¿Quan es mor un blogger...?

¿Quan es mor un blogger l'últim post és una esquela?

I am thinking of aurochs and angels...

I am thinking of aurochs and angels, the secret of durable pigments, prophetic sonnets, the refuge of art. And this is the only immortality you and I may share, my Lolita.

Amb aquestes paraules clou Nabokov la seva obra mestra. Nosaltres encara hem de trobar les paraules per a descriure el que hem viscut, el que vam viure anit a l’Oracle, el que viurem si som prou valents, si ens deixem endur per aquesta sang flagrant que res no sap de límits ni de morals…

I'm a secular human being...

I'm a secular human being... No us perdeu per res del món aquest document excepcional: les declaracions d'una dona amb un parell d'ovaris ben posats. Cinc minuts de veritat. Feu-lo córrer.

Via Una temporada en el infierno

No lloverá...

No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos... Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final.

Liebeserklärung...

Liebeserklärung
(bei der aber der Dichter in eine Grube fiel)

Oh Wunder! Fliegt er noch?
Er steigt empor, und seine Flügel ruhn?
Was hebt und trägt ihn doch?
Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun?

Gleich Stern und Ewigkeit
Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht,
Mitleidig selbst dem Neid –:
Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht!

Oh Vogel Albatross!
Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich.
Ich dachte dein: da floss
Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich!

Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei


Declaració d’amor
(per la qual el poeta caigué en un forat)

Oh meravella! Encara vola?
S’enlaira i reposen les seves ales?
Què l’eleva i sustenta?
Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència?

Com estel i eternitat
Ara viu en l’altura, fugint de la vida,
Compadint-se amb l’enveja:
I alterós ha volat el que ha vist el seu planar!

Oh, tu, ocell Albatros!
M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal.
Vaig pensar-te: s’escolaren
Una llàgrima rere l’altra, -Sí, t’estimo!

Friedrich Nietzsche, Cançons del Príncep Vogelfrei

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal...

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal al Palau de la Música. De gom a gom. Impressionant. Sense paraules... (¿O què et pensaves, que jo no sabia fer posts lacònics i críptics com els teus?)

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...

Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.

He estat una hora amb Jordi Herralde...

He estat una hora amb Jordi Herralde, aquesta tarda, de cinc a sis, al seu despatx d'Anagrama, carrer Pedró de la Creu, 58. En el proper post escriuré la crònica d'aquesta històrica entrevista. Subal: no te la perdis per res del món. Hem parlat de Bolaño i de moltes més coses...

M'entrevisten via mail...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera, blogs de referència, etc. Responc això:

Tothom pot obrir un blog, però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític, ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals, ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot. Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com. Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ. Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents. Col·lecciono insults (la gent és molt poc original en aquest sentit: solen ser "anònims", púrria fracassada, ressentida, amargada...). És qüestió de no cometre certs errors l’experiència dels quals m’ha ensenyat que poden ser fatídics. ¿Referències? A ENTRELLUM m'he pres la molèstia de posar una llista d’enllaços a altres blogs. La clau és la continuïtat. Cal sovintejar el postejament. O t’ho prens seriosament o plegues. És molt més que una moda. És tota una filosofia literària: escriure digitalment suposa un repte diari. Els textos llargs em posen nerviós. Són sospitosos. Els trobo tan artificials com una novel·la. Un text ha de poder ser llegit d’un sol cop. La poesia és superior a qualsevol altre gènere perquè economitza la paraula densificant el sentit. Un post és una píndola literària que tendeix a l’aforística. Et permet el complement de la imatge i del so, l’amplificació hipertextual, musical, etc. La mera paraula s’enriqueix oferint al ciberlector un paisatge més atractiu. Vaig començar el primer dia de l’any 2004 i (tret de les vacances i crisis diverses) he continuat bloguejant fins al dia d’avui. I així seguiré. El material blogogràfic el puc reciclar aprofitant-lo per a guanyar premis i publicar llibres de paper, però on em sento més còmode, més lliure, més jo, és en el blog. Un gran invent.

Una estructura política que no troba diners per publicar les obres completes de Blai Bonet no mereix que cap bulldozer respecti la seva integritat. Comentari anònim

Curiosa la teoria del senyor Carol...

Curiosa la teoria del Sr. Carol exposada aquest dilluns a la seva columna de LV. Segons ell, un bloc és un blog que no admet comentaris. I es queda tan ample. O sigui, d'acord amb aquesta caroliana definició, ENTRELLUM seria un bloc en comptes d'un blog, un bloc "ideològicament entotsolat" (que així és com es tradueix al català ensimismado). Pues va a ser que no.

El debat ja fa dies que bull. La proposta que defenso és clara (malgrat Termcats i Vilawebs):

1. La paraula "bloc" no és adient perquè es pot confondre amb el bloc de notes de tota la vida. Escriguem, doncs, weblog o blog per anomenar el quadern de bitàcola digital o ciberdietari.
2. El verb que derivaria de "bloc" seria "bloquejar", que és inacceptable per motius obvis. Escriguem, doncs, bloguejar per a expressar l'acció d'escriure en un blog. També val postejar.
   
3. El que blogueja (que no "bloqueja") no pot ser el "bloquer" o la "bloquera" (tampoc "bloguista"), sinó el blogger, el bloguer o la bloguera. Hom pot admetre també blogaire.
4. L'univers dels blogs és la blogosfera, que no la "blocosfera". En el cas concret dels blogs escrits en català, millor anomenar-la catosfera. [Molèstia apart, aquest terme me'l vaig inventar jo]
5. Us podeu passar pel forro els quatre punts anteriors i fer els que us roti, però després no us queixeu si us quedeu "bloquejats"...

Tocant al tema dels comentaris, val a dir que el Sr. Carol pixa fora de test. Un blog és un blog amb comentaris o sense. El blogmestre decideix si vol o no vol que els ciberlectors (bloglectors) diguin la seva. L'opció dels comentaris és perillosa. La gent no s'autocontrola. Els anònims ho emmerden tot. Un blog no és millor ni més "lliure" perquè deixi o no deixi posar comentaris. Només cal llegir els comentaris de la majoria de blogs per a comprovar que tampoc no ens perdem res si desactivem aquesta opció. Les "màgiques respostes" que tan mitifica el Sr. Carol solen ser ràpides i irreflexives, és a dir, trivials, quan no són impertinents.

La primera conclusió és que alguns periodistes de paper farien bé documentant-se si volen parlar de realitats (o virtualitats) que desconeixen. La segona conclusió és que alguns encara confonen la "llibertat" amb fer-se pets en públic.

Hi ha un paio a Guayaquil...

Hi ha un paio a Guayaquil (Ecuador), un tal Jorge Luis, que visita sovint ENTRELLUM. No recordo si el vaig descobrir gràcies al comptador o a Technorati. Té un blog (poc actualitzat i poc visitat) titulat ¿ENTONCES? Reflexiones de lo cotidiano. El va començar a escriure cinc dies després que jo. El més curiós del cas és que a la llista d'enllaços (si vas a leer, lee bien) hi ha posat ENTRELLUM. No sé qui és aquest senyor. No el conec de res. M'ha intentat involucrar (sense èxit) en una cadena d'aquestes que corren per la xarxa: Cinco extraños hábitos propios. Fa un mes li vaig deixar un comentari dient-li que m'estranyava que m'hagués enllaçat i demanant-li si llegia el català. Em va enviar un mail... (un mail que no trobo i que tampoc no aclaria res). He arribat a la conclusió que va escollir uns quants blogs a l'atzar per a enllaçar-los amb el seu, i a mi em va tocar la rifa. Ho dic perquè també enllaça un blog francès (força interessant) el blogmestre del qual també li va deixar un comentari: je tenais à vous remercier pour le lien. Total, que aquestes coses passen, i són divertides. Em satisfà saber que hi ha un entrellumaire en els confins d'ultramar. Avui li dedico aquest post. Va por ti, Jorge Luis!

Parlant de la química de l'amor...

Parlant de la química de l'amor, Adolf Tobeña diu que "les històries no s'acaben mai" (Presència, núm. 1773, p. 14)

Melangiosa ressaca, instants suprems que resten en l'atol de la memòria, aigua nítida blauturquesa en la qual ens capbussem quan ens ofega la inclemència de l'ara i de l'aquí, refugi privat, llacuna intacta que serva el secret d'aquell perfum inoblidable que ens acompanyarà sempre... Sempre.

Les grans històries d'amor no poden ser contades.

F. F. G. "Bon català: defensor de les llibertats de la terra" IN MEMORIAM (Gràcies Enric!)

El vertigen...

El vertigen de tantes visites. Quan els arbres no ens deixin veure el bosc, aparcarem la política i tornarem a la poesia. Vivim un moment històric. Acabo d'escriure una frase idiota. Tots els moments són històrics. Sí, però no tots els moments surten als llibres d'història. La història l'escriuen sempre els vencedors. Aquesta frase no és meva. És un tòpic. ¿Qui va guanyar dissabte? El Barça. No, em refereixo a la manifestació. Ah. Hi ha un partit polític que vol rendibilitzar-ho... Els seus acòlits estan pletòrics. Rodolí. ¿Sempre hi ha d'haver vencedors i vençuts? Puta història humana. Volia escriure un ciberdietari filosoficopoètic amb un to intimista, elegant, minimalista, i no sé quants ismes més; i resulta que, per fas o per nefas (tu i les teves llatinades!), torno a recaure en el pitjor estimball possible: la política. Disculpeu, amables lectors. Intentaré que no torni a passar, però no us prometo res. La carn és dèbil... i l'ànima molt fràgil.

Hi ha blogs i blogs

Plou...

Plou. Si ERC no aconsegueix (malgrat haver capitalitzat la manifestació d'ahir) l'Estatut que somia, i acaba dient NO, aleshores ha de deixar el Govern. Qualsevol altra opció és pura incoherència política. No es pot estar al Govern i, alhora, rere la pancarta. La quadratura del cercle. ERC ha de deixar el Tripartit per "dignitat", convocar eleccions i esperar (somiar) que tota la gentada que hi havia ahir a la manifestació voti les seves sigles. Que parli la veritable democràcia: la de les urnes. Així de simple. Ja no plou.

Pero ahí no acaba todo, porque con Esquerra proclamando el eslogan "Vota no, o no votis", el referéndum sobre el Estatut se presenta francamente complicado. Empieza a resultar imaginable una campaña con un presidente de la Generalitat llamando a participar a favor del Estatut y un conseller primer proponiendo lo contrario. Catalunya se situaría por méritos propios en el primer puesto del ranking de repúblicas bananeras, pero eso no ha de asustar a estas alturas al tripartito. JORDI BARBETA

[94] Hasta Toni Ibañez (el fuet de Arcadi durante meses a través de Tros de Quòniam) se ha dado cuenta de que el enfrentamiento propugnado por el nacionalismo catalán radical no lleva a ningún sitio.

Nos lleva al DESASTRE. El talibanismo-ayatolismo de los cachorros d'ERC está fomentando el guerracivilismo catalán. El principal problema de Catalunya no es el PP, sino el cainismo entre CiU y ERC. Un abismo peligrosísimo que no para de crecer. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona en 1939 ya se encontraron el "trabajo" hecho: nos habíamos matado entre nosotros. La Nueva República Bananera CAT cabalga hacia su fin... BLOG DE ARCADI ESPADA

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.

Si no vaig errat...

Si no vaig errat, 70.000 és l'1% de 7.000.000. És una regla de tres simple. Sóc de lletres, però fins aquí arribo. Segons Contrastant, aquesta és la xifra de manifestants que aquesta tarda han recorregut el centre de Barcelona. O sigui: un 1% dels catalans. O sigui: una xifra irrellevant, irrisòria. Algú (començant pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat.

Normal és mediocre...

Normal és mediocre. Normal és bassa d'oli. Normal és fer la viu-viu. Normal és mesocràcia. Normal és panxacontentisme. Normal és Bloom pontificant obvietats indocumentades sobre Llull per tal d'acontentar els que signen el taló. Normal és que l'endemà Porcel es corri de gust ("plaer fàustic" -sic-) a la seva columneta de LV. Normal és que quatre aprofitats utilitzin la cultura per a embutxacar-se diners públics. Normal és que hi hagi sempre els mateixos noms en els jurats dels premis literaris. Normal és que les editorials només pensin en Sant Jordi com els polítics només pensen en les eleccions. Normal és que tot això passi i ens ho empassem sense problemes. Normal és sinònim de vomitiu, i més en literatura. JO EL QUE BUSCO QUAN LLEGEIXO NO SÓN COSES "NORMALS".... per això ja tinc els diaris, la tele, els companys de feina, i la majoria de realitats que m'envolten. O la Literatura és anormal, subnormal o paranormal, o no val la pena. Te la regalo tota.

Avui fa sol...

Avui fa sol i els ametllers floreixen. El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d'un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L'eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen. Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop.

Tanmateix, el dubte creix...

Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum.

Al final de su vida, el filósofo alemán...

Al final de su vida, el filósofo alemán Gunther Anders aseguraba hacer filosofía a partir de los periódicos, considerando sencillamente inmoral dedicarse en tiempos de guerra a leer y comentar a Aristóteles o Heidegger (a los que, en cualquier caso, hay que utilizar y él utilizaba): “un filósofo que solo escribe para filósofos”, decía, “es tan absurdo como un panadero que solo hace pan para otros panaderos”. La filosofía tiene que aliarse modestamente a la poesía, a la historia, a la novela, al panfleto, para contribuir a conseguir ese efecto del que depende ―y vuelvo a la primera pregunta― la salvación de todos y cada uno de nosotros al mismo tiempo: el efecto de hacernos sentir vulnerables. Ya hemos interpretado todas las cosas, ya está todo a la vista, ya ha subido todo a la superficie: ahora de lo que se trata es de que lo que sabemos nos haga daño. Y de que los dañados ―los damnificados― estemos unidos y seamos cada vez más.

Santiago Alba Rico

Marina ho anomena "hacer filosofía del presente", és a dir, ocupar-se de l'actualitat. Però no estic segur que, com afirma Alba, el coneixement de les coses ens faci més vulnerables. La filosofia pot esdevenir consol, escut, armilla... L'efecte del saber no és pas la debilitat, la vulnerabilitat, sinó tot el contrari. Conèixer la veritat ens enforteix. L'escepticisme augmenta a còpia d'experiències. No hi ha "salvació" possible, ni individual ni col·lectiva. Aquesta terminologia religiosa és inacceptable. La filosofia es queda curta sempre, perquè la mera raó no és capaç de capir tota la complexitat humana. Només la poesia (que és metafilosofia) aconsegueix, fins a cert punt, aparaular el misteri.