M'acabo d'afaitar. A l'agost vaig decidir que no em tallaria ni els cabells ni la barba fins que no fóssim independents. Avui s'ha declarat la independència i he tornat a agafar la Gillete. Quin gust, renoi. Llàstima que la festa m'ha enxampat a 9.000 km, viatjant per Mèxic. Aterraré a la República CAT el dia 1 de novembre. Quines ganes!
Podria comentar mil aspectes de l'envitricollada peripècia que ens ha menat fins aquí, però no fa falta. Lo important és que ja hi som, hem aconseguit l'objectiu. Sé que, a partir d'ara, les coses no seran fàcils. Hem abandonat la zona de comfort i aspirem a crear plegats un estat nou de trinca. No patiu, que ens aniran reconeixent. Primer ens ho hem de creure nosaltres, ser creïbles i actuar amb fermesa, mitjançant fets consumats. Es tracta d'una conquesta, d'un camí ple de coratge i convicció.
Hem fet el pas més difícil. Congratulem-nos. Som feliços i estem units. La resta l'haurem de treballar cada dia, cadascú en el seu àmbit. No paro d'explicar a les persones que m'ho demanen què ha passat amb Catalunya, les raons de la nostra lluita per l'alliberament. Em sento orgullós de ser català, orgullós del meu poble valent i pacífic, orgullós dels nostres líders (malgrat alguns moments de dubte).
Compto els dies que falten per tornar. Afaitat. Joiós. Amb l'esperança renovellada i el cor curull, bategant ple de somnis.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible. Us abraço i us encoratjo a no defallir. Serem el que vulguem ser: lliures i creadors del nostre futur.
Visca la República Catalana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada