Farigola potentíssima, una capella on vaig cantar gregorià, les vistes de 360 graus, la puresa indescriptible del lloc, sobre la pedra calcària. Era el darrer dia. Després de la Gruta dels Ous, ens calia superar-ho, i així fou.
Vam baixar flairant perfum de rosa i, durant la roda de paraula amb la qual vam concloure el recès, gairebé a les fosques, els 18 pelegrins vam poder expressar les nostres impressions diverses...
Recomanació bàsica: l’allotjament ha de fer-se a l’Hosteleria, que disposa dels llits més propers al bosc.
Que els dominics “tinguin cura” de la Santa Bauma implica moltes limitacions. Ni aigua de dins vam poder aconseguir, perquè l’aixeta no rajava. Avoid.
La Gruta dels Ous és complicada de trobar si no coneixes el camí, marcat amb ratlles verdes. Allà no hi ha dominics, i endinsar-s’hi fins al fons suposa capbussar-se en una experiència radical. En el meu cas, as usual, vaig canalitzar sons ancestrals...
Confirmo que lo meu no és la dinàmica grupal. Em costa molt obeir un líder, seguir les pautes heterònomes. Pateixo. O vaig a la meva bola, al meu ritme, o no aconsegueixo gaudir ni fluir (que són sinònims)
Ja som a casa. Els sòcols lacats. L’hort ple d’herba. Les mosquites ataquen.
Diuen que al desembre faran un altre recès a Portugal, a la quinta que regenten Ricarda i David, prop de Guimaraes. Em sobra el guru. I pitjors encara les adeptes (“mis chicas” diu ell cofoi)
Deuen ser gelos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada