El dia que van prohibir el groc vaig somriure. Qui pot prohibir la primavera i convertir-la en hivern? Somreia mentre observava com eixia el rajolí calent del meu penis i el dedicava als censors i als botxins. Un rajolí per als polítics i un altre per als jutges. Tots els rajolins del món per als cafres que es nodreixen d'odi i de venjança.
Entre la llum esclatadora de les utopies i la foscor depriment de les distopies, hi ha la vida, sí, LA VIDA, amb la seva espontaneïtat i la seva força imparable. Real. Veritable.
Somriure contra la rigidesa del poderós que usa la força talment un goril.la. Somriure per exorcitzar les ombres que ens voldrien atemorir (i no se'n surten). Somriure sempre, fins i tot davant la mort.
El dia que van prohibir el groc van florir totes les pedres. Qui pot prohibir la bellesa i convertir-la en presó? No. No podran. Serem el que som fins al final. No hi ha final, només principis. Cada dia un, cada minut, cada segon. Com surt el sol, sortim i resortim nosaltres.
Exili.
1 comentari:
La sonrisa, que no la risa, es la mejor actitud para continuar el camino. A veces, nos enfadamos, otras lloramos, pero siempre debemos recobrar la sonrisa y la calma de aquel que sabe vivir en paz consigo mismo. No soy muy partidario de definir estados de felicidad, porque cuando la experimentamos no nos damos cuenta de ello y cuando la recordamos siempre es pasado. Ese sonreír del cual hablas creo que te refieres a la alegría de vivir, que no es vivir alegremente, sino tener plena consciencia de que nuestro estado de ánimo depende de nosotros mismos en exclusiva. Aprender a saborear el instante.
Un abrazo,
Javier
Publica un comentari a l'entrada