Com quan trepitges a peu nu...

Com quan trepitges a peu nu un llimac que lliscava tranquil·lament sobre la gespa i la foscúria de la nit no et deixa veure'l perquè no vols encendre el llum i t'estimes més romandre amb l'única lluminària de les estrelles però saps que és un llimac perquè si fos un cargol haguessis notat l'esclafit de la closca i mentre entomes aquesta oiosa sensació que s'escampa sota el peu llefiscós recordes la tova consistència innòcua dels somnis que no gosaràs perpetrar perquè encara és massa aviat per a quedar-te buit completament de somnis despullat com un llimac que llisca tranquil·lament sobre la superfície de la vida conscient que en qualsevol moment el destí pot trepitjar-te sense pietat esventrar-te esmicolar-te deixar-te fet xixines fins que el sol zenital del migdia eixugui les teves despulles perquè vet aquí que tu també tenies somnis somnis noctàmbuls que s'esvaniren com la rosada rastres vestigis paraules que encara espitllen fulgents rutilants talment recòndits racons de la memòria inútil que esdevingueren cims d'una existència glacial

agraït