Matí radiant de diumenge. Gaudeixo del sol a la terrassa de dalt. Sembla mentida que estiguem al mes de desembre. Estols d’estornells sobrevolen el poble. Quina piuladissa. Éssers alats que mengen olives a balquena. Em quedo bocabadat contemplant la sincronia del seu vol.
Ahir al vespre, davant el foc a terra, l'arbre de Nadal guarnit, llegint Private Peaceful, carxofes a la brasa i una copa de vi negre (a poder ser un Vinyes Velles de Martí Fabra), música de jazz, mentre la sopa de ceba fa xup-xup.. Es pot demanar més?
Sí, clar. El caliu del teu cau. La tendresa del teu niu. L'oblit del passat i del futur. Ni ambicions ni expectatives. Entre la mar que brilla encegadora i els cims emblanquinats i gèlids. Tu i l'horitzó. No em cal res més. I l'últim perfum de les roses tímides.
3 comentaris:
Uix Toni! Això es deu semblar molt a la felicitat, no? Ves en compte, no hi caiguis addicte!
Aquesta foto és del hotel Niu de Sol? Quina enveja estar allí, a veure si m'hi escapo algun dia...
Hi ha addiccions pitjors i més letals. Efectivament, l'hotel és el que dius. A veure si és veritat que t'escapes un dia... Et juro que val la pena!
A mi també em ve de gust visitar-lo, aquest hotel. Quin calma!
Publica un comentari a l'entrada