6.2.07

Boira

Hi ha una boira espessa que ho embolcalla tot: el Vallès, la meva vida, tot. Hi ha hagut sempre un impuls cap a l'abisme, una tendència gairebé suïcida... No m'ha importat mai escollir l'instant que se m'oferia temptador. Boira, penombra, entrellum. Encara estic aprenent a ser qui sóc.
Escrit per a les
Etiquetes , , ,

1 comentari:

Pedra Lletraferida ha dit...

A quarts de 5 del matí i pels volts del poble de La Roca tanmateix semblava que s'acabés el món, doncs no s'albirava res més enllà del nas.
No obstant això, sembla que el Sol torna a sortir!.
El nostre devenir per la vida, de vegades, és com la boira matinadora del Vallès.
Només hem d'obrir les finestres de bat a bat per tal de que l'aire fresc de l'alba ens venti les idees.
Salut!

9:36

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)