Començo a entendre de què va això. Hi ha un límit que no podem abandonar. Tot és finit i limitat. Les paraules són límits, els pensaments són límits, els sentiments són límits, els actes són límits... Tot és contingent i relatiu. Cap absolut no pot existir perquè l'absolut suposaria transcendir la limitació intrínseca de les coses. Escriure és limitar-se, estimar és limitar-se, pensar és limitar-se, actuar és limitar-se... El full en blanc, el cor desert, el cap buit, les inaccions... també ens limiten. La vida tota és pura limitació, pura concreció, un simple retall de les múltiples possibilitats desaprofitades, malaguanyades, que mai no podrem viure. La consciència d'aquesta cruel limitació humana és la que ens empeny cap a la creativitat... Però, al capdavall, constatem que tota obra creada també és limitadora. I fugim. Sempre fugim. Crear és fugir. Ni res ni ningú pot esgotar la nostra set d'infinit... Novalis ho va dir així: Wir suchen überall das Unbedingte und finden nur Dinge... [Cerquem arreu lo Incosificat i només trobem coses]. Coses limitades, coses que ens limiten i ens cosifiquen. Coses i cossos. No hi ha res més. La resta són ficcions.
[Post inspirat en un conversa amb Jean Robur]
[Post inspirat en un conversa amb Jean Robur]
