Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l'apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així: Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d'ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s'enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.A l'apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:
La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l'esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s'adonen de la disfressa.
Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l'abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz...
[En castellano]
4 comentaris:
A mi m'han recomant aquest bloc perquè diuen es literari. Jo he vist més politica i altres coses, amb tocs puntuals de literatura, sí, però em pensava que era completament literari.
ra, el que he llegit està molt bé!
"jo mai escric el que realment penso o el que realment sento"
I aquesta sentència no és un bon exemple de paradoxa del mentider (o potser millor: paradoxa del emmascarat):
Correcte, Caragirat, correcte. Dóna gust tenir lectors intel·ligents.
"Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem", sí. I les cares que mostrem són carusses, i la persona que traiem al carrer a passejar, o a comprar el diari, és un personatge (un putxinel·li que apaga la veu de qui el maneja).
Publica un comentari a l'entrada