És quan tot està perdut que trobes una sortida. Sempre pots surar com un tap. Hi ha huracans que ens deixen baldats. Hi ha catàstrofes abracadabrants. ¿Com és possible que existeixi tanta bellesa? ¿No ens cansarem mai d'odiar? Entre totes les mentides, para esment i garbella la veritat més gran: ni res ni ningú pot oposar-se a la teva felicitat. Aquest és el riu imparable. Aquest és l'huracà.
És quan tot està perdut que el destí et dóna un cop de mà. ¿Que no creus en el destí? Pitjor per a tu. Entre totes les mentides, para esment i desxifra el teu camí veritable. Si el trobes, seràs feliç. Si no el trobes, sempre pots surar com un tap.
És quan tot està perdut que el destí et dóna un cop de mà. ¿Que no creus en el destí? Pitjor per a tu. Entre totes les mentides, para esment i desxifra el teu camí veritable. Si el trobes, seràs feliç. Si no el trobes, sempre pots surar com un tap.
4 comentaris:
El Miquel Colomer deixa en Nietzsche fino fino. Que Gran és el professor.
tenim una capacitat innata de superar catàstrofes
Colomer malinterpreta Nietzsche. La seva frase "He renunciat a Dionís" resulta patètica. Dionís és sinònim de vida, de vitalitat. Colomer és un vell, un iaio incapaç de trempar que diu: "renuncio a la trempera".
No et falta massa per ser avi com ell, i potser també en sentit no metafòric :)
Publica un comentari a l'entrada