Costa poc demanar perdó. És un gest només, una paraula. Opta sempre per l'actitud que faci feliç a més persones. L'egoisme no és dolent, és un instint natural. Però si no ets capaç d'anar més enllà del teu interès individual, la teva vida serà pobra i trista.
Pensa al final del dia: He sigut feliç? He fet feliç algú? La majoria de vegades, la resposta a la segona pregunta inclou la resposta a la primera. Quan descobrim que ens fa feliços fer feliços als altres, llavors canvia tota la perspectiva. Apareix un nou "egoisme", més subtil: El que faig pensant en la felicitat dels altres, ho faig perquè em fa feliç a mi, en la mesura que els altres m'ho agraeixen, em valoren i m'estimen. O sigui: estimo per a ser estimat. Tot molt inconscient, clar. En el fons, si ho analitzes fredament, és així.
La conclusió seria que només els dèbils s'han de prendre la molèstia de preocupar-se dels altres per tal d'aconseguir la seguretat i fortalesa que els manca. Estimar, per tant, seria una debilitat, la necessitat de refermar l'autoestima. Els forts, els poderosos, són estimats (en passiva). No els cal fer cap esforç de ser generosos. No els cal cap mena d'empatia. Els altres estan al seu servei i no mereixen gaire atenció.
El que demana perdó... És fort o és feble?
3 comentaris:
Quien pide perdon se hace fuerte porque se traga ssu orgullo y aprende a ser mejor.
Un abrazo,
Javier
Por tanto, el orgullo és una debilidad (que aparenta fortaleza)???
La soberbia, la avaricia y la codicia son las peores debilidades del ser humano y que más daño hacen a sus semejantes. Quienes las vivencian, y creo que todos alguna vez lo hemos hecho, se transforman en seres despreciables que se escudan en su orgullo y en su afán de poseer, olvidándose de sí mismos y de cualquier acto de generosidad que hiciera más fácil la vida de sus semejantes. Es cierto, parecen fuertes pero son los más débiles, atados a sus deseos insanos. Les quitas sus deseos, su afán de poseer y se quedan en Nada, en Nadie. La verdadera riqueza está en nosotros mismos, descubrirnos y aprender a renunciar sin dejar de querer. El camino es difícil, y pocos lo han conseguido. Para mí son dignos de admiración y su ejemplo son una ayuda para intentar ser mejor. Eso sí, cada uno tiene su propio camino en la vida, sus propias preguntas y respuestas.
Un abrazo,
Javier
Publica un comentari a l'entrada