És aquesta estranya sensació...

És aquesta estranya sensació de què tot t'és ben igual. El món sempre fora, lluny. La gent xerrant i gesticulant sobre l'escenari. Tothora canten el ocells. Fa sol. Insípida, la vida llisca reiterant-se. Aquesta estranya sensació de què, en el fons, res no t'afecta, de què podria passar qualsevol cosa i tu et quedaries quiet, silenciós, contemplant la desfeta sense immutar-te. Com si els sentiments haguessin fugit del teu cor o del teu cervell o dels teus collons. Vés a saber on rauen els sentiments. Aquesta estranya sensació d'indiferència gairebé absoluta, de decepció, d'inèrcia lànguida. No esperes res de ningú, ni tan sols de tu mateix. Fa calor. Menjaves xocolata i cireres mentre la tarda s'escolava a l'obaga dels mots. Tot és incert. Tot. Tot menys aquesta sensació estranya que ja fa dies que t'acompanya com una ombra certa cap a enlloc. Com si el futur fos buit. Com si fossin buides totes les paraules. Com si tot el que has fet fos no-res i tot el que encara podries fer fum. Fum que fumeja entre els teus dits. Aquesta estranya sensació de què podries morir ara mateix i seria perfecte.