27.8.10

Equidistància

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa.

Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava.

M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi.

L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix.

L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret.

[Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui]

29.7.10

La Catalunya que bull

Serà la calorada de l'estiu o aquesta crisi que sembla un túnel sense sortida, però la cosa està que bull, sobretot la cosa política, que és la cosa pública, la de tots, encara que alguns se'n vulguin desentendre agotzonant-se en el seu cau privat. Bull d'ençà que l'Estatut va ser trinxat en nom de la Sacrosanta Constitución Española (“la indisoluble unidad”!). Bull d'ençà que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos tot col·lapsant el centre de Barcelona. Per dignitat, perquè ningú no decideixi per nosaltres, perquè quatre togats no poden tombar la voluntat de tot un poble. Aquesta bullimenta es va escalfar encara més amb l'embranzida espanyolista ran de la victòria de la Roja al mundial de futbol. Les rojigualdas contrastaven amb les estelades. Quin abrandament. Independentistes (separatistes) versus espanyolistes (unionistes). Alguns parlen de “fractura social”...

Símbols i sentiments es barregen en aquesta olla que xarbota cada cop més. Per acabar-ho d'adobar, el Parlament aprova la prohibició de la fiesta nacional (de la seva nació, esclar, que nosaltres tenim la nostra, malgrat que uns togats madrilenys li neguin l'estatus jurídic). Almenys a casa nostra, la tortura i la mort d'un animal ja no serà un espectacle, i menys “cultura”. En això, com en tantes altres coses, ens diferenciem dels nostres bàrbars veïns de l'oest, mentre ens acostem a les nacions civilitzades, la gent del nord, els europeus.

Estatut, manifestacions, banderes, futbol, toros... Els ingredients d'aquest guisat el poden fer molt indigest. Sort que arriba l'agost i ens aturarem una mica per tal de poder pair-ho tot amb més calma. L'agost sí, que és la veritable fiesta nacional arreu de la península! Després de l'hamaquing, ens espera un nou curs ple d'incerteses. La crisi econòmica (que no és només econòmica, sinó sistèmica) continuarà endavant; les eleccions de la tardor aclariran el panorama polític, a hores d'ara prou confús, atès que els partits s'han vist superats pels esdeveniments recents.

Aquesta Catalunya que bull ha de donar els seus fruits. També podria ser que la muntanya acabés parint un ratolí. Molt de renou i poca llana. Tant de bo no sigui així. La Catalunya que vull ha de ser lliure, digna, orgullosa de si mateixa, independent. La Catalunya que vull no pot seguir sent una colònia del poder centralista espanyol que decideix per nosaltres, ens roba i ens menysprea. La Catalunya que bull ha de donar pas a la Catalunya que vull, que volem, perquè tot depèn de nosaltres, de la nostra voluntat, del nostre vot...

(Article publicat a AraPonent.cat)

21.7.10

La finestra de la independència

16.7.10

Alquímia interior

En el seu dia, vaig haver d'acumular desplaences,
Viure en solitari, vestir de manera senzilla i nodrir-me de poca cosa;
Però sabia que el cos i la fama només són obstacles en el camí.
Quan hagueu trobat un indret tranquil on fer les pràctiques,
Conreeu amb determinació la gran concentració.
Què n'és, de difícil, perfeccionar alhora cos i ànima!
Si no heu pogut desplegar el cos, comenceu per la naturalesa innata.
Per la qual cosa, abandoneu el lucre i la celebritat.
Amputeu tota passió i ja no hi haurà impediments.
Quin és l'obstacle? Tot depèn del vostre valor i de la vostra voluntat.
Qui us posa entrebancs? Tot és a les vostres pròpies mans.
Gaudir de gran renom, ser un escriptor reconegut, tot això són bagatel·les.
Manteniu-vos indiferents a les robes sofisticades i a les taules opulentes.
Acumular bronze i jade no us conduirà a la salvació.
Poemes en prosa, cants i versos ben rimats
No són més que ensopegades en el camí.
Sigueu com la boirina o el fum vaporós,
Com les flors o com els penjolls florescents del salze.
El que passa és que floteu entre el cel i la terra,
Sense esdevenir mai pluja o rosada fecunda,
Perquè res no us atreu tant com el cos i la glòria,
I els costums governen la vostra vida.
En el centre d'aquesta vida, concentreu-vos en l'ànima i en l'alè vital.
Calmeu-los per tal de no patir debades.
Deixeu estar els sabers i els talents literaris;
Impassibles, recolliu la vostra essència i la vostra ànima,
Continueu avançant amb ment decidida;
Així la via mai no us donarà l'esquena.

Cao Wenyi (taoista, primera dona cèlebre de l'alquímia interior, any 1150, dinastia Jin). Fragment del seu Cant a la Magna Via i a la Font Màgica, traduït lliurement del llibre de Catherine Despeux Immortelles de la chine ancienne. Taoïsme et alchimie féminine)

13.7.10

LA TRAÏCIÓ DELS POLÍTICS (COM LA PARTITOCRÀCIA MATA LA DEMOCRÀCIA)

Aquest vespre he rebut el següent correu:
ERC!!, PP, PSC, IC i CIU!! HAN ACORDAT AVUI LA PRIMERA RESPOSTA UNITÀRIA DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ INDEPENDENTISTA DE DISSABTE DE MÉS D’UN MILIÓ DE CATALANS: VOTAR EN CONTRA DEL LA ILP PER CONVOCAR UNA CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

AQUESTA ILP ERA EL PLA B DAVANT EL BLOQUEIG DEL TC A L’ANTERIOR INICIATIVA POPULAR PRESENTADA PEL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA

Benvolguts/des companys i companyes,

Avui és un dia molt trist. La primera resposta unitària a la massiva manifestació del dissabte 10 de juliol ja ha estat presa per unanimitat per part dels partits polítics: aquest matí la Mesa del Parlament, amb els vots d’ERC (Ernest Benach), el PP (Rafael Luna), el PSC (Higini Clotas i Lídia Santos), IC (Jordi Miralles) i CiU (Toni Castellà), ha votat en contra de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la Independència.

Amb aquesta decisió presa per unanimitat, la Mesa del Parlament ha tombat aquest Pla B que havíem presentat, després de conèixer la sentència del TC contra l’Estatut i contra la Llei de Consultes populars per via de Referèndum, amb l’objectiu de salvar el bloqueig que s’havia perpetrat per part del TC contra l’anterior IP presentada per un referèndum d’independència. Aquesta IP també ha estat rebutjada, finalment, per part de la Mesa.

La ILP no podia aturar-se per part del Govern espanyol perquè la Llei d’Iniciativa Legislativa Popular es va aprovar l’any 2006 i ja no es podia recórrer per part del Govern espanyol. Però la Mesa del Parlament, per unanimitat, i en un acte de covardia després de la manifestació de dissabte, ha fet la feina bruta a Espanya i ha tombat la Consulta Popular sobre la Independència abans que poguéssim començar la recollida de signatures.

Aquesta decisió és una burla i una manca de respecte al milió i mig de catalans que ens vàrem manifestar el passat 10 de juliol al crit d’INDEPENDÈNCIA. Els partits polítics han volgut posar un morrió al poble i han manat continuar votant llistes tancades i bloquejades. Aquesta ha estat la única resposta unitària que han sabut acordar: evitar que el poble parli i voti. I ho han fet tots junts, els que es fan dir independentistes amb els autonomistes i els espanyolistes. Tots junts.

ALFONS LÓPEZ TENA I URIEL BERTRAN HAN PRESENTAT LA SEVA DIMISSIÓ COM A CONSELLERS NACIONALS DE CDC I D’ERC RESPECTIVAMENT

Alfons López Tena i Uriel Bertran, els impulsors de les dues iniciatives per convocar una Consulta Popular sobre la Independència han presentat la seva dimissió com a Consellers Nacionals de CDC i d’ERC respectivament, per aquesta decisió adoptada per les direccions de CiU i d’ERC. Aquesta és la carta que ha enviat Alfons López Tena a Artur Mas i la carta que ha enviat Uriel Bertran a Joan Puigcercós.

MOSTREU EL VOSTRE REBUIG A L’ACTUACIÓ D’ERC, PP, PSC, IC I CIU I ENVIEU UN CORREU ELECTRÒNIC ALS RESPONSABLES D’AQUESTA BURLA AL POBLE CATALÀ

Líders Polítics
Joan Puigcercós (ERC): jpuigcercos@esquerra.cat
José Montilla (PSC): jose.montilla@parlament.cat
Artur Mas (CiU): a.mas@ciu.cat
Joan Herrera (IC): jherrera@diputado.congreso.es


Membres de la Mesa
Ernest Benach (ERC) : ernest.benach@parlament.cat
Rafael Luna (PP): rafel.luna@parlament.cat
Higini Clotas (PSC) : higini.clotas@parlament.cat
Lídia Santos (PSC): lidia.santos@parlament.cat
Lluís Corominas (CiU): lluism.corominas@parlament.cat
Antoni Castellà (CiU): antoni.castella@parlament.cat
Jordi Miralles (IC-EUiA): jordi.miralles@parlament.cat

Com sempre,
Visca Catalunya Lliure!
L'enemic el tenim a dins, molt arrelat. O votem INDEPENDÈNCIA (i només pot ser un nou partit que encara no té representació a l'actual Parlament botifler o només ens deixen la via extraparlamentària... Podem col·lapsar Barcelona les vegades que faci falta!!!)

11.7.10

10-J-10



Ressaca d'emocions. Regust dolç d'esperança. Som el que som i som molts. Ningú ens robarà el futur. He vist mirades de nens plenes d'horitzó, vells que ranquejaven sota el sol, veus i cors cridant el mateix crit, cantant la mateixa cançó, amb les eines ben esmolades, pas a pas, amb serenor...

Ho vaig piular al Twitter

8.7.10

Tots a la Mani




"La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge. Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència. En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal. És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur. Visca Catalunya!"

29.6.10

La indisoluble unidad


Vista la sentència, queden dues alternatives: o les urnes o les armes. Les armes les tenen ells. Ells fan les (nostres) lleis i les interpreten. A nosaltres ens queda l'acatament o la revolta. Les nostres armes són les urnes. Si encara tenim dignitat i aspirem a la llibertat com a individus i com a poble, no podem admetre de cap de les maneres que algú decideixi per nosaltres. Vaig néixer català i moriré català. Cap tribunal ni cap exèrcit aconseguiran que renegui de la meva identitat. Ni borbons ni autonomies ni hòsties. Ni zetapés ni rajoys. El que em quedi de vida lluitaré per a defensar-me de la púrria espanyolista que ens ha escanyat econòmicament i que encara es pensa que pot seguir trepitjant-nos. La seva indisoluble unidad me la passo per l'arc del triomf. Consideraré traidor a tot català que accepti l'actual estat de coses. Ruïna i decadència ens ha portat España. L'única salvació es diu INDEPENDÈNCIA.

22.6.10

Descreences

Primer vaig creure en la religió, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L'amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

20.6.10

TB

El meu cervell és inestable
Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari
Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada
Hi ha drogues que m'ajuden
Hi ha ambients que m'assosseguen
Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d'endormiscar-me
No tinc la clau del pany secret
Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola
Provo de sobreviure sense ensurts
Escriure és una forma de consolar-me
Demà pot ser pitjor
El futur és aquesta tarda
No em jutgis massa de pressa
Intentaré de no decebre't

2.6.10

La incertesa del futur

La incertesa del futur nodreix encara més la fragilitat de l'ànima, aquesta teranyina de desitjos i records, aquest pou de boires noctàmbules, aquesta maleïda intermitència de les sensacions, aquest destí de somriures estripant-se...

La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de sang i desesperança...

Ets el fil que em sosté, encara un instant, fins que el vent s'endugui sencera tota la trama, actors i figurants, demà potser o demà passat, tan aviat que em tremolen els dits només d'escriure-ho...

La incertesa del futur com una làpida sense epitafi, marmòria i espectral...

Tenim l'amor, gran simulacre, la carn que sua i batega, l'alè que es fon amb l'alè, els ulls sota les parpelles. Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caducable, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llavis, que ens empeny costa amunt, que ens ajuda a passar les pàgines del calendari. L'amor i res més no tenim, tenint-nos l'un a l'altre...

La incertesa del futur que creix mentre el rossinyol, inconscient, exhaureix les últimes notes de la seva partitura inútil i les granotes rauquen frenèticament a la bassa de la vora del riu...

30.4.10

Un camí ple de verd i arbres daurats


El temps que passa ens salva del naufragi. Refer una vida desfeta té molt de mèrit. Sempre havies cregut que l'amor i la felicitat -com deia el puto Nietzsche- eren pròpies de botiguers, vaques, cristians, dones, anglesos i altres demòcrates...

Ara que estimes i ets feliç, voldries oblidar tot el que vas aprendre en els llibres, tota la brossa que, any rere any, va embrutar-te les neurones i et va embossar el cor. Massa intel·lectualisme. Massa escepticisme. Massa cinisme. Massa nihilisme. Masa filosofia. Massa literatura.

Grau, treurer Freund, ist alle Theorie, und grün des Lebens goldener Baum. (Goethe)

S'acaba el millor abril de la teva vida amb lluna blava i la promesa d'un nou camí ple de verd i arbres daurats. El negre i el gris queden enrere. Queden enrere la hipocresia, la impostura, les màscares, la covardia d'una vida acomodada plena de seguretats fictícies.

Com el vell roure que treu fulles noves, la teva saba reneix de les cendres hivernals. El riu de la sang es desborda....

No calen més paraules. La vida no és una qüestió de paraules, sinó de fets, d'actes, de vivències, d'experiències, de sentiments, d'emocions, de sensacions... Davant tot aquest allau vital, fins i tot les paraules més poètiques semblen clofolles buides i inútils.

Aviat farà un any que vas fer el salt. El tornaries a fer mil vegades per tal d'arribar on ets ara. Un camí ple de verd i arbres daurats.

27.4.10


    Foto feta des de casa el dia de Sant Jordi a les 20:38

    23.4.10

    Sant Jordi 2010



    Ahir vaig poder votar anticipadament en la consulta popular sobre la independència.

    La meva aportació a la Diada de Sant Jordi és aquest text que surt publicat a Siqmunda:

    ERISTOFF BLACK
    No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som ensarronats a còpia d'anuncis i titulars, missatges com teranyines que ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s'afileren, van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l'hivern... (segueix llegint)
    Bona Diada de Sant Jordi!

    NB: No em busqueu per cap paradeta perquè enguany no signo llibres. Quin descans!

    21.4.10

    Premis

    2000  XI Premi Comarcal Poesia Òmnium Vallès Oriental  
    2001  XII Premi Francesc Català Poesia Òmnium Perpinyà 
     VII Justas Literarias del Camino de Santiago
    XII Premi Jalpí i Julià de Narrativa de Sant Celoni
    X Premi de Narrativa Curta Manuel de Pedrolo
    2002 XI Concurs de Conte Curt Sant Bartomeu de Montuïri
    III Certamen Literari Les Millors Pàgines
    XIV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
    X Premi de Contes Emili Teixidor
    IX Premi Vent de Port de Contes
    2003 VII Premi Literari de Narrativa Montserrat Roig
    XV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
    2004 IV Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
    V Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
    VI Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular

    OPERA OMNIA






      Enllaços

        Twitter Facebook YouTube
          AELC - QUI ES QUI - ENCICLOPEDIA - VIQUIPEDIA - BIO
          PREMIS - LLIBRES - PREMSA - LITERATURA 2.0 - CATOSFERA LIT
          ENTREVISTES - PARTICIPACIONS - MANIFEST-05 - MANIFEST-08
          POESIA - VIDEOS - BUBOK - INSULTS - VIATGES - BLOG
          TAO TERRADETS WIKILOC CaP RaS aRT
            English
              correu

              19.4.10

              El petit príncep i els volcans


              "El matí que havia de marxar va endreçar tot el planeta. Va escurar ben escurats els volcans en activitat. Tenia dos volcans en activitat. Li anaven molt bé, al matí, per escalfar l'esmorzar. També tenia un volcà apagat. Però, tal com deia ell: «No se sap mai!». Per tant també va escurar el volcà apagat. Si estan ben escurats, els volcans cremen a poc a poc regularment, sense erupcions. Les erupcions volcàniques són com quan es cala foc en una xemeneia. Evidentment, a la nostra terra som massa petits per escurar els volcans. És per això que ens provoquen tants maldecaps."

              El petit príncep, cap. IX, Antoine de Saint-Exupéry

              18.4.10

              Sempre endavant

              La tarda s'allarga com el regust que m'has deixat als llavis abans de marxar. Sota les cendres volàtils del volcà fem la viu-viu fins que toquin les campanes de l'hora foscant. El teu somriure em bressola. No temo res ni ningú. Sóc un ocell que es deixa endur pel vent que pentina els arbres.

              La tarda s'allarga com l'eco de la teva veu quan deixo el mòbil. Hi ha una certesa profunda al fons del cor, una pau que no coneix escletxes. La nit ens amaga sota els llençols. Som una sola carn. Ho vencerem tot.

              La tarda s'allarga com el record més feliç, com la infantesa desada a l'ànima. No cal córrer ni esperar miracles. N'hi ha prou amb el batec amansit, amb donar-se la mà i caminar l'un al costat de l'altre, fonent les mirades, sempre endavant.