29.6.10
La indisoluble unidad
Vista la sentència, queden dues alternatives: o les urnes o les armes. Les armes les tenen ells. Ells fan les (nostres) lleis i les interpreten. A nosaltres ens queda l'acatament o la revolta. Les nostres armes són les urnes. Si encara tenim dignitat i aspirem a la llibertat com a individus i com a poble, no podem admetre de cap de les maneres que algú decideixi per nosaltres. Vaig néixer català i moriré català. Cap tribunal ni cap exèrcit aconseguiran que renegui de la meva identitat. Ni borbons ni autonomies ni hòsties. Ni zetapés ni rajoys. El que em quedi de vida lluitaré per a defensar-me de la púrria espanyolista que ens ha escanyat econòmicament i que encara es pensa que pot seguir trepitjant-nos. La seva indisoluble unidad me la passo per l'arc del triomf. Consideraré traidor a tot català que accepti l'actual estat de coses. Ruïna i decadència ens ha portat España. L'única salvació es diu INDEPENDÈNCIA.
24.6.10
22.6.10
Descreences
Primer vaig creure en la religió, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L'amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.
20.6.10
TB
El meu cervell és inestable
Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari
Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada
Hi ha drogues que m'ajuden
Hi ha ambients que m'assosseguen
Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d'endormiscar-me
No tinc la clau del pany secret
Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola
Provo de sobreviure sense ensurts
Escriure és una forma de consolar-me
Demà pot ser pitjor
El futur és aquesta tarda
No em jutgis massa de pressa
Intentaré de no decebre't
Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari
Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada
Hi ha drogues que m'ajuden
Hi ha ambients que m'assosseguen
Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d'endormiscar-me
No tinc la clau del pany secret
Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola
Provo de sobreviure sense ensurts
Escriure és una forma de consolar-me
Demà pot ser pitjor
El futur és aquesta tarda
No em jutgis massa de pressa
Intentaré de no decebre't
2.6.10
La incertesa del futur
La incertesa del futur nodreix encara més la fragilitat de l'ànima, aquesta teranyina de desitjos i records, aquest pou de boires noctàmbules, aquesta maleïda intermitència de les sensacions, aquest destí de somriures estripant-se...
La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de sang i desesperança...
Ets el fil que em sosté, encara un instant, fins que el vent s'endugui sencera tota la trama, actors i figurants, demà potser o demà passat, tan aviat que em tremolen els dits només d'escriure-ho...
La incertesa del futur com una làpida sense epitafi, marmòria i espectral...
Tenim l'amor, gran simulacre, la carn que sua i batega, l'alè que es fon amb l'alè, els ulls sota les parpelles. Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caducable, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llavis, que ens empeny costa amunt, que ens ajuda a passar les pàgines del calendari. L'amor i res més no tenim, tenint-nos l'un a l'altre...
La incertesa del futur que creix mentre el rossinyol, inconscient, exhaureix les últimes notes de la seva partitura inútil i les granotes rauquen frenèticament a la bassa de la vora del riu...
La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de sang i desesperança...
Ets el fil que em sosté, encara un instant, fins que el vent s'endugui sencera tota la trama, actors i figurants, demà potser o demà passat, tan aviat que em tremolen els dits només d'escriure-ho...
La incertesa del futur com una làpida sense epitafi, marmòria i espectral...
Tenim l'amor, gran simulacre, la carn que sua i batega, l'alè que es fon amb l'alè, els ulls sota les parpelles. Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caducable, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llavis, que ens empeny costa amunt, que ens ajuda a passar les pàgines del calendari. L'amor i res més no tenim, tenint-nos l'un a l'altre...
La incertesa del futur que creix mentre el rossinyol, inconscient, exhaureix les últimes notes de la seva partitura inútil i les granotes rauquen frenèticament a la bassa de la vora del riu...
30.4.10
Un camí ple de verd i arbres daurats
El temps que passa ens salva del naufragi. Refer una vida desfeta té molt de mèrit. Sempre havies cregut que l'amor i la felicitat -com deia el puto Nietzsche- eren pròpies de botiguers, vaques, cristians, dones, anglesos i altres demòcrates...
Ara que estimes i ets feliç, voldries oblidar tot el que vas aprendre en els llibres, tota la brossa que, any rere any, va embrutar-te les neurones i et va embossar el cor. Massa intel·lectualisme. Massa escepticisme. Massa cinisme. Massa nihilisme. Masa filosofia. Massa literatura.
Grau, treurer Freund, ist alle Theorie, und grün des Lebens goldener Baum. (Goethe)
S'acaba el millor abril de la teva vida amb lluna blava i la promesa d'un nou camí ple de verd i arbres daurats. El negre i el gris queden enrere. Queden enrere la hipocresia, la impostura, les màscares, la covardia d'una vida acomodada plena de seguretats fictícies.
Com el vell roure que treu fulles noves, la teva saba reneix de les cendres hivernals. El riu de la sang es desborda....
No calen més paraules. La vida no és una qüestió de paraules, sinó de fets, d'actes, de vivències, d'experiències, de sentiments, d'emocions, de sensacions... Davant tot aquest allau vital, fins i tot les paraules més poètiques semblen clofolles buides i inútils.
Aviat farà un any que vas fer el salt. El tornaries a fer mil vegades per tal d'arribar on ets ara. Un camí ple de verd i arbres daurats.
27.4.10
23.4.10
Sant Jordi 2010
Ahir vaig poder votar anticipadament en la consulta popular sobre la independència.
La meva aportació a la Diada de Sant Jordi és aquest text que surt publicat a Siqmunda:ERISTOFF BLACK
No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som ensarronats a còpia d'anuncis i titulars, missatges com teranyines que ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s'afileren, van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l'hivern... (segueix llegint)
Bona Diada de Sant Jordi!
NB: No em busqueu per cap paradeta perquè enguany no signo llibres. Quin descans!
21.4.10
Premis
2000 XI Premi Comarcal Poesia Òmnium Vallès Oriental
2001 XII Premi Francesc Català Poesia Òmnium Perpinyà
VII Justas Literarias del Camino de Santiago
XII Premi Jalpí i Julià de Narrativa de Sant Celoni
X Premi de Narrativa Curta Manuel de Pedrolo
2002 XI Concurs de Conte Curt Sant Bartomeu de Montuïri
III Certamen Literari Les Millors Pàgines
XIV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
X Premi de Contes Emili Teixidor
IX Premi Vent de Port de Contes
2003 VII Premi Literari de Narrativa Montserrat Roig
XV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
2004 IV Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
V Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
VI Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
2015 XI Premi Vila de Lloret al millor blog literari
2017 III Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura
2017 III Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura
19.4.10
El petit príncep i els volcans
"El matí que havia de marxar va endreçar tot el planeta. Va escurar ben escurats els volcans en activitat. Tenia dos volcans en activitat. Li anaven molt bé, al matí, per escalfar l'esmorzar. També tenia un volcà apagat. Però, tal com deia ell: «No se sap mai!». Per tant també va escurar el volcà apagat. Si estan ben escurats, els volcans cremen a poc a poc regularment, sense erupcions. Les erupcions volcàniques són com quan es cala foc en una xemeneia. Evidentment, a la nostra terra som massa petits per escurar els volcans. És per això que ens provoquen tants maldecaps."El petit príncep, cap. IX, Antoine de Saint-Exupéry
18.4.10
Sempre endavant
La tarda s'allarga com el regust que m'has deixat als llavis abans de marxar. Sota les cendres volàtils del volcà fem la viu-viu fins que toquin les campanes de l'hora foscant. El teu somriure em bressola. No temo res ni ningú. Sóc un ocell que es deixa endur pel vent que pentina els arbres.
La tarda s'allarga com l'eco de la teva veu quan deixo el mòbil. Hi ha una certesa profunda al fons del cor, una pau que no coneix escletxes. La nit ens amaga sota els llençols. Som una sola carn. Ho vencerem tot.
La tarda s'allarga com el record més feliç, com la infantesa desada a l'ànima. No cal córrer ni esperar miracles. N'hi ha prou amb el batec amansit, amb donar-se la mà i caminar l'un al costat de l'altre, fonent les mirades, sempre endavant.
La tarda s'allarga com l'eco de la teva veu quan deixo el mòbil. Hi ha una certesa profunda al fons del cor, una pau que no coneix escletxes. La nit ens amaga sota els llençols. Som una sola carn. Ho vencerem tot.
La tarda s'allarga com el record més feliç, com la infantesa desada a l'ànima. No cal córrer ni esperar miracles. N'hi ha prou amb el batec amansit, amb donar-se la mà i caminar l'un al costat de l'altre, fonent les mirades, sempre endavant.
16.4.10
Natürlich
"N'estic fins a la soca dels ous" (p. 60) de gastar-me una pasta gansa comprant llibres de paper. 18 euros són molts euros per aquesta novel·leta que no arriba a les 200 pàgines.MC és la història d'una fugida. "Jo he fugit tota la vida, sempre" (p. 62). ¿Fugir per a què? "Per provar de ser un altre" (p. 11). "Una serp que mudava la pell..." (p. 34). De Mallorca a Barcelona. La novel·la fa curt, sembla interrompuda en el moment que la cosa comença a posar-se interessant. ¿Hi ha prevista una segona part potser?
La llengua emprada (segons l'autor "inventada"), clafida de mallorquinismes, provoca l'exasperació per l'abús dels diccionarismes: enfony, calibòssia, tudat, traülla, nítols, cofurna, bòbilis-bòbilis, flastomis, aconhortà, pròdrom... És el que sol passar a les òperes primes: un vol demostrar tot el que sap, ho vol fer tant rebé que es passa tres pobles i ho enfarfega tot de barroquisme. "T'entaferraré una singlada que aniràs pàndol la resta de la teva vida." (p. 105)
La qüestió jueva (p. 34)... Ufffff. No comment. Volent fer un acudit li surt el tret per la culata. La frivolitat en aquest tema és de vergonya aliena.
MC és una Bildungsroman casolana. Té empenta i una certa gràcia, encara que em costa copsar l'humor peculiar que traspua.
S'agraeixen els capítols curts.
Les dues femelles (Antònia i Mònica) que es passen per la pedra el protagonista (Joan) actuen d'una manera molt pornogràfica, vull dir que són elles les que porten tota la iniciativa i ell resta com un simple tros de carn passiu que es deixa fer mentre comenta la jugada...
No mata. Se n'ha fet un gra massa, d'aquest llibret. Reïx com a exercici de malabarisme literari -massa literari per al meu gust-, és a dir, poc versemblant, poc realista. La forma i l'estil aclaparen, estaborneixen el lector el qual, si grata una mica, no trobarà gran cosa en el fons, tret d'una sèrie d'obvietats mal disfressades. Confesso que m'agrada la literatura d'idees, la càrrega de profunditat. Aquí brilla per la seva absència. Pàgines i més pàgines (molt ben escrites, sens dubte) surfejant sobre onades d'inanitat.
Felicito el corrector i l'editorial perquè no he estat capaç de trobar cap errata. Això és un fet absolutament extraordinari avui en dia.
15.4.10
La glicina del River
A les envistes de la magnífica glicina del River, assegut en un banc davant la font de la Sirena, a redós dels magnoliers, mentre una colla de pàrvuls rep les explicacions de la seva mestra... Un indret perfecte per a encetar la lectura de Males companyies de Marc Cerdó...
14.4.10
Despullat de literatura
Matí plujós. M'he empadronat a Lleida. A veure si puc votar el 25-A. He enllestit un text per a Siqmunda. Fa setmanes que he perdut la fal·lera per escriure. És el que passa quan vius la vida amb plenitud, que les paraules destorben. Després de molts anys, aquest Sant Jordi no signaré llibres. De totes maneres, no fa gaire he publicat dos poemaris a Bubok: Mandala i Hanua Nua Mea. A més, tinc dues novel·les al calaix que publicaré qualsevol dia. Em trobo en una etapa d'assossec creatiu. La vida és molt més que literatura. Sortosament. És com si hagués perdut la fe en les paraules. Noto que se'm queden curtes, que no serveixen per a expressar el que visc. Suposo que es tracta d'una crisi temporal. Entrellum també se n'ha ressentit. La primavera s'ha vestit de pluja. Jo m'he despullat de literatura...
11.4.10
Braços com ales
Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres.
Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.
Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.
Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.
Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.
Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.
Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.
8.4.10
Sort
Dia intens. Em sento pletòric. La primavera i tu m'injecteu energia a dojo. Matí a Barcelona per a gravar l'entrevista de BTV. Temps ennuvolat i rúfol. L'hotel W és realment impressionant, per fora i per dins. A Lleida un sol esplèndid. He caminat dues hores riu avall. He pres el sol a terrassa. La posta d'avui ha estat discreta. Sóc un home amb sort.
Entrevista amb mar de fons
Els de BTVNOTÍCIES, el portal informatiu de Barcelona Televisió, em fan avui una entrevista. Serà un reportatge en vídeo on repassaré la meva trajectòria com a blogger, parlaré d'Entrellum, les xarxes socials, el futur dels blogs, la situació actual de la Catosfera, etc. L'escenari serà de luxe: Hotel W Barcelona.
7.4.10
Còmplices de la primavera
Plou a Lleida. La pluja esbandeix els dies passats enllustrant-nos l'ànima. Llàgrimes, pluja, riu, mar... liqüefacció... liquiditat... aquesta blanesa... la tendresa més íntima de la teva abraçada... els sucs que regalimen... la suor que ens amara... Li pots dir "felicitat" si aquesta paraula fos capaç de condensar tanta bellesa, tanta intensitat, tanta veritat... Es queden massa curtes, les paraules. Plou a Lleida. Els nostres somriures il·luminen l'univers. Som còmplices de la primavera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)