Baixo a Barcelona...

Baixo a Barcelona, Aribau 185, per a entrevistar Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. L'entrevista és per al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes. Ens explica les activitats de la Fundació i ens ensenya els darrers títols publicats per Barcino. Quedo gratament impressionat per les traduccions que s'han fet: Libro de Amigo y Amado de Ramon Llull, Verse translations of thirty poems d'Ausiàs March i The Catalan Expedition to the East de Ramon Muntaner.

En sortir, la Sra. Carulla insisteix a presentar-me el director de la Fundació: Carles Duarte, que es troba en un despatx adjacent. Apareix amb un vestit impecable i el seu característic corbatí. Jo, pobre de mi, porto unes bermudes... Parlem una estona dempeus al hall. Una conversa improvisada i profitosa. Em dóna la seva tarja i jo li dono la meva. El món és petit i els poetes, tard o d'hora, sempre es troben...

Carles Duarte avui a Vilaweb

M'interessa internet...

M'interessa internet com a instrument de comunicació humana. No paro de rebre mails cada dia de lectors i lectores... i flipo. La gent vol ser "amic" teu, et diuen "amic" abans que jo els respongui. Hi ha una necessitat bestial de comunicació. En aquesta puta societat la gent està cada cop més sola (caldria analitzar-ne les causes: l'enfonsament de la família tradicional, mal que li pesi al Papa, etc.) i internet, en certa mesura, ve a suplir el canal o la via a través de la qual cadascú llença la seva ampolla amb el missatge: naveguem per l'oceà virtual a l'encalç de resposta, de sintonies... ¿Què és, sinó, un blog?

L'autèntica necessitat rau en el fet que, malgrat la hipercomunicació tecnològica, l'ésser humà del segle XXI està més sol que mai perquè no aconsegueix establir contacte espiritual amb els altres, amb les altres solituds. El materialisme del món actual és tan bèstia que hem esdevingut objectes enmig d'una oferta infinita d'objectes de consum, amb la qual cosa les altres persones (subjectes) han passat a ser també objectes que cal consumir... Això trenca totalment l'esquema clàssic de l'amistad i de la comunicació íntima entre subjectes. L'esperit manca. I no parlo ni de déu ni de religió. Persones buides, objectualitzades, consumibles... La necessitat més imperiosa està en aquesta recerca de l'altre com a ésser significatiu que pugui enriquir-me com a persona.

Además había comprendido...

Además había comprendido que en verdad no son los dictados del intelecto los que condicionan el devenir de la existencia humana, sino ciertos impulsos ingobernables, viscerales, intuitivos, productos del subconsciente; que la moral del creador mantiene un difícil equilibrio sobre la cuerda floja de su propia autoestima, pues el ego está por encima de cualquier consideración exógena, y que en las estancias por donde pulula el genio, hay siempre una puerta hacia la locura que basta abrir para precipitarse en ella. A partir de estas consideraciones comenzó a crecer mi interés por la psicología.

Fernando di Fidio, Lou Andrea Salomé. La Bruja de Hainberg, p. 105, Edit. Diálogo (2005)

La història entre Friedrich i Lou, com la història entre Fernando i Ofèlia, o la història entre Vogelfrei i mouchette... són històries que amaguen massa preguntes la resposta de les quals només pot ser literària.

ENTREVISTA PER AL "MOLLET A MÀ"...

1.- En la majoria de convocatòries dels darrers anys els premis literaris de temàtica eròtica se’ls emporten les dones... Què sent un home en rebre un premi com aquest?

Aquesta obra l’hem escrit a quatre mans l’Emma Piqué i jo, o sigui, que en el nostre cas els premiats som un home i una dona, un tàndem literari. Es tracta del premi més important en la nostra llengua dins el gènere de la literatura eròtica. Feia temps que volia escriure alguna cosa així, però vaig haver d’esperar l’ocasió oportuna per a fer-ho. L’Emma em va enviar un mail proposant-m’ho i vaig acceptar el repte.

2.- ‘L’Oracle Imminent’ era una narració concebuda directament per presentar-se a la convocatòria literària o bé va sorgir amb una altra intenció?

Vam començar a intercanviar mails i, sobre la marxa, vam veure que allò funcionava prou bé. En només deu dies vam escriure cent mails i una bona pila de messengers. Els personatges que havíem creat (Vogelfrei i mouchette) tenien molta força i ens arrossegaven... L’obra s’adeia molt bé a les característiques del Premi de la Vall d’Albaida i vam decidir que la presentaríem allí. Després de passar-nos dos mesos retallant i polint el text, la vam enviar a Ontinyent. El jurat la va escollir entre 26 originals. És l’any que se n’han presentat més.

3.- Quin és el fil argumental de l’obra premiada? Barreja tòpics de sempre, el sexe, amb temàtiques actuals, internet?

Vogelfrei és més gran que mouchette. Es coneixen a L’Oracle, un local nocturn. S’envien mails explicant les seves fantasies sexuals i també es troben algunes vegades... Al final, la situació esdevé insostenible i apareix la tragèdia. No penso explicar el final.

La gràcia de L’Oracle està en l’ús que hem fet de les noves tecnologies per a escriure el llibre. És molt actual perquè empra el correu electrònic, el messenger i els SMS. És ciberliteratura ultramoderna, del segle XXI. El contingut també surt del típic relat on s’expliquen quatre claus superficials. L’Oracle conté tota una filosofia vital.

4.- Alguns diuen que la gran prova de la literatura eròtica és aconseguir que el lector se senti sexualment excitat...

També diuen que són llibres que s’han de llegir amb una sola mà... Tinc clar que no podem competir amb les pel·lis porno. El que nosaltres oferim és el poder de la paraula, l’evocació de situacions eròtiques on la fantasia del lector juga un paper molt important. L’Oracle és sobretot literatura, és a dir, tot un seguit de mots que volen inspirar emocions, que suggereixen experiències... Va ser molt excitant crear-la i sens dubte serà molt excitant llegir-la.

5.- Quins plans tens ara...?

Fer vacances. Descansar. Llegir. Viatjar. Seguir escrivint cada dia en el meu blog Entrellum Ciberdietari06. Tinc algunes coses al calaix, altres a ca l’editor i altres presentades a premis. Ja veurem què passa. L’Oracle sortirà publicat a la tardor per Bromera Edicions. Em conformaria amb publicar un llibre a l’any. Ara per ara, no puc deixar d’escriure. La culpa és dels jurats que no paren de premiar-me. Mentre la cosa rutlli, no penso plegar. Hi ha un Bartleby dins meu, però el tinc molt controlat.

MOLLET A MÀ

+ RETALLS DE PREMSA

Refaig camins...

Refaig camins que no menen enlloc. M'obsedeixo amb detalls que ofeguen clarors. Trobo que som massa fràgils penjats de les emocions. No penso oblidar les errates que m'han portat fins a la victòria dels teus llavis. Seria capaç de desprendre'm de tot tret de la teva mirada. Cerco encara el redós d'un altre capvespre lluny de tot i de tothom. ¿Per què no m'escrius? ¿Tanta por tens de tu mateixa? Escolto músiques noves com aquest ruixat que ha caigut sobre els pins assedegats del poble. Bec Pepsi esbravada. Dóna'm un altre orgasme fet de paraules. ¿Per què calles? Encara som a les beceroles. La nit em bressola. La solitud m'acarona. Només tinc dits i mots i somnis i alguna engruna del pa que vam menjar junts a la vora del riu aquell dissabte radiant de març... Refaig dreceres i marrades per a tornar fins a tu. M'entretinc i bado sense trobar-te. ¿On vols que vagi? Cada passa que dono m'allunya de l'horitzó. ¿Per què calles? ¿Què vols què en faci, d'aquest silenci, d'aquesta buidor? No. No penso oblidar-te.

Vetllada de divendres a Caldetes...

Vetllada de divendres a Caldetes. Pèrgola de Can Muntanyà. Quatre columnes de maons sense coberta i un estanyol amb nenúfars. Magnífica balconada sobre la Mediterrània. El luar de Selene gairebé plena brilla sobre l'aigua. L'hotel Colón. La camisa verda d'en Biel. La cadira de rodes de Palau i Fabre. La sonsònia de la Maria del Mar. El cap de Toni Sala assegut al davant (em confessa que llegeix ENTRELLUM). La ridícula cueta del Cornudella. Poesia i música. Del m'enculares mesquidià a un Cant Espiritual rogallós i agònic. Bona nit i tapa't.

-------------------------------------------------------------------

Enric Vila a l’últim número de Benzina (p.67):

Moliner em sembla un gran exemple de l’escriptor sangonera: sense generositat moral, que lluny d’escriure compromès amb una idea de justícia, de posar-se al servei de la tribu, se n’aprofita, i viu d’afalagar la vulgaritat i la mediocritat general, d’invertir els valors, de fomentar la confusió. Aquests autors poden tenir èxit. Però acostumen a no deixar rastre, perquè escriuen pensant només en la seva butxaca i la seva vanitat. Utilitzen els defectes socials exclusivament pel seu benefici, no creen res. Es limiten a baixar el llistó per fer veure que salten alt (…) Quim Monzó, que a mi m’agrada força, i del qual Moliner és un subproducte (…) El seu discurs i el seu personatge exploten tant el facilisme que no s’aguanten lluny d’unes regles de joc que no siguin estrictament seves. En contacte amb la vida, esdevenen una carcassa inútil i pedantesca. Passa com amb la seva imatge de teenager enrotllada: resulta patètica quan veus Moliner de prop. Jo volia saber fins a quin punt era cursi i presumida i em va quedar claríssim: incapaç de riure’s de si mateixa com riu dels altres. Tan inflexible, covarda i encartronada com la seva prosa.

Xapó! Ja era hora que algú ho escrivís sense embuts. No puc estar més d’acord amb aquesta radiografia (autòpsia?) de la Moliner -perquè jo poso l’article davant del cognom de l’Amparito. L’adjectiu patètica li escau d’allò més. L’única vegada que he tingut el disgust de veure-la actuar en directe va ser a la Sala Capitular del Monestir de Sant Cugat en la Trobada sobre el Dietarisme. No sé què hi fotia, allí. El cas és que, com que no tenia res a dir, per a muntar el numeret, la paia (talment una macaco) va posar-se dempeus sobre la taula… I el pitjor és que encara hi va haver alguns que li van riure la gràcia. Genteta així fa molt de mal a la literatura catalana. La Moliner és una cabaretera de pa sucat amb margarina. A Herr Vallcorba li hauria de caure la cara de vergonya per mantenir una sangonera com aquesta.

Post sobre la Moliner a TdQ

Fons musical: The Trouble With Sweeney

Benvingut a la Catosfera

Mentre a l'església de Sant Vicenç...

Mentre a l'església de Sant Vicenç de Mollet celebraven la multitudinària cerimònia de l'enterrament de la Pepeta de Cal Pinyonaire (mare de la Montse Tura), m'he acostat a l'institut per a veure com havien anat les notes de selectivitat dels meus alumnes. Pel que fa a la meva assignatura molt bé. La Hinad El Atiki El Fadili (la primera alumna d'origen marroquí que aprova el batxillerat a l'IES Gallecs) ha tret un 10 de Filosofia! Sí: un 10!!! Li he fet dos petons. Un 10 a Filo no és tan fàcil de treure. La Hinad vol estudiar Dret. Serà una bona advocada. Sempre m'explica la mateixa anècdota: "Entro a les botigues i, quan em veuen la pinta de mora que faig, em parlen sempre en castellà. Aleshores els responc en català i es queden estupefactes." La Hinad parla el català millor que jo. Per alumnes com ella val la pena seguir treballant.

Descansa en pau, Pepeta.

Nit agradable d'estiu...

Nit agradable d'estiu. Trona. Escolto The Trouble With Sweeney. Estaria bé que plogués. Aquest vespre he vist la pel·lícula What the bleep do we know, un documental ben curiós amb pretensions de fondre ciència + filosofia + teologia mitjançant el paradigma de la física quàntica... Tot plegat un galimaties conceptual de cal déu, pura mistificació. Entre tota la gent que apareix (déu n'hi do quin personal!), em fixo sobretot en una senyora rebotida i mantegosa, rossa de pot, que fa fila de Mme. Blavatsky i que respon al nom de Ramtha (Master Teacher Channeled by JZ Night). La tia va de guru i, sota una pàtina d'espiritualisme tronat, sembla que se'n fot del mort i del qui el vetlla. Sospito. Jo sempre sospito, mira, és una mania que tinc. Investigo amb el Google... I vet aquí que, de seguida, ensopego amb això:

El problema de What the bleep Do We Know es que en realidad es un método de manipulación y “evangelización” disfrazado de película/documetal para atraer personas a un culto llamado “Ramtha’s School of Enlightment”. Cuenta la historia que una mujer llamada JZ Knight fue “poseida” por un espíritu llamado Ramtha que, supuéstamente, tiene 35,000 años, que fue un guerrero que conquistó Atlantis y fue iluminado. Durante el filme, no se presenta a JZ Knight (originaria de Estados Unidos) sino que se presenta directamente a Ramtha (sin explicar quién es o qué es). La mujer habla con un acento extraño, similar a un ruso hablando inglés debido a que está “canalizando” al espíritu.

Bingo! Les sectes se les empesquen totes per tal de semblar cada cop més "serioses"...

What's reality? Em ratifico: The rabbit hole is a yoni...

Agraït

L'amic Sani...

L'amic Sani (+) ha estat el gifmàster que ha creat aquesta successió d'imatges publicitàries que, a partir d'avui, haureu de suportar cada cop que entreu a ENTRELLUM. L'Oracle encara trigarà una mica, però no patiu, paciència, que l'estiu passa volant... Gràcies Sani, te'n dec una altra!

Em confirmen una cosa que ja em temia: per culpa de la visita del Papa, els mitjans valencians s'han estat de parlar més del Premi...

Ara que tot va sobre el Papa, que res de parlar de literatura eròtica. I la pròxima setmana ja haurà passat l'actualitat, així que...

Així que cal fotre's. Teníem concertada una entrevista amb Ràdio 9 i tururut mangala. Macàgun el Papa i la rehòstia consagrada d'aquesta Blavència provaticana!

M'envien un nou enllaç per afegir als RETALLS DE PREMSA: eroscatala.com

Aquest divendres...

No hi penso anar

(una colla de pallassos)

Em trobareu aquí

(La Qualitat)

Passa el temps i aquesta cançó segueix sent una de les meves cançons preferides...

Hi ha un ENTRELLUM que mai no s'apaga...

La misèria humana...

La misèria humana és incommensurable. Puces pseudohumanes pul·lulen sota la sola de les nostres Sebago i sovint ens obliguen a gratar-nos. Puces i nans insignificants que es nodreixen del ressentiment i de l'enveja mentre gargallegen les seves innòcues invectives escrites amb faltes d'ortografia i sense cap mena de respecte per la sintaxi més elemental. Puces i polls revinguts que voldrien arribar a fer-se veure ni que fos com una ombra remota de la nostra ENTRELLUM. Podria dir els seus noms i posar alguns enllaços, però us ho estalvio. La inanitat no mereix cap consideració. Puces i microbis minúsculs, barrufets amb cara de santificètur, escarabats merdissers, fills del sereno, nyèbits de catracòlics del mal rellamp, pals d'escombra, pixareixes, podats-a-ras-de-soca, purrialla refastinyosa, sòmines i esguerros avortats de la catosfera més abjecta... Puces misèrrimes que mai no faran res de profit ni arribaran enlloc. Sé qui sou. Us esclafaré sense moure un sol dit. Ja podeu córrer i rebotre. Esteu perduts. Tant se val que us amagueu. No quedarà de vosaltres ni el rastre de la mala baba que us emmetzina. I després, ai las, estan els pitjors: tots els que callen, els que han emmudit de sobte, els que no saben què dir perquè LA REALITAT, tossuda, ha gosat d'ultrapassar amb escreix les seves miserables expectatives... Sí, efectivament, la misèria humana és incommensurable. Nihil sub sole novum.

La solitària feina de l'escriptor, els anys d'aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l'escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l'ombra dels despatxos d'institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l'obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.

A tots vosaltres (puces miserables i muts engabiats) jo us beneeixo des d'aquest espai virtual on només hi cap la pura llibertat creativa.

La vida està feta...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...

No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)

Venetia i jo entremig dels agapants florits...

Venetia i jo entremig dels agapants florits parlant de tu (BM)

Torno a les lletres solitàries. Retorno al jardí. Les flors de l'agapant han començat a esbadellar-se. Agapanthus africanus, la flor de l'amor, el lliri africà. Una umbel·la de flòsculs nivis que corona una tija de metre. Me la va regalar fa dos anys l'amiga Uli. Els agapants del jardí del Palau de les Heures. Els agapants que vam descobrir amb l'amiga Kali a Calella de Palafrugell l'estiu de 1997. Agapants a Cap Roig. Agapants a l'ombratge dels magnoliers les flors dels quals vam collir aquella inoblidable nit de Sant Joan fins a embriagar-nos de plaer... La nit que vas sortir del cos i no volies tornar. ¿Recordes el menjador del pis de Can Mollet saturat de fragància de magnòlia? L'endemà totes les flors s'havien neulit, havien perdut llur albor, despulles deixatades d'aquella nit insomne. Ens vam dutxar junts. Agapants que es desclouen per a ensenyar els estams carregats de pol·len. Agapants com paranys que esclaten àvids de llum. Com el nostre amor que fou miracle indeleble. Com aquestes lletres a les quals retorno solitari després de massa renou. S'espelleix l'agapant del jardí. Ho escrigué a Jocs de convit l'amiga Renada:

Els amors són rosada sobre brasa.
Les nostres mans s'aixequen dins del vent
-desig cec-
contra la màscara dels secrets de la carn.

AUDIO: Declaracions de Vogelfrei i mouchette a La Onda ràdio després de l'acte de lliurament del Premi

RETALLS DE PREMSA

Vilaweb Ontinyent (pdf)
Vilaweb Lletres
Levante (+)
e-notícies
Avui
Plagueta de Bord
emmapb
Tirant al cap
Grec.net
Panorama-actual
Terra.es
La Vanguardia
Lasprovincias
El País (+)
AELC
Diario de Mallorca
Yahoo (+)
La Onda ràdio (audio)
naciódigital.com
llunÀtic
Bromera notícies
El9Nou
Premiosliterarios.com
Deconcursos.com
Normalització.net Alcúdia
Blog El Mirador
Mollet a mà
Ràdio Ontinyent
Diari de Terrassa
Bloguejat
Onda Rambla (audio)

La primera foto...

La primera foto que divendres em va fer la meva filla a la finca La Clariana va ser aquesta:

Encara era d'hora, l'Emma i el Xavi no havien arribat, però mouchette ja voletejava entorn de les palmeres esquivant la xafogor capvespral...

Sí, mouchette ens esperava a l'entrada i, presumida com és, va voler sortir a la foto...

Normal. Mouchette és la protagonista principal de L'Oracle Imminent, l'obra que seria declarada guanyadora del XIII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida en l'acte que estava a punt de començar...

La mosqueta va posar-se sobre el meu llavi jussà just en l'instant que l'obturador de la càmera va obrir-se...

Així va ser com mouchette ens va donar la benvinguda i així va ser com ella mateixa va confirmar la seva existència gens ficcional... Un petó mosquívol no és un petó qualsevol...

I que consti que no es tracta de cap fotomuntatge barat com ara aquest:

Perquè L'Oracle no ha mort, mosqueta; L'Oracle està més viu que mai...


PS: Avui, gràcies a Ràdio ENTRELLUM by Pandora, he descobert un grup acollonant: The Foxymorons. Escolta'ls. M'encanta la música que fan.

Tot va començar...

Tot va començar el 22 de febrer quan, després de llegir el meu Manifest, em vas enviar un mail titulat "per fi":

L'endemà vas escriure un altre mail titulat "proposta":












La foto en qüestió era aquesta:











Vaig acceptar la proposta i vaig posar unes condicions. Tu em vas respondre...

Entre el 24 de febrer i el 4 de març Vogelfrei i mouchette van intercanviar 100 mails i 800 pàgines en word de messenger... L'Oracle Imminent fou perpetrat en 10 dies. La co-inspiració (musa / mus) va provocar una efervescència creativa BRUTAL que es va veure agreujada per la pol·linització primaveral i la música dionisíaca de la Shakira (veritable banda sonora de L'Oracle, en concret Oral Fixation Vol. II i, més en concret, la cançó Illegal)

El títol va sorgir d'uns comentaris a Plagueta de Bord, el blog del nostre idolatrat BM





Creats els personatges protagonistes, l'argument va anar sorgint sobre la marxa (a la xarxa) i, sobre la marxa també, vam decidir que podíem presentar l'obra al Premi de Literatura Eròtica de La Vall d'Albaida perquè s'avenia molt bé a la mena de "cosa" que estàvem escrivint. El termini de presentació era el 19 de maig. Vam estar tot el març i tot l'abril retallant, repassant, espigolant, polint L'Oracle... En vam fer un fotimer de versions. Al final, vam donar per bons una seixantena de mails i uns quants fragments del messenger. Ens ho vam passar molt bé cuinant l'obra. Era un experiment molt agosarat, molt nou per a nosaltres: dos ciberescriptors del segle XXI (escriptors de la mà oberta) escrivint a quatre mans frenèticament, apassionadament... El modus operandi suposava un gran risc en la mesura que no sabíem fins a on podríem arribar. Sovint vam sentir vertigen, però vam poder travessar el riu i reeixir... El jurat ens ha escollit entre 26 obres presentades

Quan aquest divendres van llegir el veredicte en aquell marc incomparable de la finca La Clariana d'Ontinyent, sota palmeres i pins centenaris, amb totes les estrelles fent-nos l'ullet, mentre pujàvem les escales de l'escenari, tu davant i jo al darrere, et vaig dir a cau d'orella: Emma, això és veritat, això es veritat...

De:	Vogel Frei
Enviat el:	Dijous, Març 02, 2006 7:25:26 PM
Per a:	mouchette_mm@hotmail.com
Assumpte:	No paro de treballar

Efímera glòria de les paraules. Noli me tangere. No busco res perdurable. Aspiro a la immortalitat. L’amor podria ser real si no fos una entelèquia. Estimem la idea que ens fem de l’altre: la seva irrealitat. No podem anar més enllà de les paraules. Suposem que més enllà hi podria haver la veritat. ¿Quina veritat? ¿Hi ha res més veritable que el que penso, el que sento, el que dic, el que escric? La veritat no ens fa més lliures, sinó més esclaus. La veritable llibertat rau en els somnis. Bauçà dixit.

Noli me tangere. Si encara et puc somiar, encara puc estimar-te. Les paraules són muralles. Necessitaria tocar-te de veritat, però sé que si ho faig, l’encís del somni s’esvanirà.

Noli me tangere. No em toquis més. No em toquis mai. Tocar és un acte groller. Escriu-me més mails: mil, dos mil… Mouchette, explica’m els teus somnis, confessa’t sense embuts, sense escarafalls, però no em tornis a demanar que vingui a penetrar-te. Això ho pot fer qualsevol tros de quòniam. Vogelfrei fa poemes. ¿Ho has oblidat?

¿Quan torna ton pare de la Xina?

La tarda ja no és tarda. El cel s’ha enfosquit de sobte. Jo també tinc una “sorpresa” per a tu: aquesta nit no puc venir a casa teva. Tinc un altre compromís.

Noli me tangere.

Al faristol de l'escenari, davant del micròfon, em va tocar fer el discurset i el vaig cloure dient:

Eros inspira els somnis. Ningú no perpetra els somnis impúnement. L'Oracle és un somni perpetrat que ha deixat de ser somni (per això som aquí) i, en deixar de ser somni i fer-se realitat, ja no em pertany, sinó que és de tothom: completament vostre.

Com Vogelfrei i mouchette, que no moriran mai.

NB: Això és un resum molt resumit de tot el que es pot explicar. La història real (realment increïble) donaria per a fer una novel·la de les gruixudes en la qual L'Oracle Imminent només seria el primer capítol... Paciència. Tot arribarà.

Afegit de l'Emma (11.7.06):

Vaig ensopegar amb el Toni a través d'un manifest blogpoètic que tenia penjat a la xarxa, i em vaig posar en contacte amb ell perquè estic escrivint un assaig sobre la literatura per Internet. Em va passar uns quants links amb documents seus, i en una entrevista vaig llegir que tenia pendent tractar la literatura eròtica perquè era un tema que no havia tocat gaire.

És conegut el paper que té el sexe per internet: anonimat, llibertat de la fantasia sexual, absència de compromís, etc. Així que vaig pensar que seria interessant crear dos personatges que tinguessin relacions sexuals. La proposta li va interessar i vam convenir que creessim l'obra mitjançant mails. Aleshores tenim una noia joveneta i un home madur que quan no es troben a l'Oracle (bar d'encontre) o a casa d'ella, s'escriuen mails per mantenir encesa la brasa eròtica que és el que conforma el llibre.

La novel.la, a més d'eròtica té un fons de filosofia de l'amor i de tradició literària. Els dos personatges es descobreixen la necessitat, no tan sols física sinó de complementació existencial, així com Dant necessita Beatriu, Vogelfrei i mouchette es necessiten l'un a l'altre per a existir. La clau de l'Oracle Imminent és, entre altres coses, que la veu de la dona, de la musa, apareix en el mateix nivell que la veu de l'home, el poeta, i així es converteix també en creadora.

XIII PREMI DE LITERATURA ERÒTICA DE LA VALL D'ALBAIDA

>>> RETALLS DE PREMSA

Un altre premi...

Un altre premi, ara de literatura eròtica.

Gràcies Emma, perquè sense tu no hagués estat possible. Ets un àngel. Va per la Nona, que arriba amb un llibre sota el braç!

Gràcies lectors, entrellumaires que passeu cada dia per aquesta barraca virtual plena de llums i d'ombres. Us agraeixo els vostres mails i la vostra silenciosa fidelitat.

Gràcies a la mare que em va parir perquè aquell dia estava molt inspirada.

Gràcies a mon pare (que també s'ho va currar) el qual m'ha ensenyat la lliçó més important de totes: Treballar, treballar, treballar i treballar.

Gràcies a la família més propera que em suporta malgrat les meves excentricitats d'escriptor lletramalalt.

Gràcies al jurat del premi pel seu criteri irreprotxable.

Gràcies a Bromera que ho publicarà.

Etcètera...

Ep, que me n'oblidava! L'obra mestra es titula

L'Oracle Imminent: very hot mails

Novembre a les llibreries.

PS. Encara sóc a València. Quan torni cap aquí dalt ja en parlaré a bastament.

Vilaweb

L'Oracle és imminent...

moi aussi, mouchette

De: Vogel Frei
Enviat el: Divendres, Febrer 24, 2006 6:05:30 PM
Per a: mouchette_mm@hotmail.com

Assumpte: Intento fer la migdiada...

Mouchette,

Intento fer la migdiada. Em masturbo imaginant-te. Un esquitx de saliva a la punta del gland. La persiana gairebé abaixada. Una certa penombra s’apodera de la sang que flueix amb una força imparable. Ets tu que sacseges, amunt i avall, el meu ceptre. L’imperi del plaer com un deliri ancestral que esborra totes les penes. Ets tu que esbojarradament em llavieges, em petoneges, m’amares de sucs, de flames, de llengües. Ara t’atures, adés segueixes. El ritme frenètic i alhora flegmàtic. Ets tu, mosqueta, bagassa, baldritxa, bandarra, bardaixa, barjaula, berganta, bordellera, buscona, flàvia, folla fembra, fulana, golfa, hetera, lolita, macarel·la, mallenga, marcolfa, marfanta, màrfega, marrana, marrinxa, marxanda, maturranga, menjatites, meretriu, messalina, meuca, pallaterra, pècora, pendanga, perduda, perdulària, polissona, pupil·la, puta, putana, putanga, putanyona, putarra, putarranga, putarrassa, putarrona, putarrot, putassa, puteta, sòcia, tomàquet, trompetera, tronxanaps, truja, xapera. Tu me la mames, me la xucles, te l’empasses sencera fins a l’ampit de la gola. I els ulls que veig a l’entrellum somriuen picardiosos sabent-se victoriosos. Sí. L’allau que brolla de les arrels, espasmes tremolencs, panteix energumènic. No t’aturis. Segueix! Acaba la feina. ¿Que no sents com s’acosta la mel? Ets tu, dins meu, hostessa del meu cervell, assedegada, avara, indòmita. Tu i res més, ocupant tot l’univers, estremint-me fins a l’èxtasi. Tu, mouchette, amiga que desconec, ama i senyora dels meus somnis. L’Oracle és imminent.

molt bo

El "no-lugar"...

El "no-lugar" los griegos lo denominaron U-TOPÍA... Ese mito del utopismo duró, si fa no fa, hasta el mayo del 68. Ahora el no-lugar que mola mazo se llama Port Aventura y Eurodisney, por ponerte dos ejemplos paradigmáticos del diversionismo nihilista postmoderno. O si quieres La Maquinista. Per fas o per nefas, la utopía fue liquidada por los especuladores inmobiliarios en cuya burbuja andamos todos metidos hasta que pete y a tomar por el susodicho. Opá.

NB: O també podria ser que el veritable nowhere (enlloc) sigui la xarxa aquesta en la qual estem tots enxarxats, sí, dedins aquesta pantalla, en la virtualitat sense fons d'aquest pou internètic.

La intuïció més profunda...

La intuïció més profunda del Codi da Vinci és que la divinitat veritable i adorable és el sexe femení: l'úter, el cony de la dona. Així ho van suposar els nostres avantpassats paleolítics quan pintaven vulves a les parets de les coves que habitaven. Així ha estat des que l'ésser humà va començar a adorar la fertilitat, la font de la vida. Fins i tot el cristianisme ho reconeix en la seva exagerada devoció mariana. Dan Brown, per tant, no és gaire original en aquest sentit, però hem d'admetre que gran part del rebombori que ha generat el seu llibre s'explica a partir d'aquesta proposta neopagana: Allò que sempre hem buscat (Sant Graal) és alhora origen i fi, d'on venim i cap a on anem: una figa humida oberta de bat a bat en la qual poder capbussar-nos... ¿Hi ha cap religió més atractiva que aquesta? Amén.