Tothom pot obrir un blog...

Tothom pot obrir un blog. Tothom pot guanyar un premi. Tothom pot publicar un llibre. El que no pot fer tothom és enganyar tothom durant gaire temps, perquè el temps és el jutge més implacable. El temps acaba posant a cadascú al seu lloc, quan no ho esborra tot sense deixar rastre.

És perquè floreixen les acàcies...

És perque floreixen les acàcies
Que perdo la fe en l’hivern
Com perdo la fe en tu, en mi,
En nosaltres, la fe en la
Humanitat sencera, en el futur
Que ens espera, en els déus
Que vam enderrocar sense tenir
Alternatives tret d’aquesta
Intempèrie de cossos i objectes
Que es consumeixen sense aturall.

És perquè floreixen les acàcies
Que perdo la fe en el verb
Que ens salvaria del desastre
Si no fos un verb corcat,
Massa aombrat pels segles.

I resto així: despullat, indefens,
Desprovist de qualsevol recer,
Com un nadó acabat de néixer
Que balbuceja les beceroles
D’una altra aurora inclement.

Ella t'espera al llit...

Ella t’espera al llit. No hi ha res més important que això. No hi pot haver res més important que això. No hi hauria d’haver res més important que això.

Ella t’espera al llit amb les dents netes, el pijama posat, el llum de la tauleta de nit encès...

¿Es pot saber què fas aquí engiponant versos?

Ella t’espera al llit com l’eternitat espera el retorn de les mateixes coses sempre idèntiques, perquè sempre hi ha algú que espera algú en algun moment, al llit o en qualsevol altre indret decent o indecent, que res no és més etern que l’esperança eterna.

Ella t’espera al llit.

¿Què esperes tu?

Llegint el llibre...

Llegint el llibre que em van regalar per Sant Jordi (Paisatges d'infantesa de Ramon Bufí, Edit. Granollers, 2006), descobreixo que Dolores Ibárruri (La Pasionaria) durant la Guerra Civil va tenir com a quarter general la masia de can Morera, al poble de Vallromanes (Vallès Oriental). Bufí, fill dels últims masovers d'aquella masia, explica a la p. 80 que, mentre el seu pare era al front, a Flix, lluitant a la banda republicana...

La meva mare i jo, que tenia mesos, estàvem sols. Considerant la situació del moment, va ser una gran sort que la senyora Ibárruri romangués allà. Deia la mare que la van tractar generosament, i mai li va faltar res: li donaven pots de llet condensada, pa blanc, xocolata, galetes, etc. A canvi, ella matava algun conill o pollastre del galliner i el preparava a punt de rostir. D'aquesta manera la mare va poder passar tot el temps esperant el pare de manera una mica més suportable i acompanyada, tenint a la vora tota aquella gent.

Bufí, a continuació, relata una anècdota molt graciosa:

La senyora Dolores Ibárruri, no la recordo físicament, però sí que puc explicar, segons el meu cosí Joan Bufí, deu anys més gran, que un dia, anant ell i jo a portar el berenar al pare a l'hort, amb un cistell rodó, agafant-lo tots dos per una nansa, quan passàvem per la vora de la torre castell de can Morera, la senyora Ibárruri va sortir a la balconada, rematada amb unes copes, i de cop i volta es va posar a cridar-me, dient-me: "Niño, niño, enséñame la lengua y te daré un caramelo!" Jo devia tenir tres o quatre anys, i -ai, senyor!- amb la innocència de l'edat li vaig fer un llangot. Ella va complir el tracte i em va tirar un grapat de caramels. I vàrem tocar el dos a corre-cuita.

Fixeu-vos que, al paràgraf anterior, havia dit que son pare era al front i ara diu que era a l'hort. La fràgil memòria d'un septuagenari, i més quan els records són de segona mà. He cercat "La Pasionaria + Vallromanes" i no he trobat cap rastre (encara) que verifiqui l'estada de la il·lustre senyora al meu poble. M'agradaria que fos veritat. Si algú em pot ajudar, li estaria molt agraït.

D'aquella grandiosa masia ("a les quatre cantonades s'aixecaven unes torres quadrades rematades amb unes copes, que li donaven un aspecte de castell") no en queda gaire res perquè fou enderrocada. Només un parell de pilars amb alguna rajola trencada; el nom (Mas Morera) que ara ho és d'una urbanització; i l'alzina centenària, majestuosa, vora la Rambla, que sobreviu a la desfeta implacable del temps. On hi havia el llac amb barques han fet la nova escola.

L'obra d'en Bufí és un valuós testimoni d'un món a pagès que ha passat avall. A Vallromanes ja no queden pagesos. El lèxic és molt ric. He anotat algunes paraules:

fanga, rompí, magalló, selló, sofra, retranga, ventrera, esclopet, garba, garbera, vencill, modolons, escabrar, xopet, xarbotar, estanyar, lluquet, naspre, enasprar, crestall, mocadera, rostillons, xaragall, bossell, galleret, gafarró, espinyar, escó...

Totes elles dormen la polsosa son del diccionari. Llengotes de la memòria.

Technorati claim

Technorati Profile

Visc envoltat de glicines...

Visc envoltat de glicines. Davant del bosc. Parrupegen les tórtores. Rauca la reineta quan el sol es pon. Els rossinyols no em deixen dormir. També tinc algun veí malparit, com tothom.

Fa bonança. Contemplo els núvols i sóc feliç. Com avui, que a penes es mouen i semblen penjats d’un fil invisible. El brogit d’un avió. El món estantís.

Escric tot això amb el portàtil sobre les cames. Encara li queda mitja bateria.

Amigos: La muerte por intoxicacion de Cianuro, es como ponerte una bolsa de plástico en la cabeza, se produce por asfixia química, el Cianuro acompleja químicamente el hierro de los glóbulos rojos de la sangre y no permiten el intercambio de oxígeno a nivel celular, por lo tanto es como no tener oxígeno, la persona de poner azul , de ahi viene el termono de Cianótico, de en los bebes que se ponen azules, es una muerte terrible y irreversible, dado que no hay antídotos ni forma de revertir el proceso, y no se pierde la conciencia, eso que se dice que es rápida y sin dolor no es cierto, el organismo en su desesperacion por "respirar" rompe los capilares pulmonares y del estómago, produciendo hemorragias internas y infartos masivos, si bien son sólo 5 a 8 minutos, deben ser terrribles y sumamente desesperantes.

No les recomiendo el Método.
Saludos a todos.

Un weblog entretingut. No et perdis els comentaris.

Els companys del Departament de Llengües...

Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d'UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat:

Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenciar, vaig treure les oposicions, i vaig començar a donar classes. Ja fa 17 cursos que em guanyo les garrofes així. Per Sant Jordi de 1989 (l’any que vaig començar a treballar) vaig presentar-me a un premi literari amb un sonet titulat Montornejar. I vaig guanyar. Ho explico a la p. 45 d’UCP:

¿Voleu un sonet? ¿Un sonet de debò? En vaig fer un quan era adolescent. Començava així:

Sentir-me afalagat per ta grandesa,

trucar a la porta fort del teu repòs,

obrir tota la pell, la carn i l’os,

i descobrir-te plena de bellesa.

Etcètera. Em van donar el primer premi Sant Jordi de poesia en un poble de mala mort. Un taló de vint mil pessetes. Cent vint euros per catorze versos, o sigui, uns vuit euros i mig per vers. Aquell diumenge de l’any 1989 vaig decidir que em dedicaria en cos i ànima a la literatura.

I així ha estat. Casat amb la filosofia, la literatura ha estat la meva amant tots aquests anys. Vull dir que una cosa no treu l’altra. Fet i fet, com deia i practicava Nietzsche, la filosofia i la poesia són germanes, si més no cosines germanes. Tant el filòsof com el poeta fan anar la Paraula, el Logos, que és allò que ens fa humans. Les paraules que ens serveixen per a comunicar-nos tenen també un misteri al seu interior, alguna cosa que ens atreu, que ens roba el cor. De seguida vaig sentir-me lletra-ferit, és a dir, ferit per les lletres, víctima d’aquest encís que contenen les paraules, atret sense remei per la literatura. Són els anys de lectura intensa. La descoberta d’autors que m’ensenyen mons nous. Els llibres ens fan més lliures. No hi ha res més lliure que l'escriptura: el full en blanc com a horitzó absolut. Escriure i viure no són coses diferents. Cal escriviure: convertir cada minut, cada segon de la teva vida en matèria literària. La ficció i la realitat són dues cares de la mateixa moneda. Els poetes no són éssers estranys, frikis… Nietzsche (que ja és la segona vegada que cito i que és l'autor que ara mateix estic explicant a 2n. de BTX), al Zarathustra, diu que s’avergonyeix de ser encara poeta… (p. 22 d’UCP):

Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss! Jo també m’avergonyeixo, però ¿quina altra cosa podem ser en aquests temps de misèria? ¿Futbolistes? ¿Toreros? ¿Models de pasarel·la? ¿Púrria televisiva i televident? La nova barbàrie amenaça la fràgil estabilitat del sistema. Educació secundària obligatòria perquè ningú no llegeixi ni escrigui res. SMS, mails, messenger, apòcopes, criptolectes, nicks, guai, tio, xungo, mola, patètic... ¿En quin moment la televisió –altar domèstic postmodern– va deixar d'acollir gent intel·ligent, formada i amb talent, per a omplir-se de someres asiliconades i aquesta legió insofrible de gàrruls analfabets? ¿En quin moment les masses van assaltar els platós per a occir Plató i entronitzar la Barbie-Barbàrie? ¿En quin moment, mon dieu, els pastors van esdevenir alcaldes, les perruqueres oracles, les presentadores de telenotícies princeses i els taxistes presidents del govern? Jo no me’n sé avenir. No tinc mòbil. No el necessito. L’altre dia, en una conversa, algú va insinuar que el meu cas era clínic. Poeta i sense mòbil, mon dieu, quin escàndol. ¿Ho curen això, els psiquiatres? D’ençà que els mamelucs van crucificar l’últim sòcrates que quedava, a l’àgora sovintegen els camells. ¿Tu de què vas, imbècil? Si em tornes a mirar així et fotré un jec d’hòsties que no et reconeixerà ni la mare que et va parir. Tros de quòniam és l’insult que més m’agrada. Massa intel·lectual per al meu gust pitecantròpic. ¿Què dius, que no t’has llegit el Codi da Vinci? És una passada. Jesús s’ho feia amb la Magdalena, com Proust.

Pensament. Paraula. Ironia. Joc. Llibertat. La literatura ens permet d'establir un cert distanciament amb la realitat perquè la realitat no ens aclapari. Escriure no és una fugida, sinó una manera d’ultraviure, de sobreposar-se a la prosaica realitat quotidiana, sovint massa avorrida i banal.

Fixeu-vos: Són les vuit del matí i estem a l’aula B-8 fent un examen… ¿Voleu res més destrempador? Els alumnes estan en silenci, escrivint, i el profe (que sóc jo) mira per la finestra… Aleshores, de sobte, apareix la Inspiració, i la Musa em dicta aquest poema… (p. 52 d’UCP):

El sol del matí acarona les fulles grogues. Els vidres entelats de l'aula oculten la tardor. No escriguis més gargots en el paper, deixa-ho córrer. Que la vida és com el rou que s'evapora. Somia que ets lliure. Somia que algú t'escriu un poema. El sol del matí acarona els núvols flonjos del cel. Els teus cabells esbullats, la teva mirada obscura. No parlis, no riguis, no pensis. Que la vida és com la mel al bany maria. Somia que voles. Somia que algú et diu que t'estima. El sol del matí acarona la sendera del silenci.

L’endemà vaig llegir el poema als alumnes. Em van aplaudir! El vaig voler incloure en aquest llibre a tall d’homenatge, i a ells va dedicat. Moltes coses que escric les escric aquí, entre classe i classe, a les hores de guàrdia, als exàmens... Aquesta feina, encara que sembli mentida, és una font contínua i inesgotable d’inspiració, perquè tractes amb persones, perquè són moltes hores interactuant amb els altres, ensenyant i aprenent.

El fet d’escriure… L’esclavatge de les paraules. (p. 42 d’UCP):

Sé que, tard o d’hora, aconseguiré sobreviure sense l’addicció de les paraules. La grafomania és una malaltia d’allò més vergonyosa. Intento imaginar com seria la meva vida sense aquesta fastigosa infecció grafològica. Contemplo les persones que no tenen cap necessitat d’embrutar papers ni pantalles, i els envejo de tot cor. Jo no vull ser escriptor. No puc comprendre que hi hagi algú que desitgi aquesta malura, aquest patiment diari, aquest esclavatge crònic. Desparauladament viuria molt millor. Segur. El cas és que em veig impel·lit a traduir-ho tot verbalment, literàriament, talment un Sísif que s’enfila muntanya amunt tot sabent que el seu esforç serà endebades. La condemna literària. La gàbia del mots. Com si la realitat fos un abecedari que cal engrunar, esgranar, copiar, esborrar, llegir i rellegir fins a la sacietat. N’estic tip, fart d’aquesta comèdia.

La comèdia de lletrejar, altrament dita Literatura. Si no em fes feliç llegir i escriure, ja faria temps que ho hagués deixat.

Encara guardo la capsa de sabates plena de prospectes. De vegades, li trec la pols i l’obro… I la torno a desar. Havia de ser metge, havia de ser filòsof… I ja veieu en què m’he convertit. Ara tinc una altra capsa de sabates en la qual guardo els poemes que escric. Al capdavall, viure és col·leccionar derrotes com la serp que es despulla cada any i abandona les pells resseques a la vora del camí… Viure és passar pàgina cada dia. Escriure la vida, escriviure-la, és potser la forma més humana d’estar aquí.

veus discrepants

A l'insti celebrarem Sant Jordi...

A l'insti celebrarem Sant Jordi aquest dimecres dia 26. Farem un acte de lliurament de premis amb els alumnes que han participat al concurs literari. El plat fort d'aquest acte és un recital multilingüe. Escoltarem totes les llengües d'origen dels alumnes que hi ha al centre (i alguna més): rus, àrab, xinès, japonès, grec antic, grec modern, llatí, anglès, francès, alemany, italià, portuguès, occità, basc... Amb les corresponents traduccions al català i al castellà. Ho recitaran ells mateixos. Tot molt forumesc.

Avui, a l'hora de l'esbarjo, hem fet l'assaig general. M'he emocionat en sentir Hai, un nano de dotze anys acabat d'arribar fa a penes sis mesos, recitant un fragment del Dao De Jing de Laozi. El problema és que Hai sap llegir-lo, però no sap traduir-lo. Vaig treure el fragment d'una edició en català feta l'any 1984 per Edicions Aquari. La traducció és d'Antoni Roig. No sabem si aquests ideogrames corresponen a la pàgina traduïda del costat (capítol XXXV):

Allò que s'até a la Gran Forma, trobarà la plenitud;
Viurà en pau, en salut i en harmonia.
Músiques i regals fan deturar el caminant;
Però Tao és tan pur que no té ni gust:
Si el contemplem, no el podem veure;
Si l'escoltem, no arribem a sentir-lo.
Però si bevem d'ell, mai no s'esgotarà.

El misteri del Tao.

No pots voler-ho tot...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que...

“UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”...

O que vols ...

“Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.

Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!

Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

Un altre premi...

Un altre premi

Un altre llibre (*)

Un altre esglaó

I (PER FI!) una foto que em fa justícia

Feliç Sant Jordi!

A l'Especial Sant Jordi 2006...

A l'Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia, en el número 21 de la llista, apareix Una certa penombra, l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat.

Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.

No miro la tele...

No miro la tele ni llegeixo diaris, tret d'alguns moments puntuals en què no puc evitar-ho; com avui, que he enxampat LV i m'he quedat garratibat amb l'article de Francesc-Marc Álvaro a la p. 15, titulat Ovni perdido en un agujero negro. Us el recomano. Frase antològica:

Hoy, el Gobierno catalán es una nave ruidosa extraviada en un punto remoto entre la atmósfera de Dune y el campo gravitatorio del Planeta Fantasma.

Giro pàgina i, sota la foto de Jordi William Carnes (flamant conseller d'Agricultura que substitueix l'ínclit Siurana lleidatà), llegeixo:

Un detalle más: William es masón.

I acaba dient que la Mieras (una altra ínclita exconsellera que ja durava massa) també ho és, de maçona, la qual cosa demostra fefaentment la imparable i vertiginosa decadència d'aquesta secta tronada. Ai, La Maçoneria! Estem ben apanyats. La politiqueta d'aquest país oscil·la entre l'opusisme peper i el maçonisme sociata, o sigui, entre el foc i la brasa, que no sé què és pitjor. Maragall és El Gran Arquitecte d'aquest univers marcià, factòtum que treu i fica consellers com qui mou las figurillas de su tripulación porque piensa llegar sano y salvo a los encuentros en la tercera fase (F-M Álvaro again, avui tan inspirat).

No em veig amb cor de passar més pàgines... Marcians, maçons... Ui, ¿qui entrevistaran a La Contra? Un pirat que es diu Luna (sic), exseminarista, consumidor reincident d'ayahuasca... Al·lucinogen i al·lucinant.

Monzó la clava a la p. 24: Amor de madre (no pas la Manuela)

Bon article de Carlos Sentís a la p. 25. Parla dels rossinyols. Si vol escoltar la cantúria rossinyolenca, que foti el camp de la urbs i vingui al meu poble. Els rossinyols no ens deixen dormir!!

Fins i tot les necrològiques (p. 32) tenen gràcia.

Res, que LV d'avui és una veritable peça de col·leccionista. No us la perdeu. I tot per un miserable euro. Em penso que la miraré més sovint.

El viatge definitiu...

EL VIATGE DEFINITIU

I jo me n'aniré. I cantant els ocells romandran;
i romandrà el meu hort amb el seu arbre verd,
i el seu pou blanc.

Totes les tardes el cel serà blau i plàcid,
i tocaran, com toquen aquesta tarda,
les campanes del campanar.

Moriran aquells que m'estimaren;
i el poble es renovellarà cada any;
i en el racó d'aquell meu hort florit i emblanquinat,
el meu esperit vagarà nostàlgic...

I jo me n'aniré; i estaré sol, sense llar, sense arbre
verd ni pou blanc,
sense cel blau i plàcid...
I cantant els ocells romandran.

Joan Ramon Ximènes


EL VIAJE DEFINITIVO

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón de aquel mi huerto florido y encalado,
mi espiritu errará, nostáljico.

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido...
Y se quedarán los pájaros cantando.

Juan Ramón Jiménez

Si vieras a la que sin ti duerme...

Si vieras a la que sin ti duerme en un jardín en ruinas en la memoria. Allí yo, ebria de mil muertes, hablo de mí conmigo sólo por saber si es verdad que estoy debajo de la hierba. No sé los nombres. ¿A quién le dirás que no sabes? Te deseas otra. La otra que eres se desea otra. ¿Qué pasa en la verde alameda? Pasa que no es verde y ni siquiera hay una alameda. Y ahora juegas a ser esclava para ocultar tu corona ¿otorgada por quién?, ¿quién te ha ungido?, ¿quién te ha consagrado? El invisible pueblo de la memoria más vieja. Perdida por propio designio, has renunciado a tu reino por las cenizas. Quien te hace doler te recuerda antiguos homenajes. No obstante, lloras funestamente y evocas tu locura y hasta quisieras extraerla de ti como si fuese una piedra, a ella, tu solo privilegio. En un muro blanco dibujas las alegorías del reposo, y es siempre una reina loca que yace bajo la luna sobre la triste hierba del viejo jardín. Pero no hables de los jardines, no hables de la luna, no hables de la rosa, no hables del mar. Habla de lo que sabes. Habla de lo que vibra en tu médula y hace luces y sombras en tu mirada, habla del dolor incesante de tus huesos, habla del vértigo, habla de tu respiración, de tu desolación, de tu traición. Es tan oscuro, tan en silencio el proceso a que me obligo. Oh habla del silencio.

Alejandra Pizarnik, Extracción de la piedra de la locura (1968)

Tu no decideixes desitjar...

(segueix d'ahir)

─ Tu no decideixes desitjar, però pots decidir estimar. El desig és un impuls irracional que prové de l’inconscient, mentre que l’amor pot ser un projecte conscient. Em refereixo a l’amor madur, és clar, no pas a l’enamorament passional. L’enamorament és flamarada, foc, avidesa... L’amor, en canvi, és tendresa, calma, voluntat… Si desitges una persona, vols allitar-te amb ella; si l’estimes, el que vols és dormir amb ella i despertar al seu costat. Ets més lliure estimant que desitjant. Hi pot haver desig sense amor com hi pot haver amor sense desig. Sovint van barrejats i són indestriables. Si ajuntem el desig amb la tendresa, tindrem la fòrmula perfecta de la felicitat en parella. Quan es donen les dues coses alhora és la repera…

─ Però, ¿tu em desitges?
─ ¿Tu què creus?
─ No ho sé pas.

─ Jo vull estimar-te. T’estimo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana, però no et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana.

─ Collons! ¿Ja has fet la rebatuda de la ginebra? No beguis més que després no trempes.
─ Sempre pensant en el mateix... Sembles un home.
─ A mi no m’insultis, eh.
─ ¿Quina culpa tinc jo de què siguis nimfòmana?
─ I tu ets un alcohòlic.
─ Perfecte. Perfecte. Ja veig on vols anar a parar…
─ ¿On?
─ On sempre: al llit a cardar.
─ Jo et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Desitjo la teva polla. Sí, sóc una nimfòmana. ¿I què? Quan no et puc tenir, em masturbo sola...
─ Ja ho sé, no cal que m’ho recordis.

─ N’estic tipa dels teus rotllos filosòfics sobre el desig i l’amor i la mare que ho va parir. Necessito sentir dins meu la teva polla dura. ¿Tan difícil és d’entendre?

─ No, no és difícil, amor. Fes el favor de calmar-te.
─ No, no em vull calmar. Vull que em follis ara mateix!
─ ¿De veritat que ja no queda Beefeater? ¿I l’ampolla de Larios aquella…?
─ Es va acabar l’altre dia…
─ Però si tu no beus ginebra…
─ ¿I qui t’ha dit que me la vaig beure jo?

(...)

Ja no em desitges?

─ Ja no em desitges?
─ Hem de parlar del desig…
─ Parlem-ne.

─ El desig és una cosa molt voluble, que vol dir mudable, inconstant. Res no pot ser fonamentat sobre el desig. El desig és quelcom puntual. Pots tenir son, la panxa plena, l’oïda inflamada… i el desig se’n va.

─ Ah.
─ Sí. El desig va i ve, es presenta i s’absenta…
─ Però, em desitges?
─ T’estimo.
─ ¿?
─ L’amor és menys voluble que el desig, te’n pots refiar una mica més…
─ Però jo vull que em desitgis…
─ Ja.
─ ¿I?
─ T’estimo, amor, i et desitjo…
─ ¿Vols dir?
─ ¿Ho dubtes?
─ ¿Què?
─ ¿L’amor o el desig?
─ Ambdues coses.
─ És que són coses diferents…
─ Explica-m’ho.
─ T’ho explicaré, sí… ¿Queda ginebra?

(segueix...)

Plou sobre les roses...

Plou sobre les roses acabades d'esbadellar. Plou amb convicció. Les meves roses de color rosa tenen aquell perfum inoblidable d'antany, fragància d'infantesa pagesa a l'horta de ponent, relíquia ancestral que persisteix en algun racó amagat dels replecs de la memòria. Plou. La riera reneix. Milers d'avions carregats de turistes solquen el cel espès. Diumenge vinent Sant Jordi. La diada del llibre mercaderia. Cada any em fa més fàstic. Amb la Monzona ja hi comptava, però només em faltava l'Alsius emulant Masters & Johnson per acabar de perbocar. Tant de bo plogui diumenge que ve. Com avui, que m'he deixat el llibre Sabiduría insólita de Fritjof Capra (3ª edició, Kairós, 2003) al jardí, sobre l'hamaca, i s'ha mullat ben mullat. Suposo que la persona que me l'ha prestat serà prou comprensiva. Un gran llibre, aquest. Acabo amb una citació extreta de la pàgina 228:

Debido al condicionamiento social y cultural, es frecuente que a la gente le resulte imposible resolver los problemas graves (tensiones vitales) de un modo sano y, por consiguiente, consciente o inconscientemente, eligen la enfermedad como salida. Una escapatoria incluye las depresiones, la esquizofrenia y demás formas de enfermedad psíquica; otra es la enfermedad física como, por ejemplo, el cáncer; una tercera escapatoria conduce a patologías sociales: la conducta violenta y destructiva, la delincuencia, el abuso de las drogas, etc.

I jo afegiria una quarta i cinquena "sortides": bloguejar i escriure poesia. Que plogui, doncs. Tot el que plogui, ben plogut serà.

Després de llegir 55 poemaris...

Després de llegir 55 poemaris
He trobat un cert consol
Hi ha gent més malalta que jo
La poesia és logoteràpia

Les campanes repiquen com mai...

Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere, i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t'escolta Ratzinger el Beneit que pontifica en ple segle XXI que el món està decadent i això del condó és pecat mortal. Au vés a cagar, campaner ressurrectorat, calla d'una puta vegada, fote't el campanar sencer per l'orifici fecal i deixa'ns en pau per sècula seculòrum que ja ens heu tocat prou els dallonses durant dos mil·lennis amb la vostra adolorida monserga (galimaties, falòrnies, camàndules). Deixa'm amb la cantúria dels ocells, l'espellir-se de les roses, aquest sol que fa brillar les fulles tendrals, l'amor veritable a la vida, al cel, als núvols, a l'horitzó, a la lluna, al mar... Fes callar ara mateix les putes campanes i clava't en la teva miserable creu com el teu ídol de merda! Així sia.

Signat: Fede, àlies Vogelfrei dionisíac

Llevar-te tard...

Llevar-te tard. Atipar-te d'ostres a Leucate. Fer la migdiada a redós de les dunes de la platja de Canet. El Canigó nevat. Passejar per Cotlliure. Tomba d'Antonio Machado. Portbou. Tomba de Walter Benjamin. Contemplar la posta a Cap de Creus. Lluna plena. I esperar que floreixin les primeres roses...