La vella figuera de Sant Mateu fa unes figues menudes,
dolces com la mel.
La vella figuera talaia el mar obert.
M'assec a la pedra de guaita i albiro la ciutat al sud
que fumeja com un drac al bell mig de l'infern.
La vella figuera em parla amb el xiu-xiu de les fulles:
dolces com la mel.
La vella figuera talaia el mar obert.
M'assec a la pedra de guaita i albiro la ciutat al sud
que fumeja com un drac al bell mig de l'infern.
Ja veus, amic, com estem.Jo li dic:
La sequera em debilita.
La solitud m'aclapara.
Les figues massa petites.
Els anys no passen debades.
No pateixis, vella amiga,La vella figuera calla.
que la fruita que em regales m'emmela els llavis.
Tu rai, que senyoreges aquí dalt
damunt la vall i la costa, ran de cel.
Hi ha un silenci de rostolls i saltamartins.
Els pins han reverdit amb les darreres pluges.
Die Feigen fallen von den Bäumen,Capvespreja a l'horitzó.
sie sind gut und süss;
und indem sie fallen,
reisst ihnen die rote Haut.
Ein Nordwind bin ich reifen Feigen.
És l'hora de tornar a casa.
El camí cap al poble fa baixada.
La vella figuera resta dalt del cim solitària.
Mentre camino rumio aquest poema.
Han llaurat el camps de Ca l'Agutzil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada