Gràcies pel teu post!
Totes les ressenyes de L_OI
Text inicial: El futur. Dia Mundial de la Poesia (poema de Josep Piera: La poesia). Actes a Vallromanes aquest cap de setmana: dissabte al vespre "Goma gom" del grup Chapertons (Casal) i diumenge al matí Campionat de ping-pong (Carpa). Situació del Tibet i la Xina. Cançó de Lisa Stansfield. Dues exposicions al CaixaForum: "Prínceps etruscs. Entre Orient i Occident" i "Chaplin en imatges". "Picassos" a la gal·leria A/34. Pulchrum, Verum, Bonum. Hotel California d'Eagles. Mort de Josep Benet. Lyrikline.org. Poema d'Anna Montero: Eternitat. The Rolling Stones: Angie.
La tragèdia del montillisme (i del sociatisme en general) és que veritablement representa el que és la nostra societat. No hem d'oblidar mai que un polític és un "representant" dels ciutadans. El ciutadà necessita "identificar-se" amb el candidat. Si governa la incultura, la grisor, la mediocritat... és que la societat és majoritàriament inculta, gris i mediocre. Aquesta és la principal perversió del règim democràtic: la tirania de la majoria. Ho sabia Plató com ho sabia Tocqueville, i avui ho patim més que mai. Una societat plena de garrulos i analfabets funcionals només pot escollir governants cutres i lamentables. ¿O què collons esperàveu, de la idiòcia generalitzada? No cal donar-hi més tombs. Aquesta Catalunya descatalanitzada (ravalera i acornellada) ens porta ineluctablement cap aquí. I encara les veurem de més grosses. Entre l'espanyolisme que ens escanya i el caïnisme que ens esquartera, tenim els dies comptats. La tragèdia del montillisme seria còmica (com ara la catarsi poc reeixida del Polònia) si no fos que demostra que la política, com tantes altres coses, és un subproducte -sovint putrefacte- de la realitat real. A mi, més que els polítics, el que realment em preocupa és la realitat. I la realitat cada cop és més lletja i depriment. La realitat cada cop fot més fàstic. Sort que sempre ens quedarà la Poesia.
De vegades em pregunto per què m'agrada tant caminar. La vida sedentària que portem no és gaire bona per a la circulació sanguínia. Caminant es mouen les cames, la sang corre pertot, cervell inclòs. Però més enllà de la motivació física, caminar suposa quelcom més. Nietzsche no feia una altra cosa per les muntanyes suïsses. Fins i tot té un llibre deliciós titulat El caminant i la seva ombra. Crec que és allí on diu que no t'has de refiar mai d'una idea que se t'hagi acudit assegut. Pessoa (per citar un altre mestre) solia escriure dempeus. Quan camino noto que les neurones funcionen millor, oblido les cames, el paisatge, i la meva ment discorre lliure, més clara, més nítida. Coses que abans no aconseguia desembrollar, caminant se'm descabdellen. Sempre he fet el mateix: davant d'un problema, d'una aporia, d'un atzucac... m'he aixecat i m'he posat a caminar. Escriure és caminar amb les paraules, però jo us recomano caminar amb les cames. Caminant trobareu la solució de tot plegat.