Després de ploure

Surto de casa, camino mitja hora i veig el mar. Prenc el camí de Can Brotau fins a la casa de fusta de Can Carló i m'endinso pel bosc fins a Coll de Clau. Després de tres dies plovent, l'espectacle és admirable: tota la pinassa xopa, falgueres i molses que reviscolen, comencen a caure les cireres d'arboç, creixen els aglans, pinyes prenyades de pinyons, saltamartins d'ales blavoses, garses escandaloses, tots els bolets que vindran al tombant de l'octubre, moltes papallones: blanques, grogues, marrons... La pols ha passat a la història. El sauló centelleja com si tingués diamants diminuts. La pluja ha escrit xaragalls en els corriols. Ressegueixo la petjada d'unes ferradures. Capgrossos a la font de Can Gurguí. Em torno a trobar el faisà pels canyars de Can Sala Gros. Des del mirador de la cornisa veig la ciutat abaltida. La Torre Agbar brilla. El mar és color de fang davant del Fòrum, on desguassa el Besòs. Contemplo els cims que m'encerclen: Montjuïc, el Tibidabo, La Conreria, el massís de Montserrat, el castell de Sant Miquel, La Mola, els cingles de Bertí, el Tagamanent, el Turó de l'Home, Céllecs, el castell de Burriac... I el mar a llevant, sempre misteriós. Aquest és el meu paisatge. Aquí m'he arrelat. Inspiro a fons la nitidesa de l'aire. No hi ha ningú: els pins relluents i jo sobrevolant la misèria del món després de ploure...