Barcelona a febril, ao sol branco, depois Negro, entre os roxos e rubros do oculto Ocaso que desce, a alba de logo Esperando sempre, porque o canto Em terras catalãs é demorado, passar De trovador, navegante e fado. As águas Do mar Mediterrâneo levam, transparências, Algas, ânforas, o grito da Aquitânia Para o búzio de Gibraltar, ressoante, Que para Sagres fala; erguem-se e bailam As gestas, os campanários, os olhos Amendoados das donzelas, exóticos Mas terrenos, na festa sem fim Dos bruxos e dos santos, casa, pão, Papiro dos lustrais figos da obra, Palmares do céu e raízes dos poços. Ibéria, Catalunha, planície e cume; Nenhures e aqui – do chão agrado algum Amou mais os poetas, os doidos, os errantes.
La meva versió:
Barcelona
Barcelona l'ardorosa, al sol blanc, després Negre, entre els morats i els vermells d'allò ocult Capvespre que davalla, l'albada ulterior Sempre esperant, perquè el cant En terres catalanes és tranquil, pas De trovadors, navegants i destins. Les aigües De la mar Mediterrània porten transparències, Algues, àmfores, el crit d'Aquitània Per al cargol de Gibraltar que ressona, Que a Sagres parla; s'aixequen i ballen les gestes, els campanars, els ulls Ametllats de les donzelles, exòtics però terrenals, en la festa interminable Dels bruixots i dels sants, casa, pa, Papir de llustrosos replecs de l'obra, Palmarès del cel i arrels dels pous. Ibèria, Catalunya, planura i cim; Enlloc i aquí – de la terra que de grat ha estimat més els poetes, els boigs i els errabunds.
Josep Mª Oliver, en nom de Cossetània, ha iniciat l'acte. Hem estat una hora i escaig parlant del llibre i de la nostra experiència amb els blogs. A la taula érem set: Judit, Sani, David, Vicent, Enric, Veí i Toni. Cadascú ha dit la seva i, després, han intervingut altres catosfèrics que estaven entre el públic.
Hi ha moments en els que penses que no t'has equivocat, que totes les decisions i indecisions de la teva vida han estat encertades perquè t'han menat fins aquí, on et trobes ara, satisfet amb el que tens i amb el que fas. Però no és així. Tu saps millor que ningú que has errat el camí moltes vegades. Tu saps millor que ningú que tot plegat és un regal que no et mereixes. La sort t'ha somrigut. Hi penses aquesta plàcida nit de juliol al jardí mentre els cargols corren sobre la gespa i les estrelles espurnegen enmig de la foscor. Hi penses al costat dels bambús, conscient que no hi ha seguretats absolutes ni certeses definitives. El món gira i la sang corre. Les onades també estimen l'horitzó.
Quaderns va ser un dels blogs més interessants de la primera fornada catosfèrica. El seu autor -el quadernícolaAntoni Ferrando, que viu a Praga- va decidir plegar a finals de 2006. Ara m'assabento que el bo i millor d'aquell blog s'ha convertit en un llibre: Per què tot és una merda? (un títol massa comercial i amb el que discrepo profundament). Un altre blook, doncs, que s'afegeix a la llista cada cop més gran d'obres digitals que acaben empastifant la cel·lulosa. El blogaire adormit es desperta amb un blog nou que serveix per a promocionar el llibre. Ben retornat i molta sort!
A cloudy day. A l'hora del break, en Jaume (profe de tecno), en Carles (profe de música) i servidor (profe de filo) fem cap a la millor orxateria de Mataró: Verdú, a la Riera, davant de l'Ajuntament. Boníssima. On hi hagi una autèntica orxata feta artesanalment, que es treguin les Chufis i altres succedanis industrials. Em penso que hi tornarem. Jo sóc un fanàtic de l'orxata, sobretot a l'estiu. És una de les meves begudes preferides. L'esmorzar perfecte per a mi és una ensaïmada mallorquina acompanyada d'orxata valenciana. Busco orxata al diccionari d'anglès i em trobo això: Cold drink made from tiger nuts. Curiosa manera d'anomenar les xufes. En un altre diccionari trobo que la xufla l'anomenen earth almond. Nut també significa sonat, guillat. O sigui, que en anglès hi ha almenys quatre maneres de dir boig: fool, crazy, mad i nut. Acabem el matí amb la lletra (lyrics) d'aquesta cançó...
Sóc al bar que hi ha davant de l'EOI (Cafeteria Pilar). Compro una ampolla petita d'aigua per emportar (Cabreiroá). Segon dia de classe. Tinc dues alternatives per venir des de casa: la ruta interior per La Roca o la que va per la costa. Ambdues opcions tenen la mateixa distància, uns 25 km. Mitja hora de camí. Sens dubte, la que més m'agrada és la marítima.
Enfilo els revolts de Font de Cera i de seguida sóc al capdamunt del port. La visió del mar des d'allí és com una alenada de vida. Alella, El Masnou, Premià, Vilassar, Cabrera i Mataró.
¿Què té la mar que ens encisa tant? Potser conté tot el que ens manca a nosaltres: la grandesa, la transparència, la pregonesa... Potser és només un mirall on aboquem els nostres somnis impossibles. Quin privilegi poder veure-la cada dia.
La professora arriba amb una puntualitat britànica. Avui estreno un bloc d'espiral metàl·lica amb tapes de color taronja.
Primer matí del curs intensiu d'anglès a l'EOI de Mataró. Seran quatre hores tots els matins laborables de juliol fins al dia 25. A l'aula hi ha una vintena persones, la majoria dones. Durant el curs som professors, però ara fem d'alumnes. Perquè després alguns capsigranys ens retreguin que fem massa vacances! En comptes d'estar a la platja o a la piscina, hem decidit continuar d'aquesta manera la nostra formació permanent.
A l'hora del break m'acosto a la llibreria Robafaves on compro el llibre recomanat per al curs i un altre llibre. No em costa gaire trobar LCL. Torno a l'aula 33. Prenc apunts, faig exercicis, repasso verbs, intento copsar el que diu la professora...
Acabo de censurar aquest comentari que un tal arras ha deixat a les 7:06 al post anterior:
El llastimós és que hi hagi gent com vosaltres que no entén res de tot això. ¿Per què no es pot dir VIVA ESPAÑA? ¿Tant de mal us fa viure en un pais que es diu ESPAÑA? Marxeu, doncs. Però ben lluny. I deixeu de molestar.
Ara el reprodueixo aquí perquè considero que el seu contingut és d'una gravetat extrema. Llegiu-lo vàries vegades, mediteu-lo amb calma... (Achtung: no està escrit en castellà, important detall)
¿On se suposa que hauríem de marxar aquesta vegada? Jo ho tinc claríssim.
M'hauria de reprimir. Escriure en calent és desaconsellable. He fugit del Casal com he fugit del bar del Nico. Fins a l'últim minut tenia l'esperança de què la selecció alemanya marqués un gol. Res. Todo mi gozo en un pozo, com diuen els guanyadors de l'Eurocopa. Mai no havia vist banderetes espanyoles al meu poble. Banderetes i petards i botzines i crits energumènics. Tot alhora. Quina creu. Toco pirandó i m'esbravo en el Twitter. Això és el que hi ha. Això és el que tenim. I Montilla president. I els botiflers ben endollats. Em sento desubicat. Em sento deprimit. Demà tornarà a sortir el sol i Catalunya serà una mica menys catalana... Què ens queda? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.
Ells tenen seleccions nacionals (Deutschland über Alles!), el control de la majoria de mitjans de comunicació (i ara més que han liquidat en Bassas), la complicitat del botiflerisme i de la immigració (l'antiga i la nova), tota la maquinària de l'Estat (Constitución & Ejército) i la clau de la caixa forta (els patacon$$$)... I nosaltres què tenim? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera.
Llegeixo Miller. Escolto The Cure. La fragància de les flors de la magnòlia és tan intensa que sembla irreal. Avui he cobrat i això significa més felicitat. La literatura és un artefacte massa artificial. Les coses fonamentals de la vida no poden ser aparaulades.
No te'n refiïs mai, de la gent que està massa preocupada per les vides alienes. Són gent buida, sense vida interior, és a dir, gent perillosa. Cal anar més enllà del "viu i deixa viure". Cal emmascarar-se una mica més cada dia fins que ningú no sigui capaç d'intuir quina és la teva veritable vida. La gent sospita de la llibertat aliena i té por de la llibertat pròpia. Els que volen conèixer-te són tots uns lliberticides. Cal respectar el misteri de l'altre i aprendre a conviure amb la seva incògnita. Que tothom et desconegui.
Diguem que, amb els anys, descobreixes que la vida és com és i que tu ets com ets i que, t'hi posis com t'hi posis, no hi ha gran cosa a fer tret d'imaginar nous escenaris i noves maneres versemblants d'evitar l'avorriment i la tristesa. Aquesta és la nostra petita lluita. Aquest és el Gran Repte.
"Res de desafiaments a la plebs, res de giràndoles per al riure o la ràbia dels inferiors. La superioritat no s'emmascara de pallasso; és de renúncia i de silenci que es vesteix."
A les 7 ja estic despert. Agafo la moto i me'n vaig cap a Can Teixidó. Passo sota la via del tren i em trobo la mar al davant, tota per a mi. La platja deserta. Alguna persona fent fúting. El sol comença a elevar-se per l'horitzó, un sol encara inofensiu. Camino una mica fins al meu racó predilecte, entre unes roques plenes d'algues i musclos petits, on hi ha un pany de sorra que simula una minúscula cala. Estic ben sol. M'agrada la platja a l'hivern i, sobretot, quan no hi ha gent. Aquest estiu he descobert que puc venir a primera hora i gaudir-la igualment. Quan, dintre de dues hores, això comenci a omplir-se, jo marxaré. Escric a la Moleskine tot recolzant l'esquena en una roca, amb els peus mig ensorrats, deixant que les onades em llepin els peus... La mar llampurneja diamantada. Veig els pals dels vaixells que s'estan al recer del port d'Ocata. De tant en tant passa un tren. Ara mateix podria oblidar-ho tot: el meu nom, tot el que he fet i tot el que sóc... Podria oblidar que existeixen rutines, normes obligacions; oblidar que hi ha problemes que cal resoldre. Ara mateix només l'escuma, la remor de l'aigua que es bat contra les roques, la meva pell molla, brillant, l'horitzó -aquesta línia rectíssima. Ara només el cel ras, aquest anar i venir de la vida insignificant, aquest surar sense esforç, sense esperar res tret del raig de sol que m'acarona... L'aigua transparent en la qual em submergeixo (primer freda i després amiga) m'ensenya que cal ser transparent. Un altre avió cap al Prat. Un altre tren. Ciclistes. Al fons, la torre de la tèrmica i la muntanya de Montjuïc. Sí, podria oblidar-ho tot ara mateix, oblidar que sé escriure, oblidar la cal·ligrafia dels dies passats que m'han portat fins aquí...
Ahir aquest parell de dos van fer 20 anys. El de l'esquerra és el Sergi i el de la dreta el Xavi. Són els nebots més grans que tinc els quals, cosa curiosa, van decidir nàixer el mateix dia. Ho vam celebrar amb un dinar familiar on no van faltar ni els caragols a la llauna ni els canalons de la matrona Cecília. La família no para de créixer. Un nou nét està en camí i alguns ja comencen a portar la xicota... El menjador de Ca n'Ibanyes se'ns ha quedat petit.
