Si fóssim realment conscients de la mort, no ajornaríem res, no permetríem que la por s'apoderés de les nostres decisions, no ens quedaríem arrepapats en el sofà esperant el proper anunci de la tele.
Si fóssim realment conscients de la mort, tots els petons serien el darrer petó i cada paraula un epitafi. Amb el benentès que fóssim realment conscients, que no és el cas, em temo.
Com diu el poeta:
... i saber que, a l'hora de morir, només ens penedirem del temps que hem perdut sense ser feliços.... podent-ho ser..... això em mata abans que la mateixa mort...
2 comentaris:
De vegades en sóc (plenament conscient de la mort).
Vull dir quan la vida et dóna algun ensut. Llavors m'arriba la paràlisi. El bloqueig. El no-sentit. La por. La ràbia. L'acció. Fins que la vida et distreu un altre cop.
Anem perdent el fil constantment.
El fil... d'Ariadna... el qual, suposadament, ens hauria d'ajudar a trobar el camí de sortida del laberint de la vida.... Però resulta que l'unica "sortida" és la mort... Saps què penso? Que la majoria de la gent té més por de VIURE que de morir.... I és llastimós...
Publica un comentari a l'entrada