El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima...
EROS E PSICHE
Conta a lenda que dormia Uma Princesa encantada A quem só despertaria Um Infante, que viria De além do muro da estrada.
Ele tinha que, tentado, Vencer o mal e o bem, Antes que, já libertado, Deixasse o caminho errado Por o que à Princesa vem.
A Princesa Adormecida, Se espera, dormindo espera, Sonha em morte a sua vida, E orna-lhe a fronte esquecida, Verde, uma grinalda de hera.
Longe o Infante, esforçado, Sem saber que intuito tem, Rompe o caminho fadado, Ele dela é ignorado, Ela para ele é ninguém.
Mas cada um cumpre o Destino Ela dormindo encantada, Ele buscando-a sem tino Pelo processo divino Que faz existir a estrada.
E, se bem que seja obscuro Tudo pela estrada fora, E falso, ele vem seguro, E vencendo estrada e muro, Chega onde em sono ela mora,
E, inda tonto do que houvera, À cabeça, em maresia, Ergue a mão, e encontra hera, E vê que ele mesmo era A Princesa que dormia.
No el penso fer malbé traduint-lo. Fa anys que estudio aquest poema i cada cop que el rellegeixo trobo una nova pista, un nou matís que m'acosta al seu sentit últim. Necessitaria 100 posts per a poder explicar TOT el que conté. Us deixo només uns enllaços. Ja us ho fareu.....
Hi ha coses molt difícils d'entendre, com ara que el MACBA obri a les 11 del matí els dies laborables i a les 10 els festius. ¿Per què no obre cada dia a les 9? Els turistes (la majoria de visitants) solen matinar per aprofitar el dia. I els que no som turistes també. Hem fet temps anant a la llibreria La Central del carrer Elisabets. Bar amb zona wifi. Te verd amb menta. A les 11, lògicament, hi havia una bona cua per a les entrades. Tercermundista.
Una altra cosa difícil d'entendre: la pintura de Palazuelo. El paio comença pintant formes repetitives on predomina la línia recta amb blancs i negres, passa a les formes repetitives fetes amb línies corbades i acolorides, per acabar amb els quadres de gran format totalment coloristes. De les escultures millor no parlar-ne. El més divertit: els títols presumptament espirituals i tota la xerrameca poeticopitagòrica amb la qual vol revestir els seus gargots: una mala barreja de Kandinsky, Mondrian, Klee i Chillida. Si Palazuelo no s'ho hagués muntat amb la dona del seu marchand, potser seria més conegut i la seva pintura una mica més reeixida...
Més coses. L'imparable avenç dels anglicismes. Veig que, en els cartells, les plantes del MACBA són anomenades nivell. Per exemple, l'exposició de Palazuelo està al nivell 1. Això és una traducció calcada del level anglès.
Una altre paraulot que he descobert avui mateix en el prospecte promocional del PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona). A la primera pàgina trobes el següent titular:
Des del sud d'Europa liderem la investigació biomèdica translacional
Llegeixo per primer cop la paraula translacional i penso que hi ha una errata: han posat una "l" on havia d'anar una "n": transnacional. Però resulta que no, que la paraula translacional existeix i s'ha posat de moda per a substituir la paraula aplicada. Prové del mot anglès translation. Si vas al web surts de dubtes:
From Southern Europe we lead biomedical translational research
L'edifici (que he tingut el privilegi de poder visitar per fora i per dins) és una meravella arquitectònica. Concebut com un claustre, amaga a sota un pavelló poliesportiu! Hi ha fusta pertot arreu, des de la pell fins les entranyes. Encara no fa un any que fou inaugurat. Capdavanter en la recerca biomèdica, acabarà acollint un miler de persones dedicades a la investigació.
Última cosa. Ja resulta impossible trobar a Barcelona un(a) cambrer(a) que parli català. Si aneu a menjar al restaurant Agua (davant mateix del PRBB, a peu de platja, amb terrassa i vistes magnífiques) us recomano la paella de carxofes, gambes i sèpia feta al forn. Val la pena. Sens dubte, el millor restaurant en relació qualitat-preu d'aquesta zona olímpica.
He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada. Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez. Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, no dependre tant d'ell. Aquest matí obeïa sobretot les meves cames. Al cervell li he dit: calla. Mirant el mar, assegut sota la figuera centenària, he meditat sobre la vida i sobre la mort... El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor.
Quan he baixat, la meva dona m'estava esperant. Va, dutxa't i vesteix-te, que et convido a dinar. Hem anat al Mont-Bell. Carpaccio de gambes, foie, morro de bacallà amb rossinyols, vi blanc verdejo de Rueda. Sobretaula dialògica. Les parelles han de tenir temps per a parlar amb calma. La parella és una flor delicada que cal cuidar. Contra tot pronòstic, aquesta meva orquídia ja fa 21 anys que dura. Me'n faig creus. Res a la vida no m'ha durat tant...
Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d'escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me'ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir. Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t'adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit l'hàbit diari d'escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense escriure (i sense llegir) sigui millor que viure amb la necessitat de l'escriptura (i la lectura); el que jo dic és que per a mi la vida sense escriptura és una vida estèril, inconcebible. ¿Com he arribat fins aquesta lamentable malaltia? Bona pregunta. La grafomania no s'improvisa d'un dia per l'altre; igual que la lectomania no apareix havent llegit dos llibres. Si abans he esmentat Kundera (i encara he d'explicar la seva frase-trampa), ara esmentaré Plató. Al final del Fedre (274a - 278b), l'eminent deixeble de Sòcrates, parlant del mite de Thoth (el déu llunàtic amb cap d'ibis, creador de l'escriptura), afirma que l'escriptura inclou un doble perill: per una banda, és incapaç de reproduir la veritable realitat en la mesura que les paraules escrites són aparences (δόξαι) que la suplanten; i, per una altra banda, l'escriptura pot afavorir la desmemòria perquè confiem massa en l'escrit, en el signe extern d'aquesta veritable realitat que les paraules mai no podran atènyer. Plató preconitza que cal escriure no pas en papers (o pantalles), sinó en l'ànima i, per això, és partidari de la diàlectica oral en comptes de l'escrita. Llavors, d'acord amb Plató, escriure suposaria un allunyament de la vida, una representació de la realitat mitjançant el Logos i, en conseqüència, un enfosquiment de la veritable llum dins l'ànima la qual queda emmascarada per aquestes paraules-ombra... Escriure és ombrejar(-se). Tot escriptor és ombrívol. Ara torno a Kundera. La reiteració escrividora (o la repetició de qualsevol altra activitat gratificant) és una trampa perquè, sí, potser ens adelita d'allò més repetir i repetir i repetir quelcom que ens fa feliços, però alhora podem córrer el perill de què, a còpia de tanta repetició, allò ens acabi avorrint i fastiguejant. ¿Qui m'assegura que el que més m'agrada fer ara no arribi a esdevenir insuportable algun dia? ¿Puc cansar-me de la felicitat (o de la repetició sistemàtica d'allò que em fa feliç)? Deixo l'interrogant a la pantalla juntament amb aquests cinc punts suspensius..... mentre segueixo escoltant el Cantabile de Paganini.
Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post. Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI).
¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure (ciberliteratura). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible. Que, almenys, em consta que tinc lectors (entrellumaires: un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tribu a la qual em sento molt orgullós de pertànyer. Que el blog ja és indestriable de la nostra essència i de la nostra existència. Que aquest dietarisme digital és un poti-poti de gèneres força arriscat que em permet parlar de TOT i àdhuc de mi mateix. Que em dóna la llibertat creativa que no em donaria cap subvenció ni cap editorial ni cap diari ni cap ràdio ni cap TV ni res del món. Que m'ofereix la possibilitat de rebre les crítiques que necessito per a superar-me. Que és collonut: el millor invent de la història.
Potser sóc massa optimista. Potser això no és res més que una altra moda passatgera. Potser flipo mandonguilles i pixo fora de text. Tant se me'n fot. Deixeu-me somiar. Somieu amb mi. És gratis.
Ara me'n vaig a dormir. El sol ja està sortint... Hi ha un ENTRELLUM a l'horitzó que em recorda la teva mirada... Hi ha un cel esquitxat d'estels que em recorda la teva pell esquitxada de pigues ... ¿Vols venir amb mi? ¿Vols que ens fuguem? ¿Vols que et faci un poema?
La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L'odalisca, en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira...
La rehòstia és quan una musa, a més de musa, esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.
El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima...
No el penso fer malbé traduint-lo. Fa anys que estudio aquest poema i cada cop que el rellegeixo trobo una nova pista, un nou matís que m'acosta al seu sentit últim. Necessitaria 100 posts per a poder explicar TOT el que conté. Us deixo només uns enllaços. Ja us ho fareu.....
