3.3.07

Discreció

Mai no has de subestimar la intel·ligència dels altres. Fins i tot els imbècils poden aprofitar les teves debilitats. Tota informació que donis, tard o d'hora, pot ser utilitzada en contra teva. La sinceritat no és cap virtut, ans al contrari. La clau de l'èxit és la discreció. Més que pel que dius, vals pel que calles.
Escrit per a les
Etiquetes , ,

8 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé si és la clau de l´èxit,però sí que ho és de viure més tranquil en aquest món.
"Fer i deixar fer" sense deixar-te trepitjar ni trepitjar a ningú.
C´est pas facile toujours...

Greenie

11:33
Anònim ha dit...

És cert que si les teues paraules no han de ser millors que el teu silenci, val més que calles. I que callar la veritat ens dóna la tranquil•litat d’estar per tothom i no estar contra ningú. Ara bé, la sinceritat, potser, no donarà l’èxit, però si l’admiració de molts. I això et fa present. El silenci pot condemnar-te a l’anonimat, al no-res.

11:41
El veí de dalt ha dit...

Opino i lluito (amb el que tinc i sé) per tot el contrari del que dius; però t'he de donar la raó en la vida pràctica. Mira en Montilla, un tio que a banda de no parlar, ha arriabt a presi dela Genialitat Catalanòfila. Però, és calr, és un polític. Si baixem al món real; els bocamolls solen ser els que estan pertot arreu, i els silenciosos, els que mouen veritablement els fils. M'agrada mantenir-me al marge d'uns i ltres.

13:17
Anònim ha dit...

Per fi n'encertes una!

13:26
Anònim ha dit...

hehehehhehe

Entre això que dius aquí i el post sobre política vs poesia crec que estás fent-te gran -en edat, dignitat, cultura i art de la guerra- a passos de gegant!
Acabaràs que no et coneixerem :-)

Encara ets a temps de multiplicar el valor d'aquell post política vs poesia canviant l'enllaç del poble de Vallromanes (inocu i discret) per un altre a "és cosa de les dones del poble", que fóra molt més interessant. Amb una foto de conjunt (improbable) o a una composició de les caps de cartell del poder local, les de les caps visibles i les de les forces vives, aquelles que remenen les cireres a l'ombra, o darrera cortines de fum o d'organdí...
Ja entenc que fóra anar en contra del principi de discreció, però afavoriria força la poètica del morbo.

Sort amb el premi. Segur que caurà.
Cuida't

13:53
Anònim ha dit...

Ho subscric tot i encara hi afegeixo: el mateix passa amb el que fas i el que deixes de fer.

14:12
Laura Dalmau ha dit...

Una reflexió de dissabte amb majúscules Toni. Un frase final culpidora. Me l'emporto per recordar-la.

16:12
Anònim ha dit...

Sembla que reivindiqueu el silenci dels anyells, vull dir dels "borregos".

Amunt amb la paraula sincera!

18:53

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)