Coroa Vermelha, 16 km més amunt de Porto Seguro). Demà hi tornaré amb el cotxe i aniré encara mès avall. El problema és que, quan surt el sol, la calor es fa poc tolerable.
Vull comentar dos detalls abans que se’m passin.
Les ampolles d’aigua grans (1,5 litres) estan plenes fins al tap. O sigui, que quan les obres vessen segur. A Europa deixen un espai d’aire. Aquesta mania brasilera fa que et xopis (cosa agradable amb aquest clima) i, a la llarga, acabes bevent més litres d’aigua.
Segon tema. El paper higiènic. El món es divideix en dos bàndols: els que posen el rotlle de paper d’un costat o de l’altre, em refereixo a què quan el gires, el paper queda contra la pared o queda en la part exterior. No suporto que el paper no quedi a la part de fora. La correcta és aquesta:
Sens dubte, el millor lloc d’Arraial d’Ajuda no és pas la rua Mucugê ni tampoc la de São Pedro, ambdues consagrades a la comercialitat consumista (valgui la redundància); el lloc incomparablement més bonic és el mirante de l’església, a la part del darrere de l’edifici, amb una panoràmica espaterrant de l’horitzó atlàntic, amb el verd dels cocoters en primer terme. A aquesta hora hi ha ombra i un aire condicionat natural, un vent agradabilíssim que fa ballar els milers de cintes multicolors que guarneixen la barana. Les fitas do Senhor de Bonfim són originàries de l’església homònima de Salvador de Bahia. La simbologia prové del sincretisme catòlic-afrobrasiler: el color de cada cinta representa un orixá (deitats de la religió ioruba). El ritual és que te l’has de lligar al canell amb tres nussos i demanar tres desitjos. Quan caiguin per si soles, els desitjos seran acomplerts. L’amulet s’ha escampat a altres indrets i va ser adoptat com a indumentària dels hippies baians als 60.
Millor estar-se aquí que fregint-se a la platja. Sóc més partidari dels ventiladors que dels aires condicionats, per raons òbvies. L’aire natural és més saludable i (això és importantíssim i la gent ho desconeix) els aparells d’aire condicionat tenen uns filtres que no solen estar gaire nets per manca de manteniment. Aquests filtres sovint acumulen centímetres de pols. Imagineu-vos què respirem quan l’aparell funciona... Si en teniu a casa, treieu-los i netegeu-los, sisplau, és super fàcil, i no cal fer-ho cada setmana. Quan vas amb el cotxe, de vegades no hi ha més remei que engegar-lo. També tenen filtres, però no tan accessibles.
Seria perfecte si els brasilers fossin capaços de callar una estoneta. Els venedors de les paradetes (venen cintes de colors, rosaris de colors, clauers, bijuteria) no paren de xerrar, a més de la música que tenen posada, sempre amb el volum per a sords. No callen i no em deixen escoltar el vent que ve del mar. Hi ha pocs turistes (tots són a la sorra torrant-se).
El sol tropical d’aquí no té res a veure amb el del mediterrani. Mai abans havia usat protector solar i les ulleres de sol amb protecció màxima eren suficients. Aquí no. Aquí el sol és letal. A Paraty vaig cometre la imprudència del gringo (que és com anomenen als estrangers en general): estava ennuvolat i vaig prescindir dels bons consells. Resultat: l’endemà estava vermell com un camarão (gamba) i tres dies després canviava la pell com una serp. No vull imaginar què hagués passat amb el cel ras. Vaig comprar el tub més gran que vaig trobar 50% de protecció. Només camino per la platja a la sortida del sol i a la posta. Els ulls couen malgrat les ulleres i m’he de posar un coliri. Els melanomes no són cap broma. Quan més calor vaig passar va ser el febrer passat a Rio. Sense aire condicionat allà no es pot sobreviure.
Per anar d’Arraial d’Ajuda a Porto Seguro has d’agafar un ferry que transporta vehicles i persones. Val 17R$ (4,5€). Si no, has fer una volta de 50 km. Porto Seguro és lleig, no val la pena.
Els rics tenen una forma especial de caminar, el seu posat és inconfusible. És com si els diners i les possessions materials els arrelessin amb fermesa a terra. Els manca lleugeresa (aquí en diuen leveza). La llibertat és, per damunt de tot, llibertat de moviment. Els rics només es mouen si no hi ha un altre remei, per això són tan conservadors. Què conserven? Coses que no podran endur-se a l’altre barri, ni tan sols el cos s’enduran...
Jo també sé gaudir d’allò que gaudeixen els rics, encara que conservo i defenso la meva llibertat. Em moc, vaig i vinc, em quedo poc temps en els llocs, m’agrada més descobrir nous horitzons... És una actitud dinàmica versus l’actitud estàtica (quan creus que ja tens el que volies i no et calen més aventures).
La vida és massa curta per a conformar-se. I sé que, al final, totes les platges s’assemblen i totes les solituds són dignes, molt més dignes que un amor basat en la por i l’interès.
Els rics tenen por de perdre allò que tenen. Jo només tinc por de perdre’m a mi mateix. I què sóc jo mateix? Solitud i llibertat. La relació amb els altres pot enriquir-me, però moltes vegades m’empobreix, em baixa la vibració.
Què sóc jo mateix? Res important. La meva insignificança és absoluta. M’agradaria saber quantes persones avui hauran pensat en mi tan sols un instant... Sent optimista, les podria comptar amb els dits d’una mà.
Probablement, els que escrivim, cerquem l’atenció aliena (lectors). Potser no vam ser gaire atesos durant la infantesa i aquesta fretura ens ha fet desenvolupar estratègies com la literària o (també en el meu cas) tocar la guitarra. Clar que pots escriure per a tu i tocar l’instrument per a tu, onanísticament; però admetreu que són activitats transitives adreçades als altres. És com el sexe, el pots fer sol o en bona companyia. El gaudi i el resultat són molt diferents.
Una platja paradisíaca del litoral de Bahia, a l’Atlàntic brasiler. No he vingut aquí a fer fotos. Tampoc a escriure. Sincerament, no sé què coi hi foto, aquí. Tanmateix és un lloc bonic, de bon veure. A l’ombra, clar.
He deixat enrere la polseguera i he fet cap a Arraial d’Ajuda. Em quedaré quatre nits aquí. La pousada Ekoss m’ha seduït pel preu i perquè el material predominant de la seva construcció és la fusta.
He de rentar el pobre Nissan, que entre clots i cabra-molas (aquells bonys que posen perquè frenis si no vols destruir els amortidors), es mereix una enllustrada.
