(EG5) Akrotiri

Albada arribant a Santorí

De totes les illes gregues que he vist em quedo amb Santorí, també anomenada Thera. La seva estructura geològica és realment impressionant. En el centre tenim una caldera volcànica inundada de la qual emergeixen dues illes (Palea Kameni i Nea Kameni, és a dir, terra vella i terra nova) i damunt les quals destaquen els penya-segats on s'assenten la capital i Oia. La gran profunditat d'aquest volcà negat no permet l'ancoratge dels vaixells. El Sea Diamond s'hi va enfonsar el passat 6 d'abril. Ara rau en el fondo del mar matarile rile rile... (video amb musiqueta titànica)

Resulta que 16 segles abans de Crist (fa 3.600 anys, a l'antiga Edat de Bronze) una erupció brutal va provocar un tsunami que va destruir tota la civilització minoica de les Cíclades. El vell Plató no anava gaire desencaminat... Això fa pensar en la possibilitat de què la (gens mítica) Atlàntida es trobi submergida sota aquestes fosques i misterioses aigües. És una de les hipòtesis més plausibles, que jo ratifico, perquè, in situ, vaig "notar" quelcom molt estrany...

Hotel Atlantis
Un allotjament encara millor

Més que les típiques casetes blanques i blaves d'Oia, massa de postal turística, el que em va semblar més interessant d'aquesta illa és Akrotiri [+], un important jaciment situat al sud, que no és visitable perquè el sostre que el protegia es va enfonsar. Descoberta pel professor Marinatos a final dels 60, aquesta ciutat de 20 hs. és anomenada la Pompeia grega. Com a prova del desenvolupament al qual havien arribat els seus habitants s'han trobat edificis de tres pisos [imatges], sistemes de clavegueram, mobles i pintures murals molt ben conservades. Alguns d'aquests frescos es troben al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes [imatges] on els vaig poder veure uns dies després.

Micos blaus

Noies boxant

Akrotiri. No oblideu aquest nom.

Santorí em va recordar una mica Lanzarote. Com a illa volcànica que és, té platges de sorra vermella i de sorra negra. Fan un vi blanc boníssim. Hi tornaria una setmana sencera per a poder conèixer-la més a fons. Iberojet té vols directes Barcelona > Santorí. Us deixo algunes fotos més...

Sense oblidar la del gos (que ha tingut molt d'èxit).

La baixada des de la capital fins al port la pots fer de tres maneres diferents: agafes el telefèric, baixes xano-xano caminant o et muntes en un burro. Inconscient de mi, vaig agafar la darrera opció. Ni Dragon Khan ni Furius Baco ni Huracan Condor ni hòsties: si vols saber què és l'aventura de veritat puja als burros de Santorini! Els 580 esglaons que salven els 270 m. de desnivell tenen una inclinació vertiginosa. Les bèsties van lligades de quatre en quatre (per si alguna rellisca, cosa factible en aquelll terra de pedra llisa ple d'excrements). Les menen uns vells indígenes que només saben renegar: malakia malakia! La calor, la pudor, el pendent... Marededeusantíssima. D'aquí no surto viu, vaig pensar. Ens estimbarem. A mig camí, quan ja veia el mar més proper, em vaig relaxar una mica i fins vaig collir i degustar alguna figa de coll de dama blanca que vaig trobar a l'abast... A l'arribar al vaixell la roba pudia. La vaig posar a la mateixa bossa que els mitjons d'Istanbul. Salpem rumb a Míkonos...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes

Gardeny

Pel diari m'assabento que el conjunt templer de Gardeny ja és visitable. Hi corro. Tinc sort. Enxampo la visita guiada de les 18 h. (2,5 €). Han restaurat el conjunt monumental i han creat el Centre d'Interpretació de l'Ordre del Temple [PDF], integrat dins la xarxa Domus Templi. El van inaugurar el passat 5 de maig.

Vaig néixer als peus del turó de Gardeny quan estava ocupat pels militars. Vaig passar la meva infantesa a l'ombra d'aquest castell on sovint hi anava a jugar. Estava fet una ruïna. Vaig viure al carrer Saturn, al costat de la Plaça dels Pagesos, fins que als 18 anys vaig marxar a estudiar fora. Més tard, el meu interès pels Templers em va fer retornar a Gardeny alguna vegada, només per a lamentar el seu deplorable estat.

Felicito l'Ajuntament per la recuperació d'aquest espai cabdal en la història lleidatana. Després de 400 anys de dominació musulmana, fou la milícia templera la que va col·laborar amb Ramon Berenguer IV per a reconquerir la ciutat, sobretot Pere de Rovira i Pere de Cartellà (que no Cartanyà). Avui, llegint el fulletó informatiu de la visita, m'he assabentat que Jacques de Molay, el darrer mestre de l'Ordre, va sojornar a Gardeny l'any 1294 (20 anys abans de la seva mort i 670 anys abans del meu neixement).

Per a mi ha estat molt emocionant retrobar-me amb aquest indret i poder passar la tarda entre els seus murs agençats. Les explicacions de la guia han estat excel·lents (fetes en català malgrat que hi havia gent de fora), així com l'audiovisual que contextualitza molt bé l'època i els seus protagonistes. Val a dir que, a l'entrada on s'inicia l'audiovisual, he trobat una petita errata en el cartell situat a l'esquerra, concretament en el lema templer que hi ha escrit al capdamunt (lema que els templers van treure del Salm 115, 1). Podem llegir:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo ad gloriam

L'errada està en vermell: on hi posa ad hi hauria de posar da. En canvi, les traduccions que apareixen a sota són correctes ("Senyor, glorifica el teu nom, no pas a nosatres"). El lema ben escrit és així:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam

Li ho he comentat a la guia i s'ha quedat estranyada. M'ha dit que no domina el llatí i que ho farà saber a l'assessor històric de l'exposició. Li he respost que en tenia prou posant la frase sencera entre cometes al Google. Feu la prova. Si la poseu amb "ad" surten solament 24 resultats. Si la poseu amb "da" en surten més de 47.000. Però la cosa es complica si en comptes de "nomini" posem "nomine" (aleshores en surten 5 contra 600). Estadísticament, per tant, el lema ben escrit seria amb "nomini" i "da". De totes maneres, enviaré un mail a gardeny@paeria.es amb l'enllaç d'aquest post. No estaria malament que ho revisessin.

Tornem a la visita. Paga la pena de veritat. Han posat fins i tot maniquís! Coses curioses. Per exemple, han deixat les pintades i els grafits fets pels brètols que han penetrat al recinte durant tots aquests anys d'incúria. Jo els treuria. Si ascendim per unes estretes escales de cargol fins al terrat de la torre sobirana podem contemplar una magnífica vista del turó de la Seu i un ampli panorama de tota la ciutat i de l'horta. L'església de Santa Maria mereix un punt i a part.

Té l'absis pentagonal, però és inaccessible des de dintre del temple perquè hi ha un mur d'un metre de gruix que ho impedeix! La guia diu que no hi ha cripta. Jo arrufo el nas. Al castell de Montsó al final la van trobar... A més, a la mini capella de la dreta (probablement funerària), hi ha una misteriosa doble paret... Les poques pintures murals que han sobreviscut al vandalisme estan molt malmeses. Unes les estan restaurant (representen cavallers) i les altres són decoracions amb formes geomètriques i estrelles negres de vuit puntes... 8

Queda encara molt per fer, molt per excavar, molt per esbrinar... Al voltant de l'església hi havia un cementiri important... Però aturem-nos ja. Podem estar contents de la feina feta. Si passeu per la ciutat d'Indíbil i Mandoni i de Màrius Torres, no deixeu de visitar Gardeny.

Aquesta tarda he tornat a ser nen i he plorat. Quan l'església s'ha quedat buida, he fet una cosa que fa segles que no feia: m'he posat a cantar gregorià..... Ha estat inevitable, espontani, inconscient, natural... La sonoritat del recinte és perfecta. A les vuit tancaven i he hagut de marxar. M'hagués quedat allí tota l'eternitat.

NB: El meu heterònim femení preferit és Laia Gardeny Rovira. Ara ja sabeu per què.

(EG4) Blau de Rodes

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n'hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).

El primer que em crida l'atenció és el color de l'aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m'agrada sobretot la tonalitat que agafa l'aigua amb una mica de profunditat.

Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l'hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates...

Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà. El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l'ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies... Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l'una té un mussol al capdamunt i l'altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l'illa de Kos (pàtria d'Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s'agraeix). Baixem pel Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!

Davant el Temple d'Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil...

A prop hi ha un arbre en el qual s'han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el Colós de Rodes. Dues columnes a l'entrada del port assenyalen l'indret on estaven els peus del llegendari Colós...

Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells... El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d'aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges...

Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient... El pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l'aigua (νερό).

L'aigua de l'Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d'un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades

Telenotícies vespre

M'han telefonat i m'han deixat comentaris: Toni, has sortit al Telenotícies vespre! Potser els de TV3 han llegit la meva crònica crítica i ho han volgut esmenar...

Sí, sóc jo. Surto durant 5 segons al principi del video (quan la veu en off diu “així com el seu compromís amb la llibertat”). Aquí el podeu veure: TN. És la cinquena notícia (no feu cas dels titulars).

Tot comestible

Reflexions després del funeral

La victòria de Xirinacs
El risc de la llibertat

ZITZÀNIA

Reflexions després del funeral de Xirinacs

El futur de Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el present. M'explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me. Intentaré fer-ho curt.

La Catedral del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t'hi podies asseure. Un matí fantàstic: primer una hora i mitja de sauna dins el temple i, després, una bona dutxa freda al Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat Xirinacs.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit

Recordatori

Milers de persones. Jo m'he situat davant de tot. El primer que m'ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi serien. Al Felip feia una estona que l'havia avançat mentre travessàvem Alella; jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me'l a primera fila.

Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l'altre sigui al pueblo)

A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb, en canvi, chapeau!

M'he passat la cerimònia mirant Carod a la cara (la té duríssima). Ell només m'ha mirat un moment...

També he vist per allí l'Oriol Junqueras
suant la cansalada

Després de la comèdia religiosa ha arribat el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí teniu més fotos...

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s'ha posat a ploure de valent. Han traslladat les despulles d'en Xiri al Memorial 1714 (video) perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de condol.

A la porta m'he trobat l'amic Enric Borràs amb el seu inseparable gaiato i la gravadora...

En aquesta foto de Jordi Salvia surto jo amb la càmera a la mà...

Ara vénen les reflexions...

1. Resulta si més no paradoxal que 18 preveres catòlics, apostòlics i romans oficiïn el funeral d'un suïcida.
   
2. Si Xirinacs és un model a seguir ("Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi"), aleshores el destí del poble català és el suïcidi col·lectiu?
3. La barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se'n el més aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona, si volem tenir algun futur.
4. No m'agraden els místics. Xirinacs, talment Llull, era un místic amb entusiasme infinit. Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., no pas místics ni màrtirs. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per l'alliberament de la nostra nació. D'arrauxats ja n'hem tingut prous.
   
5. No sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit. Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
6. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de Catalunya.

L'última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen que cantava Els Segadors...

Malgrat tot, encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.

Víctor Alexandre
La victòria de Xirinacs
El risc de la llibertat

(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

(EG2) Istanbul

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília. El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies.

La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava. És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l'hipòdrom romà, podem trobar l'obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa "Columna Serpentina" [+] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades...

La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vitralls i la munió de catifes que omplen el terra. Per a poder entrar t'has de descalçar i cobrir-te les espatlles i els genolls. Em trec les sabates i em poso uns mitjons d'esport. La guia (una turca amb molta mala llet) em diu: "¿Te molesta ir descalzo?". No és que em molesti, senyora, és que, per molt que les netegin, em fot fàstic trepitjar aquestes catifes hipertrepitjades per milions de pinrels sarraïns i cafres...

Mireu quin cartell vaig trobar al pati d'entrada (comparat amb el turc -una llengua plena de ces trencades i dièresis-, l'anglès és un idioma d'allò més sintètic):

A Santa Sofia cua i calorada. Un venedor ofereix ampolles petites d'aigua fresca a un euro i, al cap d'una estona, n'apareix un altre que te les ofereix a mig euro. Fixeu-vos en el cartell d'accés:

No vol dir "entrada per a estrangers (giris)", sinó que "giris" vol dir entrada en turc. A dins una nova decepció. Estan restaurant la cúpula de 56 metres d'altura i una bastida descomunal entorpeix greument la visibilitat del temple...

El més divertit és la rampa que hi ha per a pujar al pis superior (que estava destinat a les dones). Fou dissenyada també per als cavalls i, puja que pujaràs, sembla que no s'acaba mai. A dalt hi ha alguns mosaics bizantins (cap de sencer) i para de comptar.

A fora la calor es fa insuportable i busquem una ombra fresca. Entre baladres i columnes de marbre anem a parar on abans es feien les ablucions...

Com que és dimarts i els dimarts tanquen, ens quedarem sense veure el Palau de Topkapi. Ara toca anar al Gran Basar. Sort que l'autocar té un bon aire condicionat. Diuen que no te'l pots perdre, que té 4.000 botigues repartides en 100 carrers... Ja n'estic tip de veure moros mostatxuts i mores tapades, amb la calor que fa! Només tinc ganes d'arribar al vaixell i fotre'm una bona dutxa. La sensació de brutícia que tinc és exagerada. Digueu-me maniàtic, però no me'n refio ni un pèl, d'aquesta genteta. No m'agrada com ens miren. Vaig amb dues rosses que criden massa l'atenció. Dins el Gran Basar se m'agreuja aquesta desagradable sensació. Una gernació increïble, no paren d'interpel·lar-nos, i jo vigilant alhora les meves rosses i la motxilla i la cartera que duc a la butxaca davantera... Quin patiment! Apa, compreu el que sigui i toquem el dos, sisplau, o em desmaiaré d'un moment a l'altre. Mai no havia vist tantes joieries juntes. Pulseretes i tota mena d'articles d'imitació (els cabrons dels turcs imiten millor que ningú). No passem del carrer central. Només de mirar els carrers laterals ja m'entra la paüra. Quatre fotos i barca nova...

Al sortir em trobo un paio amb un carret que ven panotxes de blat de moro torrades. Em fa gràcia i el fotografio. Me n'ofereix una per un euro (uan uro, diu, uan uro), l'agafo i li dono l'euro. Es posa més content que un gínjol. Aquí no calen lires turques. Veuen un uro i es tornen bojos. Quan intento menjar-me allò comprovo que no és comestible. Sembla plàstic. La llenço. Abans de pujar a l'autocar em fixo en un establiment de menjar típic on fan kebab (a Grècia l'anomenen Gyros). Hauria d'estar molt mort de gana per endrapar això. Sort que el Bufet del vaixell és espectacular. Però abans em dutxaré a consciència i guardaré el mitjons de la mesquita en una bossa de plàstic ben tancada al fons més fons de la maleta.

Lamento discrepar del mestre Pla quan escriu que Istanbul

és una ciutat que per al viatger occidental no arriba a la cordialitat, però que es deixa amb recança (OC, XIII, 401)

Ni recança ni llets, Josepet. No em sap greu de deixar aquesta ciutat, de veritat. A més, no hi penso tornar. Istanbul te la regalo tota. La culpa és d'alguns desaprensius que l'han mitificat, com aquell ensucradíssim Antonio Gala amb la seva Pasión turca, una novel·leta d'amor que ha fet viatjar milers de dones desesperades a Istanbul a l'encalç d'una aventura... Pobrissones.

A les 17 h. els motors dels vaixell retronen i ens allunyem Màrmara enllà. Demà ens espera Grècia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor