Puebla

Penúltima nit mexicana. Passejo lentament entre la gentada que s'aplega al Zócalo de Puebla, davant la catedral. Viuen amb intensitat el preludi del Dia de Muertos, la festivitat més important d'aquest país. Molta gent va disfressada a l'estil Halloween, amb carotes terrorífiques. La mort és un espectacle que no fa por. Cal ridiculitzar-la. El primer de novembre, tots aniran a passar el dia al cementiri, dinaran i ballaran sobre les làpides. És la festa dels vius que no obliden els morts. 

Passejo i observo sense jutjar. Simplement això: observar sense jutjar. És la cosa més difícil del món. M'ha costat anys arribar-hi, i reconec que sovint no me'n surto. Quan ets un estrany estranger, els llocs, els costums, les persones, només poden ser compreses a partir dels teus particulars paràmetres, però això és fer trampa. No és comparable una cultura amb una altra, com tampoc és comparable una persona amb una altra. Comparar és jutjar. Per tant, el més sensat és deixar-se de comparacions, observar i gaudir del que veiem, de la riquesa inesgotable de l'alteritat humana. 

No treuré conclusions sobre Mèxic. Després de 20 dies, he trobat de tot. N'he deixat constància a les anotacions precedents d'aquest blog. He vist els extrems: Rolls-Royce al barri de Polanco de DF i misèria extrema en zones rurals deixades de la mà de Déu i del govern. 

Mèxic és el menjar, la música, el tarannà afable i càlid de la gent. Mèxic és un esclat de colors, pura vitalitat. Des de les piràmides precolombines fins a l'artesania més increïble. Des de la selva amb els seus rius i cascades fins a les platges paradisíaques, sense oblidar el desert ple de cactus i de maguey. 

Acabo de veure edificis afectats pels darrers terratrèmols, molt a prop de l'hotel. Els han apuntalat amb fustes i estan acordonats per seguretat. Hi ha una església (la de San Juan de Letrán) en la qual no es permet l'entrada per risc d'enfondrament. 

Malgrat la inseguretat i la pobresa, els mexicans saben trobar la manera de divertir-se . No és bonic que en menys de 5 minuts vingui mitja dotzena de criatures a demanar-te unas moneditas.... Tampoc fa gaire gràcia sentir-te un privilegiat que pot sobrevolar tot això i demà passat agafarà un avió i adéu molt bones...

L'hotel es diu Quinta Esencia. És un nom meravellós: la pedra filosofal, la meta alquímica... La quintaessència és el secret final que cal assolir, quelcom que no pot ser expressat amb paraules.